Una dificultat específica en aquest camp consisteix en què hi ha dos camins per arribar a Déu: el camí de la religió i el de la filosofia. Ara bé, l’home és una unitat, i no és tan fàcil separar el creient del pensador. Per això hi ha sempre el perill que la nostra fe influeixi en el nostre pensament filosòfic. (…)
Jo penso que es pot dir de Déu, fins i tot filosòficament, més del que va dir Aristòtil. I, sobre tot, de la nostra llarga història hem après una cosa, i és que l’existència de Déu no fou mai posada seriosament en dubte per cap dels nostres grans pensadors. Això pot semblar estrany si es pensa en els nombrosos ateus que hi ha hagut al món. Però, si es mira més de prop, es veu que la gran pugna filosòfica no gira entorn de l’existència d’un absolut, d’un infinit. La seva existència l’afirmen amb la mateixa decisió Plató, Aristòtil, Plotí, Tomàs d’Aquino, Descartes, Spinoza, Leibniz, Kant, Hegel, Whitehead i, si és legítim comparar gent menuda actual amb aquests grans de la història, els materialistes dialèctics, els filòsofs oficials del partit comunista. És cert que neguen amb la màxima virulència l’existència del Déu cristià, però, al mateix temps acostumen a afirmar que el món és infinit, etern, il·limitat, absolut. Encara més: la seva actitud en molts punts, com qualsevol pot comprovar fàcilment, és típicament religiosa. La qüestió, doncs, no és tant si hi ha un Déu, sinó si és una persona, un esperit (…)
És cert que la religió diu de Déu més que la filosofia, però d’això no s’infereix que l’objecte de la teoria filosòfica de Déu estigui en contradicció en cap punt amb el Déu de la religió. (…) Tot el que puguem dir filosòficament de Déu, també ho acceptarà l’home religiós. Només que ell sap de Déu moltes més coses que el metafísic més gran. El contrast no radica en l’objecte, sinó en l’actitud. El filòsof mira Déu com a explicació racional del món. Necessita Déu, no per adorar-lo, sinó per salvar la seva raó.”
J.M BOCHENSKI. Introducción al pensamiento filosófico, 1962.
