La comprensió del fet religiós, del qual n’hem destacat prou la importància (social, històrica, cultural…), ens obliga a preguntar-nos per la raó de la seva existència: Per què hi ha religions? Per quin motiu les manifestacions religioses són com són? Per respondre aquestes preguntes pot ajudar una lectura atenta i crítica dels textos que segueixen (Marvin Harris, “Nuestra especie”).
Per què ens vam tornar religiosos?
“Tot el que hi ha de netament religiós a la ment humana té la seva base en l’animisme, la creença en què els humans comparteixen el món amb una població d’éssers extraordinaris, extracorporis, la majoria invisibles, que comprèn des de les ànimes i els esperits fins als sants i les fades, els àngels i querubins, els dimonis, genis, diables i déus.
Allí on la gent cregui en l’existència d’un o més d’aquests éssers hi haurà religió. Segons Tylor, les creences animistes estan generalitzades a totes les societats; després d’un segle d’investigació etnològica, encara no s’ha trobat ni una sola excepció a aquesta teoria. (…)
Per què és universal l’animisme? Tylor estudià la qüestió amb deteniment i pensava que una creença que tornava a aparèixer una i altra vegada en moments i llocs diferents no podia ser producte de la mera fantasia. Al contrari, s’havia de fonamentar en fets i experiències de caire igualment recurrent i universal. Quins eren aquests fets? Tylor assenyalava els somnis i trànsits, les visions i ombres, els reflexos i la mort. Durant els somnis el cos resta al llit i, en canvi, tota una altra part de nosaltres s’aixeca, parla amb la gent i viatja a terres llunyanes. Els trànsits i les visions provocats per les drogues constitueixen, també, una prova clara de l’existència d’un altre jo, diferent i separat del cos. Les ombres i les imatges reflectides en l’aigua tranquil·la apunten cap a la mateixa conclusió, fins i tot en plena vigília. La idea d’un ésser interior, una ànima, dóna sentit a tot l’anterior. És l’ànima la que s’allunya mentre dormim, resta en les ombres i ens retorna la mirada des del fons de l’estany. I, sobre tot, l’ànima explica el misteri de la mort: un cos sense vida és un cos privat de la seva ànima per sempre.
Assenyalaré, de passada, que no hi ha res en el concepte d’ànima que ens obligui a creure que cada persona només en té una. Els antics egipcis en tenien dues, com moltes societats de l’Àfrica occidental (…) Però els que semblen tenir el rècord de pluralitat d’ànimes són els “fang” del Gabó. En tenen set: la del cervell, la del cor, la del nom, la de la força vital, la del cos, la de les ombres i la de l’esperit.
Per què els occidentals tan sols en tenen una? No conec la resposta; tal vegada no hi hagi resposta per a aquesta pregunta. Tal vegada molts aspectes de les creences i de les pràctiques religioses siguin conseqüència de fets històrics específics i de decisions individuals adoptades una sola vegada i en una sola cultura, sense que ofereixin avantatges o inconvenients apreciables pel que fa a la seva rendibilitat. Al contrari de la creença en l’ànima, que s’inscriu en els principis generals de la selecció cultural, la creença en una sola ànima i no en dues o més, no obeeix necessàriament aquests principis.” [1]
L’evolució del món dels esperits
“Per a totes les varietats d’éssers espirituals presents en les religions modernes podem trobar una analogia o un prototipus exacte en les religions de les societats preestatals. Els canvis que s’han produït en les creences animistes des del Neolític són tan sols canvis d’intensitat o de complexitat. Així, per exemple, entre els pobles del nivell de les bandes i els poblats era molt freqüent la creença en déus que habitaven al cim de les muntanyes o al mateix cel, i que van ser el model de nocions posteriors d’éssers suprems i d’altres poderoses divinitats celestials. (…)
