“Determinisme és la teoria que sosté que tot l’univers està absolutament governat per lleis causals. Afirma que tot allò que esdevé en un moment determinat és el resultat de quelcom que ha succeït anteriorment, és a dir, que el moment present està sempre “determinat” pel passat. Pot ser difícil i fins i tot impossible de provar si aquesta teoria és vertadera. Però molta gent l’accepta, o hi manté una postura molt propera en les seves activitats quotidianes. I l’accepten tant si es tracta d’éssers inanimats com d’organismes vius; tant si es parla d’actes humans involuntaris com si es tracta d’actes humans “voluntaris”.
Suposem, per exemple, que un metge, després d’examinar atentament un pacient, li anuncia que malauradament no li pot fer res perquè pateix una malaltia misteriosa, és a dir, una malaltia sense causa. En aquestes circumstàncies, el pacient farà molt bé d’enfadar-se i dir al metge que es guardi els acudits per quan estigui en un congrés de medicina, i de dirigir-se pel seu compte a un altre metge que el vulgui curar. Si el doctor s’hagués acontentat a dir que mai no s’havia trobat amb una malaltia com aquella i que desconeixia quin remei li podia aplicar o que encara no s’havia descobert quina era la causa d’aquell mal, ni nosaltres ni el malalt hauríem considerat absurda cap d’aquestes frases. Al contrari, fins i tot admiraríem aquell metge per la seva sinceritat. Estem disposats a admetre que hi ha malalties la causa de les quals encara és desconeguda. Però no estem disposats a admetre que hi hagi malalties que no tinguin cap causa.
Posem un altre exemple. A Melbourne, Austràlia, les prediccions del temps per un període de vint-i-quatre hores són summament fiables. Això vol dir que les prediccions que es basen en dades atmosfèriques usuals i en lleis meteorològiques conegudes són gairebé sempre correctes. A la ciutat de Nova York, en canvi, les prediccions oficials per a un període de vint-i-quatre hores per endavant s’equivoquen més sovint que no pas encerten. Suposeu que ve algú i diu: “Hi ha una explicació molt simple de l’èxit de les prediccions a Austràlia i del fracàs de les prediccions a Nova York. A Melbourne, el temps té causa, és a dir, és el resultat de les condicions precedents; però a Nova York, la majoria de les vegades, el temps no té causa. Està “desconnectat”, “no té res a veure” amb el que ha passat abans”. Segur que posaríem en qüestió la salut mental d’aquell individu. Perquè tots creiem que els errors meteorològics de Nova York han d’explicar-se d’una altra manera ben diferent. Tots creiem que el temps a Nova York és, per les mateixes raons que a Melbourne, resultat de les condicions atmosfèriques precedents. Les prediccions són, no obstant això, menys fiables per causa de la major complexitat dels factors que cal tenir en compte i de la major dificultat d’observar-los, però no, certament, perquè no hi hagi factors.
Amb la conducta humana passa exactament el mateix. Tots creiem, fent servir paraules de Mill, que:“Si tinguéssim en compte els motius que existeixen en la ment d’una persona i també el caràcter i les seves aptituds, podríem arribar a deduir sense error de quina manera actuarà; de manera que si coneguéssim totalment aquella persona i estiguéssim també al corrent dels condicionaments que actuen sobre d’ella, podríem predir la seva conducta amb la mateixa precisió amb què prediem un esdeveniment físic… Ningú que cregui conèixer totalment les circumstàncies d’un cas concret i les característiques de les diverses persones implicades no pot tenir dubtes respecte la manera com actuarà cadascuna d’elles. Qualsevol tipus de dubte que pugui tenir al respecte, prové de no saber amb certesa si coneix realment les circumstàncies o el caràcter d’alguna de les persones amb el grau d’exactitud necessari; però mai de pensar que, tot i saber totes aquestes coses, no podria estar segur respecte a quin tipus de conducta seguiria.”
O bé, citant Kant “Les accions del homes… són determinades segons l’ordre de la naturalesa, pel caràcter empíric que tenen i per altres causes que cooperen amb aquest caràcter; i si poguéssim investigar de forma exhaustiva totes les aparences de la voluntat humana, no trobaríem ni una sola acció humana que no pogués ser predita amb certesa.”
