Al text que segueix, Cassirer posa de manifest un dels problemes cabdals de l’anàlisi filosòfica de la religió: Si l’anàlisi filosòfica reivindica per a si la perspectiva de la racionalitat, ¿és possible comprendre des d’aquesta perspectiva el fenomen religiós, o bé aquest escapa del tot dels límits de la lògica i la racionalitat (i, per tant, de la comprensió)?
“Entre tots els fenòmens de la cultura, els més refractaris a una anàlisi merament lògica són el mite i la religió. El mite apareix a simple vista com un pur caos, una massa informe d’idees incoherents, i sembla inútil qualsevol intent de buscar-hi raons. Si hi ha quelcom que pot caracteritzar el mite és el fet que està desproveït de rima i de raó. Pel que fa al pensament religiós, de cap manera s’oposa necessàriament al racional o filosòfic. Una de les tasques principals de la filosofia medieval consistí en establir el veritable vincle entre aquestes dues formes de pensament. En els sistemes de l’antic escolasticisme semblava que el problema estava resolt. Segons Tomàs d’Aquino [1] la veritat religiosa és sobrenatural i suprarracional però no irracional. Tan sols amb la raó no podem penetrar els misteris de la fe, però aquests misteris no contradiuen sinó que completen i perfeccionen la raó.
Malgrat tot, sempre hi ha hagut profunds pensadors religiosos que s’han oposat a aquests intents de reconciliació de les dues forces contràries; han mantingut una tesi molt més radical i sense compromís. El «credo quia absurdum» de Tertulià [2] mai va perdre la seva força. Pascal [3] declara que la foscor i incomprensibilitat constitueixen els veritables elements de la religió; el Déu vertader, el Déu de la religió cristiana ha estat sempre un «Deus absconditus». Kierkegaard [4] descriu la vida religiosa com la gran «paradoxa». Segons ell, qualsevol intent de mitigar aquesta paradoxa significa la negació i la destrucció de la vida religiosa. La religió segueix essent un enigma no tan sols en un sentit teòric, sinó també ètic; és carregada d’antinòmies teòriques i de contradiccions ètiques. Ens promet una comunió amb la natura, amb els homes, amb els poders sobrenaturals i amb els mateixos déus i, en canvi, el seu efecte és tot el contrari. En la seva presència concreta es converteix en la font de les dissensions més profundes i de les lluites fanàtiques; pretén trobar-se en possessió de la veritat absoluta, però la seva història és la història dels errors i de les heretgies. Ens porta la promesa i la perspectiva d’un món transcendental, situat molt lluny dels límits de la nostra experiència humana, i segueix essent humana, massa humana.” [5]
Darwin i Einstein: Religió i raó
“He ido comprobando gradualmente que el Antiguo Testamento desde la historia evidentemente falsa que nos da del mundo, con la Torre de Babel, el arco iris como un signo, etc. y por atribuir a Dios los sentimientos de un tirano vengativo, es tan poco digno de crédito como los libros sagrados hindúes o las creencias de cualquier pueblo bárbaro…
Después de reflexionar que hacían falta unas pruebas evidentes para inducir a cualquier hombre juicioso a creer en los milagros en que el Cristianismo se fundamenta… he ido dejando de creer poco a poco en el Cristianismo como revelación divina… En un principio la duda creció lentamente; pero al fin se ha hecho total. La evolución fue tan lenta que nunca me sentí angustiado y por ello no he dudado un momento de la veracidad de mis conclusiones. “ [6]
“Darwin jugó en el siglo diecinueve el mismo papel que Galileo en el diecisiete, obligando a los ortodoxos a revisar su actitud ante los Libros Sagrados. Las consecuencias del trabajo de estos dos hombres han sido permanentes; ellos pusieron fin a la costumbre de conceder la última palabra a la Biblia en cuestiones de física y biología, lo cual ha constituido un factor favorable para el desarrollo de estas ciencias.” [7]
“Tot l’imaginat i realitzat per l’home serveix per alliberar-lo de sentiments de necessitat i per a calmar els seus patiments. Cal tenir-ho present si volem comprendre els moviments espirituals i el seu desenvolupament. Car sentir i desitjar són el motor de totes les conquestes humanes, tot i que això sembli massa idealista. ¿Quins són els sentiments i les necessitats que han dut l’home al pensament religiós i a creure, en el sentit més ampli de la paraula? Si reflexionem, ens adonarem que als orígens del pensament i de l’experiència religiosa hi apareixen sentiments molt diversos.
En l’home primitiu és la por. Por a la fam, als animals salvatges, a la malaltia, a la mort. Atès que en aquest nivell de l’existència la comprensió de les connexions causals acostuma a ser mínima, l’enginy humà es desdobla en ens més o menys anàlegs, de les accions o desigs dels quals depenen les accions temudes. Aleshores apareix el desig de captar la simpatia d’aquests ens celebrant cerimònies i fent sacrificis que, segons creences transmeses de generació en generació, hauran d’apaivagar-los. Estic parlant de la religió de la por.