Tot i que els pobles preestatals ocasionalment pregaven a aquests grans esperits o fins i tot els visitaven en els seus trànsits, normalment el nucli de les creences animistes era un altre. En realitat, la majoria dels primitius déus creadors s’abstenien de relacionar-se amb els éssers humans. Una vegada creat l’univers, es retiraven dels assumptes del món i deixaven a d’altres deïtats menors, esperits animistes i als humans plena llibertat per decidir els seus destins. Des del punt de vista del ritual, la categoria principal d’éssers animistes eren els avantpassats de la banda, el poblat, el clan o els altres grups de parentiu els components dels quals creien provenir d’una nissaga comuna.(…) els pobles del nivell de les bandes i els poblats no acostumen a conservar durant gaire temps en la memòria a cada mort en particular. En comptes d’honorar les persones mortes de fa poc o recórrer a elles a la recerca de favors, les cultures igualitàries acostumen a prohibir la utilització del nom del difunt i intenten bandejar el seu esperit i fugir d’ell.(…)
Però aquest recel envers els difunts recents no es fa extensiu als que ja han mort fa temps, ni tampoc a la generalitat dels avantpassats. En consonància amb la ideologia de la filiació, els pobles del nivell de les bandes i els poblats acostumen a commemorar i apaivagar els esperits ancestrals de la comunitat. Gran part del que es coneix com a totemisme no és altra cosa que una forma de culte difús als avantpassats. (…)
A la majoria de les societats del nivell de poblat hi ha una comunitat indiferenciada d’esperits d’avantpassats que vigilen de prop els seus descendents, a punt per castigar-los si cometen incest o trenquen els tabús que prohibeixen menjar determinats aliments. Per tal d’assegurar l’èxit de les activitats importants com la cacera, l’horticultura, la maternitat i la guerra, cal que aquestes vagin precedides per la benedicció dels avantpassats, i aquesta benedicció acostuma a obtenir-se a través de la celebració d’àpats en honor d’ells, seguint el principi de que un avantpassat ben alimentat és un avantpassat benèfic. (…)
En augmentar la població, la riquesa heretable i la competència intrasocial entre els diversos grups de parentiu, la gent tendeix a donar més importància als parents morts concrets i recents, a fi de legitimar el seu dret a l’herència de terres o d’altres béns. (…)
Amb l’evolució de les jerarquies, les classes altes contractaven especialistes que havien de memoritzar els noms dels avantpassats dels caps. (…) Els caps suprems ordenaven construir tombes fantàstiques que mantenien de forma palpable els vincles entre les diverses generacions. Per acabar, amb l’aparició dels Estats i Imperis, les ànimes dels dirigents van anar pujant al firmament a reunir-se amb els alts déus, i les seves restes mortals, momificades i envoltades de mobles exquisits, joies estranyes i carruatges incrustats d’or, i altres objectes de luxe, eren enterrats en criptes i piràmides immenses que tan sols podria haver construït un veritable déu”. [2]
Els rituals animistes bàsics
“En els temps més llunyans, la creença en l’existència d’un món d’esperits alimentà l’esperança que era possible incitar o obligar els éssers espirituals a ajudar els humans a dur una vida més llarga, més sana i més satisfactòria. Totes les cultures que coneixem posseeixen un repertori de tècniques per a obtenir aquest tipus d’ajut. I a les senzilles societats del nivell de bandes i poblats, la majoria dels adults posseeixen un coneixement pràctic d’aquestes tècniques, en conformitat amb el seu ús obert i igualitari dels recursos naturals. (…)
Malgrat tot (…) totes les societats conegudes reconeixen que alguns individus, anomenats xamans, posseeixen una aptitud especial per a obtenir l’ajut del món dels esperits. (…) Els xamans són experts en la comunicació amb el món dels esperits, que visiten durant els seus somnis i trànsits. Per entrar en trànsit ingereixen substàncies al·lucinògenes, ballen al ritme monòton de tambors, o simplement tanquen els ulls i es concentren. Els seus cossos es tornen rígids i comencen a suar, gemegar i tremolar a mesura que entren al món dels esperits i apel·len als seus guardians per tal que curin els malalts, prediguin el futur, trobin persones perdudes o allunyin les forces malignes. (…)
