Mirada violeta

Migracions femenines

Les migracions femenines no són un fenomen nou, el que ha tingut lloc és un increment d’aquestes i, sobretot, un major interès pel seu estudi. En l’actualitat, a Europa, les dones representen més del 50% del total de la immigració a aquests països. Però aquesta no és ni l’única ni la principal novetat. El fet més significatiu és l’increment de nombre de dones que emigren seguint un projecte autònom que les converteix en les principals proveïdores i caps de llar. Convé aturar-se en aquesta qüestió per comprendre la magnitud de la transformació.

Dins de la gran multiplicitat de variables que incideixen en els moviments de dones al món podem seleccionar com els més importants:

  • Els problemes econòmics greus als països d’origen.
  • La recerca de promoció social.
  • La fugida d’esquemes tradicionals i patriarcals que incideixen directament en la promoció i autonomia de la dona: submissió a la família i al marit…

L’Adesuwa

L’Adesuwa va arribar a Catalunya fa 13 anys en busca d’una vida millor. Va viatjar des de Nigèria fins al Marroc, passant per Mali i va creuar la frontera en una pastera fins a Andalusia, on la Creu Roja la va acollir; estava embarassada de 6 mesos. Primer es va establir a Barcelona i va trobar feina en una fàbrica, però pocs mesos després va decidir marxar a Lleida, on el nivell de vida s’adequava més a les seves possibilitats. Al principi li va costar trobar com guanyar-se la vida, sobretot perquè es trobava en una situació irregular que va trigar 9 anys a resoldre. I l’adaptació, provenint d’una cultura molt diferent, també va resultar difícil. “Treballar és bo, et dona la vida que tu vols, però no fent qualsevol cosa. La meva filla, a mesura que va creixent m’ajuda a integrar-me”, reconeix l’Adesuwa. Ha treballat en el servei domèstic, de cambrera i a la campanya de la fruita. El fet de no tenir uns ingressos fixos i cap ajuda per mantenir les seves dues filles va ser el motiu pel qual va tornar a recórrer a la Creu Roja ara fa 7 anys. Des d’aleshores, ha dut a terme diferents cursos de formació, però tot i això encara no disposa d’una feina estable. “Tinc ganes de fer coses, però les oportunitats són escasses”, es lamenta.

La Carmen

La Carmen va venir de Bolívia ara fa 10 anys, perquè allà no podia pagar el tractament que el seu fill necessita per afrontar la greu malaltia crònica que pateix. Després de passar per Madrid, l’any 2010 va arribar a Tona (Osona), on li va sortir l’oportunitat de cuidar i fer companyia a l’Antònia. “Les coses poden ser difícils, però mai impossibles, si hi poses voluntat” -reflexiona la Carmen. Actualment, ella i el seu fill viuen amb l’Antònia de 97 anys. L’Antònia els proporciona un sostre i un salari, mentre que la Carmen i el seu fill li donen l’afecte i tota l’ajuda que necessita en el seu dia a dia. La sintonia que hi ha entre elles és més que evident. Mentrestant, s’està formant, per si algun dia li falta feina, i somia retrobar-se amb els tres fills i el marit que té a Bolívia. “Vull estar al màxim de preparada per al mercat laboral per si algun dia em torna a faltar feina”- diu la Carmen convençuda. “Per això participo en itineraris d’inserció laboral de la Creu Roja i estic estudiant l’ESO per correspondència”.

Reflexió:

  • Què va empènyer aquestes dones a marxar del seu país?
  • Ho van tenir fàcil?
  • Com estan ara mateix?
  • Tenen un futur a casa nostra?
  • Creus que tindrien les mateixes possibilitats al seu país?

Per saber-ne més

‘La meva pell’, un documental que recull i relata les vivències en primera persona de vuit dones immigrants i refugiades a Barcelona. Documental amb Montse Cervera de Ca La Dona.
Disponible i recomanable.

Video
Durada: 16:25