Literatura

TU, ART
de M. Freixas

Tu, art,
que et passeges
per dintre meu…,
que fas meravella
de la creació,
i estimes sense condició
a qui se t’apropa per admirar-te.
Tu, art,
que et fas paraula
i transformes les coses,
i fas d’aquest poema
una bellesa inesperada.
Ets la meva petita esperança,
el meu desig primer d’inspiració,
la raó del començament
de la meva pròpia existència.
Perquè sé que sense tu no sóc ningú.

 

Reflexió:

  • Quina relació pots establir entre l’enunciat de l’article i el poema?
  • Comparteixes la visió de l’art que expressa el poeta?
  • En quin sentit podries dir també tu que “sense art no sóc ningú”?