Fins i tot després del naixement dels cabdills i dels Estats, el xamanisme va seguir essent una component important de la vida religiosa; de fet, mai no ha perdut el seu atractiu popular i molta gent el practica encara com a mitjà per establir contactes entre els vius i els morts. (…)
No estic dient pas que els rituals religiosos siguin més o menys els mateixos que al començament. L’aparició dels cabdills i dels Estats donà lloc a nous estrats de creences i pràctiques religioses pròpies de societats evolucionades i centralitzades. L’aparició de les formes avançades de comandament i dels Estats, es va veure acompanyada pel desenvolupament d’institucions eclesiàstiques integrades per especialistes professionals i de dedicació exclusiva: les primeres esglésies i els primers sacerdots. A diferència dels xamans, els sacerdots vivien separats de la gent normal, estudiaven astronomia, cosmologia i matemàtica, s’ocupaven del pas de les estacions i d’altres dates assenyalades al llarg de l’any, i interpretaven la voluntat dels avantpassats de la classe dominant i dels déus.” [3]
Intercanvis divins
“La relació de l’home amb els déus sempre ha estat regida per una gran varietat d’emocions, motius i expectatives. Però pecaríem d’hipòcrites si neguéssim que un impuls sobresurt per damunt de tots els altres sentiments des del principi del pensament animista. La nostra espècie sempre ha esperat dels déus i altres esperits algun tipus de benefici. Amb paraules de Ruth Benedict: «la religió fou abans que res i per damunt de tot una tècnica per assolir l’èxit». En la majoria dels casos el profit perseguit era tangible i terrenal: recuperació de la malaltia, èxit en les empreses comercials, pluges per regar els cultius agostats, victòria al camp de batalla. Les peticions d’immortalitat, resurrecció i felicitat eterna ens poden semblar menys grolleres, però no deixen de reclamar als déus el repartiment de bens i serveis. Fins i tot quan els beneficis desitjats es limiten a rebre ajut per actuar i pensar d’acord amb els desigs de la divinitat o per assolir la pau interior, per molt nobles que siguin les nostres motivacions, desitgem un servei. Hi ha hagut mai alguna religió que no es preguntés què poden fer els déus pels humans, a part de preguntar-se què poden fer els humans pels déus? No ho crec.
Els experts eclesiàstics disposen d’un repertori limitat d’opcions en el seu esforç per obtenir dels déus els avantatges desitjats. Estan obligats a usar les estratagemes a què recorren els humans quan intenten obtenir béns i serveis dels altres. Es pot intentar una tàctica agressiva i amenaçar els déus que no col·laboren. També es pot establir algun tipus d’intercanvi de béns i serveis apreciats pels déus a canvi de beneficiar-se d’altres avantatges. O es pot apel·lar a la pietat i generositat del soci comercial superior i prometre equilibrar la balança amb ofrenes d’amor i devoció. Finalment, en cas extrem, hi ha el sacrifici, que jo defineixo com una expressió d’amor i gratitud recolzada per accions doloroses com l’automutilació, el sacrifici d’un ésser estimat o la destrucció d’una propietat que el suplicant s’estima molt. (…)
L’intercanvi sempre ha estat considerat l’enfocament més adequat per aquells que desitgen rebre l’ajut dels alts déus de les religions eclesiàstiques. Però l’intercanvi pressuposa que els homes tenen alguna cosa que interessa als déus. Què? La resposta normal és que el més preuat pels homes és també el més preuat pels déus. Per aquest motiu, el menjar i el beure, sense els quals l’home no pot sobreviure, encapçalaven les llistes de necessitats divines pràcticament a totes les religions eclesiàstiques. De fet, molts dels primers intercanvis divins semblen partir implícitament del supòsit que la raó principal per la qual els déus es van prendre la molèstia de crear l’espècie humana era que necessitaven els humans perquè els alimentessin.
