Mirada no violenta

DEFINICIÓ MATRIMONI FORÇÓS

El matrimoni forçós és aquell que es produeix sense el consentiment vàlid de com a mínim un dels contraents per la intervenció de terceres persones de l’entorn familiar (sovint els progenitors) que s’atorguen la facultat de decisió i pressionen perquè aquesta pràctica es produeixi.

*Matrimoni prematur: Quan un dels contraents del matrimoni forçós és una persona persona menor de 18 anys; també és denominat  matrimoni prematur

Matrimoni concertat: Matrimonis pactats, també anomenats matrimonis blancs, concertats o de conveniència. Es dona quan el matrimoni s’usa com un instrument per assolir objectius no explícits: satisfer interessos econòmics, aconseguir la nacionalitat per la via més ràpida, etc. però amb la connivència dels contraents, que busquen assolir llurs interessos i els de la família o comunitat.

Un cas: «Matrimoni forçós»

Material: 3 còpies del diàleg per a la representació.

Desenvolupament:

  1. Llegim la història de la noia gironina a la qual volen obligar a casar-se.
  2. Demanem que tres voluntaris (dues noies i un noi) facin la representació teatral del relat.
  3. Separem el grup en subgrups de 5 o 6 persones i els demanem que debatin el cas.
  4. Tot el grup posa en comú els seus arguments.
HISTÒRIA
   Avui us explicaré una història. La història d’una noia d’aquí, de casa nostra, de Girona.
   Imagineu-vos que sou ella. Que teniu 16 anys. O potser 17 o 18... Que us aneu fent grans. Cada vegada sou més fortes i amb més capacitat per viure la vostra vida, per decidir què voleu estudiar, quines són les vostres amistats, quan sortiu de cap de setmana. Imagineu que esteu fent plans iposant fil a l’agulla per aconseguir els vostres somnis, que teniu unes ànsies immenses de llibertat, que de vegades us menjaríeu el món...
   Us sentiu invencibles. Per exemple, esteu a punt d’entrar a la universitat a estudiar un grau que us interessa molt. També teniu un xicot. Us agrada sortir i divertir-vos. Que si un viatge curt, anar a la platja, a la discoteca, anar a comprar roba, potser sou aficionades a la muntanya...
   Arriba l’estiu i també és hora de buscar feina i fer algun caleró per a l’hivern. Però avui, després de passar la tarda amb les amigues, arribeu a casa.
   —Bona nit, pare. Hola, mare.
   —Hola, filla. Vine i seu, que hem de parlar amb tu.
   Alguna cosa en el to imperatiu del pare, en el seu posat seriós i solemne, us inquieta, us fa pensar que aquí s’acaba el món. Aviat els pitjors temors es confirmen: adéu a les amigues, al xicot, a les sortides i a la universitat perquè «filla meva, tu ja ho saps…» Se us glaça el cor. Ha arribat el
   moment tan temut, en què no volíeu pensar. Però dins vostre sabíeu que tard o d’hora es presentaria i que no el podríeu defugir. La mare:
   —Ja ets gran, has de ser responsable i pensar en el teu futur i també en el futur dels teus pares, que t’estimem molt. I has de pensar en l’honor de tota la família, que és molt gran i sempre et fa costat.
   El pare:
   —La família d’aquí i d’allà, la que viu a Europa i la que viu a l’Àfrica… que tants sacrificis han hagut de fer per tu i els teus germans, per donar-vos una vida millor. Has de pensar en la mare, que ho ha sacrificat tot per tu i que es mereix la il·lusió i el reconeixement d’haver-te sabut educarcom cal, com marquen les nostres tradicions… Això és un gran honor, la millor compensació que li pots donar.
   La mare:
   —Ara ja t’has fet gran i t’has de portar com una dona adulta i decent, i així tindràs allò que totes les nenes somien quan són petites.
   El pare:
   —El teu cosí gran, el fill del teu oncle, s’ha fixat en tu. És un bon home, creient i respectat i molt treballador. Et donarà una bona vida, no et faltarà de res.
   La mare:
   —Ets molt afortunada, la sort ha arribat a aquesta casa, estem molt contents, estem orgullosos de tu... Aquest cap de setmana farem el prometatge i en pocs dies la gran festa del casament.
   La mare està emocionada. El pare està seriós, amb un posat trist, dur i preocupat. Jo m’enfonso de cop i volta, però dissimulo. Perquè sí, és veritat, per a mi s’ha acabat el món. Faig temps. Per  dins m’hi resisteixo, m’hi nego, em rebel·lo. Finalment, en un atac de valentia, m’atreveixo a parlar
   i els ho dic ben clar:
   —No em vull casar! I encara menys amb qui no conec, amb un avi que em dobla l’edat, per més que sigui el meu cosí. No vull canviar de vida, no vull deixar els meus amics, els meus estudis, el meu xicot.
   Els faig una concessió perquè em deixin tranquil·la:
   —Encara sóc molt jove, més endavant ja en parlarem.
   Però, ostres, quan dic això als pares em diuen que m’he tornat boja. Jo només sóc una dona. No tinc dret a decidir. He d’obeir els grans; ells saben el que em convé, sempre ha estat així i jo no ho faré canviar. L’honor de tota la família està en joc. Però què m’he pensat?
   En aquesta qüestió no hi ha diàleg possible. I amb qui puc parlar-ne? Amb les amigues? Uf, quina vergonya! Potser amb la meva tutora? I amb el xicot? No. Segur que em deixarà… S’ha acabat el món i estic sola i no puc parar de plorar. Per què m’ho fan, això? És que no m’estimen? No em pot ajudar ningú?

Reflexió:

  • Creieu que aquesta història és fictícia o real?
  • Com creieu que se sent una noia que es troba sola en aquesta situació? Se’n pot sortir?
  • Si et trobessis en aquesta situació, en quines dues persones confiaries per explicar-los el que t’està passant i demanar-los ajuda?
  • Si coneguessis una noia que es trobés en aquesta situació, com l’ajudaries? Què creus que necessita aquesta noia per afrontar la situació que està vivint?
  • Per què creus que algú sacrificaria el seu futur, il·lusions, expectatives i projecte de vida per la tradició cultural de la seva família?
  • Quines dues coses creus que la teva mare i la teva àvia han trencat de la seva tradició cultural i familiar per fer realitat el seu projecte de vida? Sabries dir alguna situació on les noies pateixin algun tipus de vulneració dels seus drets pel sol fet de ser dones?

A tenir en compte: Segons el Consell de Drets Humans de les Nacions Unides, «el matrimoni infantil, precoç i forçós és un impediment no tan sols per la situació econòmica, jurídica, sanitària i social de les dones i de les nenes, sinó també pel desenvolupament de la comunitat en el seu conjunt. L’apoderament i la inversió en les dones i en les nenes, així com la seva participació significativa en les decisions que les afecten, és un factor clau per a trencar el cicle de la desigualtat de gènere i la discriminació, la violència i la pobresa, i és fonamental per al desenvolupament sostenible i el creixement econòmic» (25 de setembre del 2013).

Font: Elisabet Iglesias Figueras, de l’associació Valentes i Acompanyades (valentesiacompanyades@gmail.com).