Aquesta no és creada, però sí establerta en bona part per la formació d’una casta de sacerdots que es fa passar per mitjancera entre el poble i els éssers temuts, i funda més tard una supremacia.
Sovint el dirigent, qui governa, o la classe privilegiada, el domini terrenal dels quals es recolza en d’altres factors, incorpora les funcions sacerdotals per a la seva pròpia seguretat, o bé estableix una comunitat d’interessos amb la casta sacerdotal.
Una segona font de configuracions religioses són els sentiments socials. El pare, la mare, els dirigents de les comunitats humanes són mortals i poden cometre errors. El desig de direcció, d’amor i de recolzament moral motiva la creació de conceptes socials, com per exemple el concepte moral de Déu. Aquest és el Déu de la providència, que empara, disposa, recompensa i castiga. És el Déu que segons l’horitzó dels humans impulsa la vida de la família, de la humanitat, que consola en moments de desgràcia i de nostàlgia, que custòdia les ànimes dels morts. Aquestes són les nocions morals i socials de Déu.
A les Sagrades Escriptures del poble jueu es nota l’evolució des de la Religió de la Por cap a la Religió Moral. La seva continuació es produí al Nou Testament. Les religions de tots els pobles civilitzats, especialment els d’Orient, són en essència religions morals. Ha estat un avenç fonamental en l’existència el pas de les religions basades en el temor a les d’ordre moral, però en considerar-les hem d’evitar aquest prejudici que suposa que tota religió primitiva està exclusivament basada en la por, i que tota religió de poble civilitzat és purament de tipus moral. Totes són mixtes, tot i que hi ha una proporció entre el major avenç cultural d’un poble i el predomini en ell de la religió de tipus moral.
El que iguala totes aquestes religions és el caràcter antropomòrfic que atribueixen a Déu. És un estadi de l’experiència religiosa que tan sols intenten superar algunes societats i alguns individus particularment dotats. A totes hi ha un tercer grau d’experiència religiosa, tot i que gairebé mai hi és en estat pur. És l’anomenada Religiositat Còsmica, difícil de comprendre atès que d’ella no en sorgeix un concepte antropomòrfic de Déu.
L’individu sent la futilitat dels desigs i les fites dels humans, sent el sublim i meravellós ordre que es manifesta tant a la Natura com al món de les idees. Aquest ordre porta a sentir l’existència individual com una mena de presó, i condueix al desig d’experimentar la totalitat del ser com un tot que raona i unitari. La Religiositat Còsmica es pot trobar fins i tot a les primeres etapes del desenvolupament religiós, per exemple en alguns salms de David i en alguns profetes. El component de Religiositat còsmica està molt més accentuat al Budisme, com ens han posat de manifest els magnífics escrits de Schopenhauer.(…)
Així arribem a una concepció no comuna de les relacions que vinculen la ciència amb la religió. Tenim tendència a acceptar la premissa històrica de que ciència i religió són dos ens irreconciliablement antagònics, i això a causa d’un motiu molt comprensible. Qui estigui impregnat de la regularitat causal de tots els fets considerarà impossible el concepte d’un ens que intervingui en els esdeveniments de l’Univers, ja que en la hipòtesi de la causalitat no hi caben ni la Religió de la Por ni la Religió Social, és a dir Moral. Segons la Religiositat Còsmica, és impensable un Déu que premia i castiga, atès que pressuposa que l’home actua segons compulsions internes i externes, de manera que no pot ser responsable davant de Déu, talment com no ho és dels seus moviments un objecte físic. Aquest és el motiu pel qual s’acusà la Ciència de corrompre la Moral, una acusació molt injusta. Per tal que sigui eficaç la conducta ètica dels humans ha de basar-se en la compassió, l’educació i en motius socials: no li cal cap base religiosa. Seria molt trist que la humanitat tan sols es refrenés per por al càstig i per l’esperança d’un premi després de la mort.” [8]
[1] Tomàs d’Aquino (1225-1274) intentà fer compatibles l’aristotelisme i la filosofia cristiana de base neoplatònica procedent de Sant Agustí (354-430). Al segle XIX l’església catòlica declarà que la seva obra és la base fonamental de la filosofia cristiana
[2] Tertulià (160-220 aprox.) s’oposà als intents d’alguns dels filòsofs cristians de la seva època de construir una filosofia cristiana, entenent que la fe és quelcom essencialment irreductible a la racionalitat.
3] Blaise Pascal (1623-1662), filòsof i científic, defensà l’existència de raons “del cor” que la Raó no coneix.
[4] Sören Kierkegaard (1813-1855). El pensament d’aquest filòsof no es pot entendre sense tenir en compte el seu neguit i la seva preocupació religiosa. La seva obra influí sobre el moviment existencialista del s.XX.
[5] Ernst Cassirer. Antropología filosófica.1944.
[6] Charles Darwin. Autobiografia (1887). A Farrington B. “El Evolucionismo”, (1973) p93.
[7] Farrington B. El Evolucionismo, (1973) p 94-5.
[8] Albert Einstein. La meva visió del món, 19-24, 1930
