“Hi havia un temps, quan desordenada era la vida dels homes,
com de bèsties, esclava de la força,
quan premi no hi havia per als bons
ni es castigaven els dolents.
Llavors, a parer meu, els homes estipularen
lleis sancionadores per tal que la justícia senyora fos
de tothom per un igual i tingués esclava la sobergueria,
i si algú delinquia, que fos castigat.
Llavors, com que les lleis només els privaven
de cometre accions violentes en públic,
però cometien?les d’amagat, és per això, suposo jo,
que algun home astut i de savi designi, per primer cop
excogità el temor dels déus per als mortals per tal que
els roïns, si d’amagat feien, deien o pensaven quelcom,
tinguessin algun objecte de por.
Llavors, doncs, fou introduïda la divinitat,
que és un dèmon florint de vida immarcessible,
que amb la ment hi sent i hi veu, pensa amb escreix
i s’adona de tot, dotat de natura divina.
Ell oirà tot el que és dit entre els mortals,
veure podrà totes llurs accions.
Malgrat que a recés barrinis cap maldat,
aquesta no passarà oculta als déus, car pensar
en escreix és propi d’ells. Amb aquestes raons
introduí el més dolç ensenyament
amagant la veritat amb un relat enganyós.
Deia que els déus habiten allí
on podien impressionar més els homes,
d’on sabia que sorgeixen els temors dels humans
i la ventura de llur vida miserable,
de l’alt cercle celestial, on veia
que hi ha els llamps, els terrorífics retrunys
del tro, l’estelat rostre del cel,
bell brocat del Temps, savi artífex,
d’allí on fa el curs la fúlgida massa del sol
i d’on la humida pluja vers la terra avança.
Els homes encerclà amb uns tals temors,
amb ajuda dels quals encertadament instal·là
amb el seu discurs la divinitat en un lloc adient,
i mitjançant les lleis extingí l’anomia.
……….
Així, penso jo, en un principi hi hagué qui va convèncer
els mortals a creure que existeix la raça dels déus.”
Sextos Empíric. Adversus Mathematicos, (s.II)