“Tothom admetrà de bon grat que hi ha una considerable diferència entre les percepcions de la ment, quan un home sent el mal d’una calor excessiva o el benestar d’una temperatura moderada, i quan després torna a recordar aquesta sensació o l’anticipa per mitjà de la seva imaginació. Aquestes facultats poden imitar o copiar les percepcions dels sentits, però mai poden arribar a assolir del tot la força i la vivor de l’experiència o sentiment original. El màxim que en podem dir, fins i tot quan operen amb el més gran vigor, és que representen llur objecte d’una forma tan viva que quasi podríem dir que el sentim o el veiem; tanmateix, tret que la malaltia o la follia desgavellin la ment, mai no poden atènyer un tal grau de vigor que facin aquestes percepcions completament indistingibles. Tots els colors de la poesia, per molt que siguin esplèndids, no poden pas pintar objectes naturals de tal manera que facin que la descripció sigui presa per un paisatge real. El pensament més viu encara és inferior a la sensació més esmorteïda. (…) Per això, podem ara dividir totes les percepcions de la ment en dos tipus o classes, distingibles per llurs diferents graus de força i vivor. Hom anomena comunament pensaments o idees a la menys forta i viva. L’altra espècie necessita un nom en el nostre idioma, i en molts d’altres; suposo perquè no cal per a res -sinó per als propòsits filosòfics- classificar-los sota un terme o un vocable generals. Deixem-nos, doncs, una mica de llibertat, i qualifiquem-los d’impressions, emprant aquesta paraula en un sentit un xic diferent a l’usual. Amb el terme impressió, llavors, entenc totes les nostres percepcions més vives, quan escoltem, o veiem, o sentim, o estimem, o odiem, o desitgem, o ens delim. I hom distingeix les idees de les impressions, en què aquelles són percepcions menys vives entre les que som conscients, quan reflexionem sobre alguna de les sensacions o moviments esmentats més amunt. (…)
En poques paraules, tots els materials provenen o de les sensacions exteriors o de les interiors: llur mescla i combinació pertanyen a la ment i al desig. O, per tal d’expressar-me en llenguatge filosòfic, totes les nostres idees o percepcions més febles són còpies de les nostres impressions o percepcions més vives”.
HUME, David. Investigació sobre l’enteniment humà, Secció II, n.11-13, 1758.
“Pel que fa als pensaments de l’home, els consideraré en primer lloc aïlladament, i després en relació o dependència respecte d’altres. Considerats aïlladament, cadascun d’ells és una representació o aparença, d’alguna qualitat, o d’algun altre accident d’un cos aliè a nosaltres, el que normalment anomenem objecte. Aquest objecte estimula els ulls, les oïdes, i d’altres parts del cos humà; i com a resultat de la diversitat de l’estímul, provoca la diversitat de les aparences. L’origen de totes [les aparences] és el que anomenem SENSACIONS, atès que no hi ha concepte en la ment humana que no hagi estat generat, en la seva totalitat o per parts, pels òrgans de la sensació. La resta es deriven d’aquest origen.”
HOBBES, Thomas. Leviatan. p21. 1651
“La causa de la sensació és el cos extern, o objecte, que estimula l’òrgan adequat a cada sensació, sigui de forma immediata, com en el gust i el tacte; o de forma mediata, com en la vista, l’oïda, i l’olfacte; aquest estímul, transmès a través dels nervis i d’altres fibres i membranes del cos a l’interior cap al cervell i al cor, provoquen allí una resistència, contrapressió o esforç del cor per alliberar-se a sí mateix, un esforç que, en tendir cap a l’exterior, sembla ser una matèria externa. I aquesta aparença o fantasia, és el que anomenem sensació; i consisteix, per a l’ull, en una llum, o una representació de color; per a l’oïda, en un so; pel que fa al nas, en una olor; per a la llengua i el paladar, en un sabor; i per a la resta del cos, en calor, fred, duresa, suavitat, i altres qualitats d’aquest tipus que discernim a través de la sensibilitat. Totes aquestes qualitats, anomenades sensibles, no són, en l’objecte que les causa, altra cosa que molt diverses moviments de la matèria, com a conseqüència dels quals pressiona els nostres sentits de formes diverses. Tampoc en nosaltres, que som estimulats, són res més que moviments; atès que el moviment només produeix moviment.”
HOBBES, Thomas. Leviatan. p21-22. 1651
“És una veritat de la que ningú no dubta que si una cosa està en repòs, a menys que quelcom la posi en moviment, seguirà en repòs per sempre. Però hom no assenteix amb la mateixa facilitat que si una cosa es mou, seguirà eternament en moviment a menys que quelcom l’aturi, tot i que la raó sigui la mateixa, és a dir, que res no pot canviar-se per si mateix.”
HOBBES, Thomas. Leviatan. p23. 1651
