La màgia del fred

Les mans em cremen quan entro en un espai acollidor degut les baixes temperatures i la humitat del carrer. Tremolo conscientment i ho vull aturar, però no en sóc capaç. Em noto el nas inflat i fred, molt fred. Miro per la finestra i veig que és fosc, tot i que només són les sis de la tarda. Les fulles dels arbres són a terra i el vent mou la bandera independentista de l’àtic de davant. El cel és de color gris i hi ha poca gent al carrer. No se sent res de res. Cabrils està completament desèrtic.

De cop, sento unes passes que pugen àgilment per l’escala, un soroll de claus i un retorciment d’aquestes al entrar dins el pany de la porta. La meva mare entra, deixa la bossa, es descalça i s’asseu al sofà amb mi, molt a prop meu, sense dir-me res. Passen dos minuts i mira per la finestra, es dona compte dels meus pensaments i sé que hi està d’acord encara que no digui res. Ella també ho sent, l’hivern s’acosta.
Decidim encendre la llar de foc, posem pinyes trobades al jardí prèviament i l’encenem juntament amb unes espelmes aromàtiques que li vaig regalar pel seu aniversari. Contemplem les flames i sentim com peten les espurnes una seguida de l’altre, com si cantessin i ballessin totes plegades.
Som assegudes al sofà. La meva germana, que contemplava el panorama des de feia mig minut, decideix portar-nos una manta gruixuda i ampla feta de ganxet per la meva àvia paterna. S’acomoda al meu costat. Estem les tres perfectament encaixades i recolzades una amb l’altre dins del sofà, calentes gràcies al foc. La gossa s’estira al coixí de terra i sentim que comença a ploure.

La meva mare somriu, jo somric i finalment la meva germana també ho fa. Les tres tornem a pensar el mateix; encara que faci fred i patim nostàlgia de les tardes de platja, agraïm al fred que ens uneixi i faci que vulguem estar una amb l’altre aportar-nos calor mútua dels nostres cossos. I ens encanta, i som felices, i ens encanta el fred.

Mireia