De vegades diem d’algunes persones que han fet o han sentit determinades coses sense cap mena de causa; per exemple: “Estava molt de mal humor per haver discutit amb la seva dona i va descarregar la seva indignació sobre la secretària, dient-li de tot sense cap raó”, o bé “sobtadament va perdre els estreps sense cap causa i, fet una fúria, va disparar contra la seva dona i els seus fills”, o bé “odia els jueus sense causa. Tanmateix, en aquests casos no volem dir literalment que les accions o els sentiments no tenen causa. Volem dir, més aviat, que els falta la justificació adequada o que en desconeixem la causa. No volem dir, per exemple, que els sentiments d’hostilitat contra els jueus no tenen causa, sinó que no tenen cap bona raó de ser. (…)
Encara que, doncs, acceptem el determinisme almenys pel que fa a les activitats pràctiques, la majoria de la gent de la cultura occidental accepta també que es poden fer judicis de responsabilitat moral; i, a primera vista, sembla que això últim no seria possible, si el determinisme fos veritat. Perquè diem que la gent és responsable només de les accions que fa “lliurement”, quan podrien haver fet una altra cosa diferent de la que han fet. Però si el determinisme és veritat, llavors tot el que la gent fa és causat; i, si es donen uns antecedents causals en un cas particular, res no pot succeir fora del que ha succeït. Sembla que se’n segueix que ningú mai no pot actuar de manera diferent de la que de fet actua i, per consegüent, que la llibertat és una il·lusió i que els éssers humans mai no poden ser responsables de les seves accions. I, al contrari, si la llibertat no és una il·lusió, el determinisme és fals.
L’aparent conflicte entre determinisme i llibertat també ha estat formulat de la manera següent: Considerem el cas d’una decisió important en la història del passat recent, per exemple, la decisió de Harry Truman de llançar la bomba atòmica sobre Hiroshima. Podríem dir normalment que Harry Truman va ser un agent que va actuar lliurement en aquest assumpte, que disposava de diferents possibilitats d’actuació. Alguns el van enaltir pel que va fer, altres el van denigrar. Però tots, inclòs el mateix Harry Truman, estem d’acord que a ell li va tocar dur sobre les seves espatlles la responsabilitat de la decisió. Ara bé, si el determinisme és veritat, s’ha argumentat, seria absurd fer responsable Harry Truman, perquè tot el que va fer estava predeterminat molt abans del seu naixement. Si el determinisme és veritat, llavors tot el futur de l’univers és en principi pronosticable. Com a resultat del coneixement imperfecte de les connexions causals, la nostra capacitat de predicció és, en la pràctica, molt limitada. Però això, tanmateix, no afecta el punt en qüestió. Suposem que va existir un “supercientífic” que sabia absolutament tot el que havia d’esdevenir en l’univers en un moment donat, posem per exemple, a les 8 del matí de l’u de gener de 1800. Suposem també que aquest supercientífic coneixia totes les lleis causals. Si el determinisme fos veritat, podria haver predit tot el futur de l’univers, incloses les instruccions de Harry Truman de llançar la bomba atòmica. Però, aleshores, l’elecció de Harry Truman hauria estat una falsa elecció. Si el resultat hagués estat conegut, o més ben dit, si ja era cognoscible per endavant, no podem dir amb propietat que Truman va prendre una decisió. I el que es pot dir de la “decisió” de Harry Truman, es pot dir igualment de totes les decisions aparents de qualsevol ésser humà. Són merament aparents, no decisions genuïnes, si el determinisme és veritat. Si el determinisme s’estableix en aquests termes, sembla una doctrina paralitzadora que implica que els esforços humans són absolutament mancats de sentit. Com deia Eddington “¿Quin sentit li he de donar a la meva lluita mental d’aquesta nit sobre si he de deixar o no he de deixar de fumar, si les lleis que governen la matèria de l’univers físic ja preordenen per a demà una configuració de matèria constituïda per una pipa, el tabac i el fum connectats als meus llavis?”.
