“Tothom sap com és de lloar en un príncep que mantingui la paraula i visqui amb integritat i no pas amb astúcia, i malgrat tot als nostres dies veiem per l’experiència com molts prínceps han fet grans coses sense tenir gairebé en compte la paraula donada, i com amb l’astúcia han sabut capgirar els cervells dels homes, i finalment s’han imposat damunt dels que es recolzaven en la lleialtat.
Heu de saber que hi ha dues maneres de combatre: l’una amb la llei, l’altra amb la força. La primera és pròpia de l’home, la segona de les bèsties; però, com que sovint no n’hi ha prou amb la primera, convé recórrer a la segona. Per tant, a un príncep li convé saber fer com la bèstia i com l’home. (…)
Tenint, doncs, un príncep necessitat de saber fer com les bèsties, de totes elles ha de triar la guineu i el lleó: perquè si el lleó no sap defensar-se contra les trampes ni la guineu contra els llops, cal ésser guineu per a conèixer les trampes i lleó per a esporuguir els llops. Els que només sabem fer com el lleó s’han quedat a mig camí. Per consegüent, un senyor prudent no pot ni ha de mantenir la paraula donada quan aquesta observança se li gira en contra o quan han desaparegut els motius que l’obligaren a fer prometences. Perquè, si tots els homes fossin bons, aquest precepte no seria bo, però com que són dolents i la paraula ells no te la complirien, tu, així mateix, tampoc no els l’has de complir: i a un príncep mai li han mancat raons legítimes per a dissimular aquesta inobservança. En podríem donar infinits exemples moderns i mostrar quantes paus, quantes promeses han restat sense efecte i buides per la infidelitat dels prínceps. I aquell que millor ha sabut imitar la guineu, és el que se n’ha sortit més bé. Però cal saber acolorir bé aquesta natura i ser un gran simulador i dissimulador: són tan simples els homes, i se supediten tant a les necessitats presents, que aquell que enganya sempre es trobarà qui es deixi enganyar.
Dels exemples recents n’hi ha un que no vull callar: Alexandre VI no va fer mai res ni va pensar mai en res més que enganyar els homes, i sempre va trobar gent per a poder-ho fer. I no hi ha hagut mai cap home que asseverés una cosa amb més contundència ni que l’afirmés amb més juraments, i que l’observés menys; i, malgrat tot, els enganys sempre li reeixien d’acord amb les seves intencions, perquè coneixia bé aquesta faceta del món.
A un príncep, doncs, no li cal tenir totes les qualitats esmentades més amunt, però és molt necessari que sembli posseir-les. Fins i tot m’atreviria a dir que són perjudicials si les posseeix i les practica sempre, i són útils si només fa veure de posseir-les: com semblar compassiu, lleial, humà, íntegre, religiós, i ésser-ho, però estar amb l’ànim preparat de tal manera que, si cal no ésser-ho, pugues i sàpigues canviar-te en tot el contrari. I has de saber que un príncep, i sobretot un príncep nou, no pot observar totes aquelles coses que fan que els homes siguin tinguts per bons, i sovint es veu forçat, per mantenir l’estat, d’obrar contra la fe, contra la caritat, contra la humanitat, contra la religió. (…)
Així, doncs, un príncep ha de tenir molta cura que no li surti mai de la boca res que no sigui ple de les cinc qualitats esmentades i que sembli, en veient-lo i sentint-lo, tot compassió, tot lleialtat, tot integritat, tot religió. I no hi ha res que calgui més aparentar-ne la pràctica com aquesta darrera qualitat. (…)
Miri, doncs, un príncep de vèncer i mantenir l’estat: els mitjans sempre seran jutjats honorables i lloats per tothom, perquè el vulgar de la gent es deixa portar per l’aparença i per l’èxit de les coses.
Maquiavel, El príncep, pp. 106-8