Mirada violeta

Raons de la migració de les dones

D’un estudi fet a Girona en manllevem les dades següents:

Entre les raons que aporten les dones per emigrar destaquen:

  • per qualitat de vida / donar un futur millor als meus fills (22),
  • per trobar una feina millor (14),
  • per raons familiars (reagrupament familiar) (13),
  • manca de feina al país d’origen (4),
  • per raons formatives o educatives (4),
  • seguint un familiar home que va decidir emigrar (4)
  • i per motius polítics (1).

Entre les raons que les van portar a Girona es troben: volia estar més a prop dels meus coneguts, amics o familiars (20), esperava trobar feina amb més facilitat (18), guanyar més que en altres llocs (7), el coneixement de la llengua (2) i estar més a prop del meu país d’origen (1). Amb aquestes raons manifestades, no estranya que set de cada deu dones tinguin algun conegut emigrat a Girona.

Set de cada deu dones tenen una figura masculina com a referent. Entre les que manifesten tenir aquesta figura masculina com a referent, per a 24 és el marit o parella amb qui conviu, per a 15 el pare, avi o altre familiar, i per a 4 el fill gran.

Reflexió:

  • Què ens diuen aquests testimonis sobre la migració?
  • Quina de les raons tindria més pes per a tu?
  • Creus que aquestes dades  es donen es poden generalitzar? Per què?
  • Pel que fa a la figura masculina com a referent, per tu quina seria?

Testimonis

Joscy de la Torre Mérida ve d’una ciutat situada entre les valls dels Andes de Veneçuela, i la va portar a la capital altempordanesa fugint de la crisi política, econòmica i humanitària en la qual es troba immers el seu país. Relata la seva primera oferta de feina: «M’oferien ser interna, cuidant una dona en un poble a prop de la Jonquera durant 24 hores al dia. M’oferien 600 euros i només podia sortir un dia a la setmana. Quan vaig arribar a la casa no hi havia menjar i em varen dir que jo em comprés el meu. D’allà només podia sortir en taxi perquè no hi havia autobusos. Fent els comptes, entre el menjar i el taxi només em quedarien 200 euros per a mi. Jo els vaig dir que era molt poc i em van respondre que això era el que em podien oferir, però jo estaba més necessitada que ells i ho vaig acceptar.».

Eneida González va arribar d’Hondures fa dos anys, fugint de la violència de les maras, grups mafiosos que controlen àmplies zones del seu país mitjançant el terror i l’extorsió. D’ençà que va arribar, ha encadenat diversos treballs relacionats amb les atencions de la llar i de les persones.
«He treballat d’interna cuidant un nen, 24 hores al dia, per 120 euros a la setmana», explica Eneida González, i continua: «També he treballat durant tres setmanes cuidant altres nens i no m’han pagat. Després vaig cuidar un bebè de 8 mesos de 8 del matí a 5 de la tarda durant un mes i només em varen pagar la meitat del que vàrem convenir: 200 euros».

Adaptació d’aquesta notícia d’EMPORDÀ

Reflexió:

  • Què tenen en comú els dos testimonis?
  • Quin és el paper de qui lloga els serveis d’aquestes dones?
  • Com es poden evitar aquestes situacions d’abús?
  • Què opines de cadascun dels casos?