A la vista d’aquestes consideracions, els filòsofs s’han preguntat: ¿Què és veritat, el determinisme o la llibertat? ¿O potser podem creure en les dues coses alhora i mostrar que no hi ha cap contradicció? Són tres les possibles respostes a aquestes qüestions, i podem adduir escriptors importants a favor de qualsevol d’elles. Hi ha, per començar, filòsofs que accepten el determinisme i rebutgen la llibertat. Normalment raonen més o menys de la manera següent: Totes les proves objectives i científiques són a favor del determinisme. És veritat que els éssers humans tenen la sensació o “creuen” ser lliures. Però una persona racional s’ha de guiar per proves objectives, i no per sensacions (…) Spinoza i Schopenhauer podrien citar-se entre els grans filòsofs que han donat suport a un punt de vista semblant, i molts pensadors famosos, fora de l’àmbit de la filosofia, l’han fet seu. Einstein, per exemple, pensava igual, com també Freud. Molts literats i poetes famosos són de la mateixa opinió. (…)
Segonament, hi ha els filòsofs que, acceptant que el determinisme no és compatible amb la llibertat i la responsabilitat, admeten la llibertat i rebutgen el determinisme. Aquesta postura ha estat justificada de moltes maneres, però potser la defensa més habitual es fa de la manera següent: Cap fet és més cert que el que captem mitjançant l’experiència immediata. Si, per exemple, veig un retall blanc o sento un plaer, això és més cert que qualsevol complicada teoria que m’ho expliqui, per eminents que siguin els qui li donen suport. Ara bé, la nostra experiència de llibertat és una dada immediata de l’experiència, mentre que el determinisme és, en el millor dels casos, una teoria complicada. Si les dues coses es troben en conflicte, vol dir que hi ha d’haver alguna cosa errònia en el determinisme. És veritat que de vegades ens equivoquem amb els nostres judicis o amb les nostres percepcions. Per exemple, pot passar que, mirant un objecte de lluny, pensem que és negre, tot i que, si l’examinem de més a prop, ens adonem que és vermell. Però el cas de la llibertat és diferent. Com més experiències fem, més reafirmem la nostra convicció. Cada vegada que tinc ocasió d’enfrontar-me a diverses alternatives, provo una i altra vegada la meva llibertat. (…)
Entre els filòsofs que mantenen aquest punt de vista, podem citar William James (…) Aquesta és també l’opinió de molts filòsofs creients, especialment aquells que tenen un rerafons catòlic. La mateixa conclusió, encara que en part per raons diferents, l’ha defensada el físic anglès Arthur Eddington, el qual creia que els recents descobriments de la física quàntica mantenien importants relacions amb el problema de la llibertat i el determinisme (…).
Hi ha, finalment, els filòsofs que mantenen que tant el determinisme com la nostra creença en la llibertat són vertaders i que tota aparença de conflicte és enganyosa. Una postura reconciliadora d’aquesta mena la manté Kant, el qual la fonamenta, en la seva obra, en una bifurcació de l’univers summament especulativa en un món de “fenòmens”, o aparences, i un món de “noúmens”, o coses en sí, poc acceptada pels contemporanis. Hegel i els seus deixebles (…) van proposar també una teoria que intentava reconciliar el determinisme i la llibertat. La mateixa teoria, de manera incidental, es troba en les obres d’Engels i altres escriptors marxistes, que segueixen totalment Hegel en aquest aspecte. Però aquest intent de reconciliació, a la manera de Kant, té pocs seguidors en l’actualitat (…) Hi ha, no obstant això, una tercera varietat d’aquesta posició general, que té àmplia difusió. Aquest punt de vista es remunta almenys fins a Hobbes i va rebre una formulació clàssica en les obres de Hume i Mill. Per això de vegades es denomina “teoria de Hume-Mill”.
La idea general que sosté la teoria és molt simple. Si per “lliure” entenem “sense causa” llavors evidentment el determinisme implicaria que ningú no és mai un agent lliure. Però, en la nostra vida corrent, quan diem “lliure” mai no volem dir “no causat”; aquest terme inclou, més aviat i sobretot, aquell tipus de conducta a la qual apliquem judicis morals. En anomenar “lliure” una acció, volem dir que l’individu agent no ha actuat obligat, que estava actuant segons un desig seu no impedit o d’acord amb ell. Així, si pujo a un cotxe perquè algú m’amenaça, el que faig no és lliure, ja que actuo sota amenaça. I també, si dono diners a un altre com a conseqüència d’una influència hipnòtica -una cosa que no faria més que estant sotmès a hipnosi-, no sóc lliure, perquè la meva acció sorgeix de la voluntat d’un altre i no de la meva. Però si me’n vaig amb automòbil o dono diners no perquè em sento amenaçat o em trobo sota influència hipnòtica, sinó perquè m’agrada fer-ho i he decidit fer-ho, llavors les meves accions són lliures. Les meves accions són lliures tot i que tenen una causa com qualsevol acció no lliure. Són lliures per més que algú, coneixedor de les meves disposicions generals i de la condició del meu cos i de la meva ment en els moments anteriors podria haver-les predit sense cap dificultat.
