“Per això, la raó pura, que al començament semblava fins i tot prometre ampliar els coneixements més enllà de tots els límits de l’experiència, no conté -entenent-la com a tal- res més que principis regulatius que, si bé imposen una unitat més gran que la que pot aconseguir l’ús empíric de l’enteniment, eleven aquests al més alt grau la concordància de l’ús empíric de l’enteniment amb sí mateix mitjançant la unitat sistemàtica precisament perquè porten tant lluny la fi a la que aquest aspira a apropar-se; pel contrari, quan se la interpreta erròniament i se la té per principis constitutius de coneixements transcendents, mercès a una il·lusió brillant però enganyosa, a una persuasió i a un saber imaginari, es produeixen d’aquesta manera eternes contradiccions i disputes”.
I. Kant. Crítica de la raó pura. 1781