Dit sense embuts, les primeres religions eclesiàstiques veien els homes i els déus com si estiguessin embolicats en un cicle alimentari. Sense l’ajut dels déus, els humans no es veien capaços d’alimentar-se, però els humans havien d’alimentar els déus per tal d’obtenir aquest ajut. (…) Estava clar que els déus, éssers fets d’esperit, tan sols s’alimentaven de l’essència espiritual del menjar que se’ls oferia. La substància material podia aleshores redistribuir-se sota la vigilància de l’autoritat eclesiàstica i política, i ser consumida com a menjar autoritzat als humans pels déus. (…)
A mesura que es jerarquitzaven les relacions entre les minories governants i la resta de la població, els intercanvis redistributius s’anaren desequilibrant, i el que havia començat com una ofrena dels humans als seus avantpassats, va acabar en donacions obligatòries -impostos en espècie- recaptades per l’Església i l’Estat. Però, es pot dir que la població havia fet un mal negoci sustentant amb les seves donacions élites eclesiàstiques? No, segons els experts eclesiàstics, perquè els homes s’haurien mort de fam i la Terra i tots els éssers que l’habiten s’haurien enfonsat en la desgràcia si els sacerdots no haguessin alimentat a temps els déus.” [4]
Les religions incruentes
“Al llarg del mil·leni anterior al naixement de Crist hi va haver entre la Mediterrània i el Ganges, líders carismàtics que es revoltaren per desafiar pràctiques i supòsits religiosos antics i fundar religions i filosofies noves que condemnaven el paper dels sacerdots com a botxins rituals d’homes i animals i negaven l’eficàcia de les ofrenes alimentàries com a mitjà per a guanyar el favor dels déus. Instruïts per una o altra forma d’experiència transcendental o meditació profunda, els nous líders insistien en que no es podia exercir influència sobre els déus amb suborns materials. Al contrari, el que exigien els déus i els seus profetes era una vida dedicada a les bones obres, definides com amor i bondat envers les persones i envers totes les criatures vivents. A canvi de la protecció del pobre i del dèbil i de contenir els apetits i altres tendències egoistes, es podien esperar grans recompenses. Unes recompenses que no es rebrien en vida, en forma d’aliments i altres avantatges materials, sinó després de la mort, en forma d’immortalitat celestial o pau eterna. [Zoroastre (mazdeisme), Mahavira (jainisme), Siddharta (budisme), Jesucrist …]. (…) Tot això em porta a una pregunta molt important: ¿puc explicar l’extinció de les antigues religions redistributives de cicle alimentari? Per quin motiu foren substituïdes, una i altra vegada i en una àrea tan vasta, per religions d’amor i misericòrdia destinades a convertir-se en religions universals?” [5]
L’origen de les religions incruentes
“Les religions incruentes van sorgir com a resposta a la incapacitat dels primers Estats per proporcionar els avantatges materials que prometien els seus reis i sacerdots. Van sorgir quan aquests estats estaven essent assolats per guerres cruels i costoses, quan l’exhauriment dels recursos naturals, l’increment de la població i l’aparició de les ciutats provocaren una falta d’aliments (…), i quan les distincions de rang social s’havien fet més rígides i la pobresa estava més estesa entre la població. (…) Però, per molt que aquestes religions poguessin atraure homes desitjosos d’escapar de la lluita i del patiment del món, cap d’aquests moviments no hauria aconseguit enlairar-se a la categoria de religió universal si no hagués estat per la seva capacitat de donar suport i estimular la conquesta militar i d’ajudar a ocultar formes cruels de repressió i control polítics.” [6]
Com es van propagar les religions incruentes
“Una vegada més, m’agradaria poder dir que l’aparició de les grans religions del món va obeir a la tendència innata en la nostra espècie d’adoptar principis, creences i pràctiques espirituals i ètiques cada vegada més elevades i més humanes. Però el que han dut a terme al llarg de la història les grans religions de l’amor i de la misericòrdia constitueix una refutació categòrica d’aquesta idea. Cap de les religions incruentes ha tingut una influència detectable en la incidència i la ferocitat de la guerra, i cadascuna d’elles està implicada en desoladores inversions del principi de respecte a la vida. En efecte, de no ser per la seva capacitat de donar suport i estimular militarismes de dur control estatal, avui en dia no hi hauria al món cap religió de difusió universal.
Quin atractiu tenien les religions d’amor i misericòrdia per als bel·licosos fundadors d’imperis i dinasties? Els reis i emperadors estaven sens dubte sincerament preocupats per les expectatives de l’ànima en el més enllà. Però en la seva qualitat de caps d’Estat també els preocupava necessàriament el manteniment de la llei i l’ordre a tot el seu territori i la victòria sobre els seus enemics exteriors. Les religions incruentes reunien molts avantatges pel que fa a aquest objectiu. Ja he assenyalat que l’expansió de l’Estat es basava en la preservació i incorporació de les poblacions derrotades, font de mà d’obra i de riquesa. Les religions incruentes garantien a l’enemic la supervivència a la captivitat i, així, acceleraven la seva acceptació de la dominació estrangera. Al mateix temps, l’estratègia ideològica de prometre recompenses per a l’ànima enlloc de recompenses per al cos resultava especialment convenient per a les classes dominants. Si la vida a la Terra era inevitablement dolorosa i la pobresa i el patiment no eren impediment per a la salvació, sinó que, al contrari, fins i tot contribuïen a augmentar la felicitat eterna, la classe governant ja no necessitava proporcionar riquesa i felicitat per tal de justificar el seu dret a governar. Això resultava doblement útil tenint en compte les crisis ecològiques i econòmiques que van acompanyar el creixement demogràfic i la intensificació excessiva de la producció a les terres que van veure sorgir aquestes noves religions.