Hi ha defensors actuals d’aquest últim punt de vista, familiaritzats amb les teories de les neurosis compulsives, que matisarien la definició de “lliure” que hem donat en l’últim paràgraf. Una acció és lliure, vénen a dir, si procedeix d’un desig racional no impedit per part de l’agent. Tot i que pot no ser fàcil donar una definició de “desig racional” en aquest context, fins a un cert punt hi ha un consens bastant general pel que fa a quins desigs són racionals i quins no ho són. Per exemple, si un ric cleptòman roba un article que no necessita per a res, aquest senyor no és un agent lliure, perquè el desig d’acord amb el qual actua no és racional. Però si jo entro en un restaurant i demano un bistec, no perquè sofreixi d’una neurosi compulsiva…, sinó perquè desitjo menjar un sucós, tendre i nodridor bistec, la meva acció és lliure. Estic actuant d’acord amb un desig racional no impedit.
Els filòsofs que adopten aquesta postura neguen emfàticament que siguin fatalistes i que el determinisme, tal com l’entenen, sigui una doctrina paralitzadora. Hi ha un famós dilema que pot servir per a il·lustrar la diferència. Segons aquest dilema, si una persona cau des d’un vaixell al mar, no té sentit que algú vulgui salvar-la. Perquè o està condemnada pel destí a negar-se o el destí l’ha destinada a ser salvada. En el primer cas, no val la pena fer cap esforç, i en el segon els esforços no són necessaris. Aquesta és la posició del fatalisme. Un defensor de la teoria de Hume-Mill, en canvi, manté que hi ha una tercera alternativa, que ha estat omesa: l’home que ha caigut al mar pot ser salvat gràcies als seus esforços, perquè algú, per exemple, sent els crits que fa. El fet que els seus esforços siguin ells mateixos causats de cap manera invalida que els esforços siguin, en el cas imaginat, la causa del rescat.
El determinisme, en la teoria Hume-Mill, de fet afirma que totes les accions humanes són en principi predictibles. No afirma, tanmateix, que totes les accions humanes estan predeterminades, si això vol dir que tot el que els éssers humans fan és sempre independent dels seus desigs, decisions, deliberacions i altres desigs i estats fisiològics. El “supercientífic”, des d’aquest punt de vista, podria haver predit l’ordre de Harry Truman de llançar la bomba sobre Hiroshima. Però hauria pogut fer la seva predicció només tenint en compte els desigs, els interessos, les expectatives, els temors i les reflexions de Harry Truman sobre les conseqüències de les diferents possibilitats d’actuació. El supercientífic, en aquesta pintoresca formulació del determinisme no és, cal fer-ho notar, un superxantatgista o un superhipnotitzador. No està influint sobre Harry Truman ni tampoc l’està coaccionant; només prediu el que farà. (…)
Hi ha quelcom de molt atractiu en totes les teories reconciliadores, perquè ens permeten creure alhora en el determinisme i en la llibertat. La teoria Hume-Mill, en particular, com ja hem observat, té molts seguidors entre els filòsofs contemporanis. Però és lluny de ser acceptada universalment i, sobretot en les últimes dècades, molts filòsofs han expressat les seves reserves mentals en aquest respecte. Hi ha, per començar, aquells que simplement creuen que el determinisme no és defensable. Alguns filòsofs han argumentat recentment que la vertadera naturalesa d’una acció implica que no pot ser causada, en el sentit habitual en què es diu que és inqüestionablement causat el moviment d’una bola de billar o un moviment reflex, sentit segons el qual els deterministes creuen que totes les accions són causades. Als escriptors que segueixen la tradició de la teoria Hume-Mill, sovint se’ls critica, en aquest aspecte, que no distingeixen prou bé entre raons i causes. (…) També s’ha dit que l’explicació que els autors de la reconciliació ofereixen, respecte què volen dir quan diuen que una acció és “lliure”, té molts defectes. (…) Totes aquestes crítiques s’oposen al determinisme, però la postura reconciliadora també s’ha vist atacada pels deterministes com a evasiva i superficial. S’ha argumentat, per exemple, que els partidaris de la reconciliació tenen una concepció molt inadequada de les fonts de la conducta humana. Només tenen en compte generalment els motius conscients, deixant de banda les influències profundes i inconscients. Parafrasejant una famosa dita de Spinoza, aquesta crítica vindria a dir que els seguidors de Hume i de Mill creuen que són lliures perquè ignoren les veritables causes de les seves accions. No cal que l’acusació que diu que la teoria de Hume-Mill no és més que una evasiva hagi de fonamentar-se en el paper que cal donar a les motivacions inconscients. Els que així pensen poden argüir, i ja ho han fet, que les causes reals d’una acció poden ser descobertes per mitjà de la introspecció. Els partidaris de la reconciliació, s’ha dit, no aprofundeixen suficientment la qüestió. Es deturen arbitràriament en els desigs o volicions que són les causes d’algunes accions nostres. Però no ens podem deturar aquí. Hem de continuar preguntant-nos d’on vénen els nostres desigs. Si el determinisme és veritat, no hi pot haver cap dubte sobre la resposta a aquesta pregunta. En última instància, els nostres desigs i el nostre temperament i el caràcter provenen de la mateixa dotació genètica i de les influències ambientals a què hem estat sotmesos des de l’inici de la nostra vida. És clar que nosaltres no hem tingut res a veure amb la configuració de tots aquests aspectes i que no se’ns pot considerar raonablement responsables de cap d’ells. Per això, si el determinisme és veritat, al capdavall no som lliures en realitat; almenys no en el sentit que requereix la responsabilitat moral. Schopenhauer va expressar aquesta idea mitjançant un epigrama enginyós: Un pot fer certament el que vol fer, però un no pot decidir el que vol.”
