EN-RAONAR

Fa més d’un any que el meu pare viu a Barcelona, concretament al barri de Gràcia. Jo, com que tinc un caràcter força camaleònic, accepto passar els caps de setmana al “pis del papa” amb la seva parella, la Pili (que, per cert, és un tresor). Però he d’acceptar, també, que al principi la idea no m’apassionava. No és perquè aquí tingui molta vida social, ni perquè em faci mandra fer la maleta cada divendres i mudar-me setmanalment, sinó perquè no estic acostumada a la vida de ciutat ja que visc des de que vaig néixer a Vilassar de Dalt.

Al principi, em limitava a quedar-me al pis i concentrar-me molt per adormir-me amb l’harmònic soroll del trànsit de Via Augusta. Després, sense moure’m del pis, anava amunt i avall, per totes les finestres de la casa, embolicada amb una manta, xafardejant a tots els veïns dels blocs de pisos del davant. I, fins i tot, amb el meu pare, havíem arribat a doblar els diferents personatges inventant històries personalitzades del matrimoni del 2n 1a, de la portera, de la dona i els gats del àtic…Un dia que la vida del veïnat no estava molt interessant, vaig decidir-me a baixar al carrer (la veritat és que vaig estar bastant forçada pel meu pare, que insistia en que m’havia de tocar “l’aire pur de la ciutat”). Vam agafar el metro – molt fascinant, sobretot perquè costa 2 euros cada bitllet senzill – i vam baixar a Les Rambles, a veure les paradetes un dissabte per la tarda. Després d’agafar la mà de cinc homes diferents pensant que eren el meu pare, vaig retrobar-me entre la gentada amb el de veritat i vam tornar a casa.

Un dia, després d’assimilar que em portarien cada dissabte a “donar una volta” en metro, em van dir que no podíem anar a passejar aquell cap de setmana perquè anaven a jugar a pàdel, i em van dir que els esperés al pis fins l’hora de dinar. Aquesta última ordre, fusionada amb la indignació que em creava que em tanquessin al pis i em privessin del meu passeig per la ciutat comtal, va despertar la meva part més diabòlica. La decisió que vaig prendre – després de controlar que la dona dels gats estigués viva- va ser una de les més importants de la meva vida: em disposava a destapar-me – quelcom ja força dur-, aixecar-me del sofà – quelcom encara més dur – i baixar a la vida real sola – INCREIBLE-. Però abans, com acostumo a fer perquè això d’improvisar no se’m dona molt bé, vaig planejar pas per pas el que faria un cop iniciada la meva aventura.

Tenia dues hores (més els tres quarts d’hora de la “cerveseta després del pàdel”) per procedir amb el meu malèfic pla. En primer lloc, vaig seure a l’escriptori i – observada per un peluix amb gegantisme que algú havia decidit que sobre el meu lloc d’estudi quedava bé – vaig escriure sis minicontes en sis retalls de paper diferents. He de dir, i sense considerar-ho com una auto-lloança, que quan estic indignada la inspiració flueix, així que aquells contes, de temàtica molt diversa, van néixer amb una qualitat i una espontaneïtat sorprenent. Després, amb certa rapidesa perquè no tenia molt clar com arribar fins al meu objectiu, vaig sortir al carrer i vaig agafar el metro. Una adrenalina interior em removia l’estómac, i d’alguna manera, sentia que tothom m’observava perquè tothom sabia el que estava apunt de fer.

Vaig baixar a Plaça Catalunya i vaig aconseguir sortir del subsòl de Barcelona seguint la multitud. Un cop a la porta del metro, amb les fonts al meu davant, el McDonalds al meu darrera i guiris pels tots els costats, vaig localitzar el lloc on s’anaven a produir els fets. Abans d’iniciar la marxa, vaig mirar el rellotge: tenia una hora i cinquanta-dos minuts per posar en pràctica el pla. Vaig començar a caminar, cada vegada més nerviosa però intentant dissimular perquè ningú que estigués a la Plaça sospités de les meves intencions. Vaig endinsar-me a l’edifici del “Triangle” assegurant-me que ningú m’estigués mirant i vaig pujar les escales mecàniques sense dubtar, suposant que em durien a l’apartat de llibres de l’Fnac – bé, ho suposava perquè sobre les escales hi ha un cartell que posa “PIS 1: FNAC LLIBRERIA”-. Vaig arribar, finalment, al meu destí. De la por, vaig quedar-me parada al final de les escales mecàniques,  formant una petita cua darrera meu. La meva por va augmentar pensant que hauria creat sospites en aquella gent que havia fet esperar, però ni la por em va aturar.

 Vaig agafar un dels retalls i, mentre sentia que l’adrenalina em pujava per la gola, vaig introduir-lo de la manera més dissimulada possible dins d’un llibre titulat “40 años de Queen”, que em va cridar l’atenció per la imatge de la seva portava: Freddie Mercury amb un mallot ajustat, una capa i una corona. Immediatament, i gairebé tremolant, vaig agafar un llibre qualsevol i vaig fer veure que m’interessava molt comprar-lo. Quan el vaig anar a deixar a l’estanteria, vaig introduir dintre el meu segon relat. Hagués estat molt maco i molt intens que cada un dels meus contes hagués estat estratègicament col·locat dins d’un llibre amb un significat especial. Però heu de considerar la meva situació: m’havia “escapat” de casa, anava a contrarrellotge, no sabia molt bé com tornaria al pis sense perdre’m, i tenia la sensació que darrere les set càmeres del pis llibreria del Fnac hi havia set guàrdies preparats per portar-me a comissaria. Així que vaig repartir els meus sis minicontes en sis llibres diferents i, amb les mans a la butxaca, vaig marxar.

Quan el papa i la Pili van arribar, em van trobar en la mateixa situació que m’havien deixat – estirada al sofà, embolicada amb una manta i mirant per la finestra- però preparada per dinar, això sí. Al dia següent vaig arribar a casa la mare, a Vilassar, i , com sempre, va preguntar-me “Com ha anat el cap de setmana a Barcelona?”. Sense mirar-la, pujant les escales, vaig contestar “Bé, com sempre” mentre un petit somriure dedicat a mi mateixa em sortia sota el nas.

Paula