Mentrestant, incapaces ja d’acomplir l’objectiu de grans proveïdors fora del seu propi petit cercle, les classes governants abandonaren de bon grat l’obligació d’intentar alimentar els déus i el poble mitjançant sacrificis animals i banquets redistributius. Pel que fa a la seva dependència dels instruments de mort i de combats cruents que violaven de forma flagrant els manaments més sagrats de les religions incruentes, sempre hi havia l’excusa de la defensa personal o de les guerres justes, bones i santes. Resulta interessant observar que, una vegada que es descobrí que matar éssers humans en nom de l’Estat era conciliable amb les doctrines que proclamaven el caràcter sagrat de la vida, fins i tot la de les papallones i les vaques, els seguidors de les noves religions van esdevenir soldats superiors a la mitjana, atès que lluitaven convençuts que les seves ànimes es veurien recompensades si morien en acció d’armes. (…)
[el cristianisme], igual que el budisme, fou difós inicialment per missioners pacífics. La nova religió atreia tots els estrats socials, però els seus aspectes comunitaris i caritatius la feien especialment atractiva per a la desposseïda classe obrera. Per bé que els cristians estiguessin disposats a «donar a Cèsar allò que és del Cèsar», als romans els resultava difícil distingir-los dels revolucionaris que els estaven provocant tants problemes a les colònies. (…) Després d’un intent particularment ferotge de Dioclecià d’eliminar els cristians el 303 d.C., Roma adoptà una estratègia radicalment diferent, consistent en fer seves les creences cristianes a fi de donar, o de retornar, una finalitat a l’Imperi. L’artífex d’aquesta estratègia fou l’emperador Constantí I. (…) La seva conversió revolucionà immediatament el destí de la nova religió. No tan sols va deixar de perseguir els cristians, sinó que confiscà les riqueses i propietats dels antics déus romans, les lliurà als bisbes cristians per construir noves esglésies (sovint amb les pedres dels antics temples) i establí uns fons imperial per tal d’indemnitzar els cristians pels seus patiments i per les despeses realitzades per alimentar els pobres. Constantí modificà tota l’estructura administrativa de l’imperi per tal d’acomodar-la als principis cristians. Autoritzà als no casats a heretar propietats, abolí el divorci, condemnà el concubinat, prohibí els jocs de gladiadors i el sacrifici d’animals. (…) A canvi, els bisbes cristians van reconèixer que un cristià tenia l’obligació de fer el servei militar (…).
La importància de la contribució romana a la preservació i propagació de la cristiandat consisteix tant en la repressió de les faccions rivals dins de les comunitats cristianes com en la repressió de les religions rivals. (…)
Cap al final del regnat de Constantí, la classe dirigent de l’imperi estava integrada fonamentalment per cristians. Els seus successors seguiren penalitzant severament qualsevol mena de culte pagà, tant públic com privat, destruïren la majoria dels temples que restaven, van excloure els pagans del funcionariat, de l’exercici del Dret i de l’ensenyament. Per acabar, al 529, Justinià ordenà que tots els que es negaven a convertir-se al cristianisme cedissin les seves propietats i s’exiliessin. La ira de la nova religió incruenta de l’imperi es va abatre amb la mateixa severitat sobre el judaisme i sobre d’altres religions incruentes.” [7]
[1] Marvin Harris. Nuestra especie. Madrid 1993. pp 385-386
[2] M. Harris. Op. cit. Pp 388-390
[3] M. Harris. Op. cit. Pp 391-394
[4] M. Harris. Op. cit. pp.395-398.
[5] M. Harris. Op. cit. Pp 419-423
[6] M. Harris. Op. cit. Pp 425-428
[7] M. Harris. Op. cit. pp 429-434
