“Jo sostinc que la veritat és tal com ja he escrit: cadascun de nosaltres és “mesura de les coses que són i de les que no”. Cert, de mil maneres un hom es diferencia d’un altre, i és per això que unes coses són i apareixen d’una manera a un i d’una manera a un altre. Lluny de mi que jo negui la saviesa o l’home savi. Ara bé, denomino savi aquell que, canviant algú de nosaltres a qui certes coses apareixen i són dolentes, aconsegueixi que aquestes mateixes coses apareguin i siguin bones. (…)
Els experts i bons retòrics fan que a les ciutats semblin justes les coses útils en comptes de les que no tenen valor. Puix que allò que sembla just i beneficiós a cada ciutat, així és per a ella mentre així ho estimi. (…)
Anàlogament, el sofista, que té la capacitat de formar els deixebles en aquest sentit, és un expert i és mereixedor de molt diner per part dels qui han rebut la seva instrucció. I és així que n’hi ha que són més experts que d’altres, sense que ningú no tingui opinions falses”.
PLATÓ. Teetet , (s.IV a.C.)
“[Segons el criteri de Protàgores] si totes les coses de les que es té una opinió, si totes les coses que semblen, són vertaderes, cal que totes les coses siguin alhora vertaderes i falses, atès que la majoria dels humans mantenen opinions contràries entre sí i creuen que els que no opinen igual que ells mateixos s’equivoquen. De manera que resulta inevitable que una mateixa cosa sigui i no sigui. I, si és així, cal que totes les coses sobre les que es té una opinió, siguin vertaderes. En efecte, els que menteixen o s’erren i els que diuen la veritat tenen opinions contràries. Per tant, si les coses que existeixen són com hem dit, tots diuen la veritat.”
ARISTÒTIL Metafísica IV, 5.
