A les sis del matí quan em desperto, tinc l’estómac tancat. Només hi tinc lloc per una mica de cafè – més per necessitat que per desig – i potser un grapat petit de cereals. Diuen que l’esmorzar és l’àpat més important del dia: però jo a aquella hora no hi ha res que pugui digerir.
Arribo a les set al tren que em portarà a un autobús per arribar a Vilassar, per després caminar un deu minuts amb pas de tortuga i aspecte de zombie fins a l’Institut. És una bogeria haver de fer aquest recorregut cada dia, però li he agafat afecte a aquest centre i gràcies a això sóc capaç d’aixecar-me. Les meves neurones treballen sense parar durant tot aquest viatge, on a vegades acabo deures mig fets del dia anterior, estudio algun examen o llegeixo. M’és impossible dormir gràcies – o a causa – del cafè, però no em queixo. Crec que en aquestes hores es quan aprenc més i més ràpid, tot i que sé que un examen me l’hauria de preparar més i no l’hora anterior.
Quan arribo a Barcelona per agafar el bus, es negra nit i surten bafarades d’aire calent de les boques dels vianants. M’agrada molt la visió de la ciutat, el fred matinal que s’esmuny entre l’abric. Camino més ràpid per entrar en calor i al arribar a la parada del bus, m’haig d’esperar alguns minuts a que arribi el conductor. Normalment sempre som els mateixos: rares vegades algú nou agafa el bus tan d’hora. Fa tant de temps que faig aquest camí que ja em sé alguns dels conductors que ens porten a les set del matí a Vilassar. El meu cos continua en estat de somnolència i amb calma va cap a la porta i s’espera a que el vehicle arranqui.
Al arribar a Vilassar de Dalt encara no tinc noció de la gana. El que m’omple el cap són pensaments relacionats ja sigui amb els exàmens com amb coses meves, però mai m’he parat enmig del carrer i he dit: Ostres, em moro de gana! No és fins l’última hora abans del pati que veig que és veritat en acabar-me els cereals de l’esmorzar en dos minuts – que porto perquè em fa mandra fer un entrepà.
Llavors baixo a la cantina i veig que una vintena de nens afamats s’ajunten davant el mostrador demanant entrepans i menjar de tot tipus, i aviat formo part d’ells. Per això vull donar les gràcies a la gent que treballa allà per fer els meus matins menys durs i per donar-me l’oportunitat de no haver de menjar a contracor a les sis del matí.
GRÀCIES!!
Valentina
