“Després d’això, vaig dir, representa’t la nostra naturalesa pel que fa a l’educació i a la manca d’ella de la següent manera. Imagina’t, en un habitacle subterrani en forma de caverna, amb una ampla entrada el llarg de tota la cova, uns homes que s’hi estan des de la infantesa lligats de cames i pel coll, de manera que romanen quiets i només poden mirar cap endavant, impedits pels lligams de tombar el cap; i, darrera d’ells, la llum d’un foc que crema, des de dalt i de lluny, i enmig del foc i dels encadenats, un camí elevat, al llarg del qual imagina que ha estat construït un petit mur, tal com els telons que posen els titellaires davant dels espectadors, per damunt dels quals mostren les meravelles del seu espectacle.
– M’ho estic imaginant -va dir.
– Imagina’t, doncs, ara al llarg d’aquest petit mur uns homes que porten objectes de tota mena que sobresurten per damunt del mur, estàtues d’home, d’altres animals, fetes amb pedra, amb fusta o amb qualsevol altre material, de manera que uns, com és natural, parlen i altres romanen en silenci.
– Ben insòlita -va dir- és l’escena de què parles i ben insòlits els encadenats.
– Semblants a nosaltres -vaig dir jo-; perquè, per començar, creus que tals homes no hauran vist, d’ells mateixos o dels del costat, cap altra cosa llevat de les ombres que es projecten per obra del foc en la paret de la cova que és al seu davant?
– I com -va dir- si han estat forçats a mantenir els caps immòbils per tota la vida?
– I què penses dels objectes transportats? No és el mateix cas?
– Prou que sí.
– Si poguessin, doncs, dialogar entre ells no penses que considerarien reals justament aquestes coses que veien?
– Per força.
– I si a la presó hi hagués un eco provinent del seu davant, cada cop que un dels vianants parlés, ¿creus que considerarien que allò que havia parlat era una altra cosa que l’ombra que passava?
– No, per Zeus, -va dir.
– És doncs indubtable -vaig dir jo- que uns tals homes creurien que la realitat no és altra cosa que les ombres dels objectes.
– És totalment necessari -va dir.
– Examina doncs, com es produiria l’alliberament de les seves cadenes i la curació del seu error, si d’acord amb la naturalesa els succeís el següent. Cada cop que algun d’ells fos alliberat i forçat a aixecar-se, girar el coll, caminar i mirar cap a la llum, en fer totes aquestes coses es doldria i a causa de l’enlluernament es veuria incapaç de discernir aquelles coses les ombres de les quals veia abans, ¿què creus que respondria si algú li deia que abans tan sols veia foteses, i ara, en canvi, després d’haver-se dirigit més a prop de la realitat i cap a coses més reals té una visió més correcta? I si mostrant-li cadascun dels objectes que passen, se l’obligués a respondre què és, ¿no creus que es trobaria perplex i que consideraria més vertader el que veia abans que no pas allò que ara se li mostrava?
– I tant, -va dir.
– I si algú l’arrossegués des d’allí per la força a través de la pujada aspra i escarpada, i no el deixés anar abans d’haver-lo arrossegat fins a la llum del sol, ¿no creus que es doldria i s’indignaria en ser arrossegat, i que un cop arribés a la llum, amb els ulls plens de la resplendor, no podria veure res del que ara se li deia que era la veritat?
– I tant que no, -va dir- almenys de sobte.
– Li caldria acostumar-s’hi, per tal de poder mirar les coses de dalt. En primer lloc el que veuria més fàcilment són les ombres, després d’això les imatges dels homes i d’altres éssers reflectides en les aigües, i més tard aquests mateixos éssers. Després d’això podria contemplar, de nit, els objectes del cel i el cel mateix, mirant de fit a fit la llum dels estels o de la lluna, o bé, durant el dia, la llum del sol.
– I tant que sí.
– I en darrer lloc, crec jo, podria veure el sol, però no les seves imatges reflectides en les aigües o en qualsevol altre lloc aliè, sinó el sol mateix en el seu propi espai i contemplar-lo tal com és.
– Necessàriament, -va dir.
– I després d’això conclouria sobre el sol que és aquest qui dóna lloc a les estacions i als anys i governa tots els elements del món visible, i que, d’alguna manera, és el causant de totes aquelles coses que llavors veien.
– És clar -va dir- que després d’allò aniria a parar a això darrer.
– I què, doncs? En recordar-se del seu primer habitatge, del coneixement que allí tenia i dels seus companys d’empresonament, ¿no creus que es felicitaria pel canvi i se’n compadiria?
– Prou que sí.
– I si suposéssim que llavors hi havia entre ells honors, lloances i privilegis per a qui discernís amb més agudesa els objectes que passaven i recordés millor quins solien anar al davant, darrera o plegats, i a partir d’aquí predigués amb més destresa l’objecte que era a punt d’arribar, ¿creus que els desitjaria i que envejaria, d’entre aquells homes, els que eren honorats i tenien poder, o bé, més aviat, li passaria allò que diu Homer, que preferia “treballar la terra al servei d’un home pobre”, o qualsevol altra calamitat, abans de viure en aquell món i amb aquell saber il·lusori?
– Així ho crec jo, almenys, -va dir- abans sofriria qualsevol cosa que no pas acceptar de viure d’aquella manera.
– Representa’t també el següent -vaig dir jo-. Si un home tal baixés de nou i s’assegués en el mateix seient, que potser no tindria els ulls plens de tenebra, en arribar de sobte des del sol?
– I tant que sí, -va dir.
– I si hagués de disputar de nou amb els que sempre havien estat encadenats, en donar opinions sobre aquelles ombres, per a la qual cosa tindria la vista feble, abans que els ulls se li haguessin refet, i el temps que hauria de passar per a avesar-s’hi no podria pas ser molt poc, ¿no faria riure?, ¿no es diria d’ell que, després de pujar a dalt, havia tornat amb la vista malmesa, i que no pagava la pena ni tan sols de provar d’anar a dalt? I a qui provés de deslligar-se i pujar, si d’alguna manera poguessin agafar-lo amb les mans i matar-lo, no el matarien?
– I tant -va dir.
– Aquesta és, doncs, estimat Glaucó, la imatge completa que cal aplicar a les paraules que s’han dit abans, tot associant el món que se’ns apareix a través de la vista amb l’habitatge de la presó i la llum del foc que hi ha amb l’energia del sol; i si compares la pujada cap a dalt i la contemplació dels objectes de dalt amb l’ascens de l’ànima cap al món intel·ligible no et desviaràs pas de la meva conjectura, ja que és aquesta la que desitges escoltar. Només la divinitat sap si per atzar resulta ser vertadera. És aquesta, doncs, la meva manera de veure la qüestió: en el món cognoscible la darrera idea és la del bé, i amb prou feines pot ésser percebuda; un cop percebuda, però, cal concloure que és la causant de tot el que hi ha de recte i de bell en tots els éssers; en el món visible és ella la que va engendrar la llum i el seu sobirà; en el món intel·ligible ella és la sobirana i la fornidora de veritat i d’intel·ligència, i que cal que la contempli aquell que es proposi actuar assenyadament tant en la vida privada com en la pública.”
PLATÓ. La República, s.IV a.C