Paul Edwards. Determinisme, llibertat i responsabilitat moral, 1973.
Qüestions per a després de la lectura:
1.- Dóna una definició de llibertat, segons el teu punt de vista: “Per mi llibertat és…”. Si els altres defensessin el mateix punt de vista, ¿es derivarien de la teva definició problemes de convivència?
2.- Hi ha diferents classes de llibertat: entre elles, l’externa o socio-política i la interna o psicològica. Busca definicions d’una i altra. ¿De quina d’elles es parla en aquest text? ¿A quina d’elles s’anomena llibertat de la voluntat?
3.- Segons el text, davant del conflicte determinisme-llibertat, es poden prendre tres postures: els qui diuen que les accions humanes estan sotmeses a lleis causals deterministes (determinisme dur); els qui creuen que les accions humanes no estan sotmeses a cap necessitat causal (llibertarisme) i els qui creuen que llibertat humana i determinisme causal no són incompatibles (determinisme tou). Descriu cada una d’elles amb les característiques essencials -i els autors- que destaca el text.
4.- Suposem el següent argument deductivament vàlid:
a) “Totes les accions humanes tenen necessàriament una causa d’acord amb les lleis deterministes.
b) Si totes les accions humanes tenen necessàriament una causa d’acord amb les lleis deterministes, llavors l’home no és lliure.
c) Aleshores, l’home no és lliure”.
Saps, per la lògica, que qui accepta les premisses d’un argument deductivament vàlid ha d’acceptar la conclusió i que si algú no accepta la conclusió és perquè almenys una de les premisses és falsa. En cap cas no és possible admetre les premisses i rebutjar la conclusió. Tenint en compte aquestes regles, i pensant en la triple postura esmentada a la pregunta anterior, determina:
4.1) ¿Qui accepta la premissa (a) , però rebutja la (b) i la conclusió?
4.2) ¿Qui rebutja la conclusió i la premissa (a), però accepta la premissa (b)?
4.3) ¿Qui accepta les dues premisses i la conclusió?
5.- Mostra el teu acord o desacord amb les argumentacions següents:
5.1) “Tot està governat pel destí; doncs, no som lliures”.
5.2) “Les màquines fan el que han de fer i el que fan és predictible; els homes som màquines; doncs, fem el que hem de fer i la nostra conducta és predictible”.
5.3) “Des del nostre naixement, i potser abans, tot allò que som i que fem i pensem està programat en la nostra dotació genètica; no som, doncs, lliures”.
5.4) “Tota la nostra conducta prové del nostre temperament, caràcter, ambient i herència; doncs, no som lliures”.
5.5) “Totes les nostres decisions i accions provenen de motivacions conscients i inconscients, de manera que són les compulsions psicològiques allò que ens obliga a decidir i obrar; si som compel.lits, no som lliures; doncs, no som lliures”.
5.6) “L’home es veu obligat a seguir el seu bé i no té cap altre motiu per a obrar; doncs. no és lliure”.
5.7) “Tenim consciència de ser lliures; doncs, som lliures”.
5.8) “Ser lliures vol dir tenir possibilitat d’escollir entre fer i no fer, fer una cosa o fer-ne una altra; som conscients que podem escollir i decidir; doncs, som lliures”.
5.9) “No solament tenim desig sinó que també podem orientar els desigs; doncs, som lliures”.
5.10) “Si som responsables dels nostres actes, som lliures, perquè la moralitat implica llibertat, igual com “estar obligat” implica “poder”; tothom està d’acord que la gent és responsable dels seus actes; doncs, som lliures”.
