Què entén per mort l’home primitiu? A quines causes l’atribueix? Com pensa poder defensar-se d’ella?
Així com el salvatge normalment explica el processos de la natura inanimada suposant que són produïts per éssers vius que actuen dins o darrera dels fenòmens, de la mateixa manera s’explica els fenòmens de la vida mateixa. Si un animal viu i es mou, pensa ell, tan sols pot fer-ho perquè té dins un animalet que el mou. Si un humà viu i es mou, tan sols pot fer-ho perquè té dins un homenet o un animal que el mou. L’animalet dins de l’animal i l’homenet dins de l’humà són l’ànima. I de la mateixa manera que l’activitat d’un animal o d’un humà s’expliquen per la presència de l’ànima, així la quietud del son o de la mort s’expliquen per la seva absència, temporal en el son i permanent en la mort. Per això, si la mort és absència permanent de l’ànima, el procediment per protegir-se d’ella serà impedir que l’ànima surti del cos, o bé -si ha sortit- assegurar el seu retorn. Les precaucions que adopten els salvatges per garantir un o altre d’aquests objectius prenen la forma de prohibicions especials o tabús, que no són altra cosa que regles destinades a assegurar la presència contínua o el retorn de l’ànima. (…)
És general suposar que l’ànima s’escapa per les obertures naturals del cos, especialment per la boca i el nas. (…) Els indígenes de les illes Marqueses tancaven la boca i el nas de l’agonitzant creient que el mantindrien viu si evitaven que se’ls escapés l’ànima. (…)
L’ànima d’un que dorm es suposa que, de fet, s’allunya errant del seu cos i visita els llocs, veu les persones i realitza els actes que està somniant. (…) És una regla general entre les gents primitives no despertar al qui dorm, perquè la seva ànima està absent i podria no tenir temps de tornar; si succeeix així l’home es desperta sense ànima i es posarà malalt. Si és absolutament necessari despertar algú que dorm, caldrà fer-ho gradualment per donar temps a que l’ànima retorni.
FRAZER, J.G. La branca daurada. Màgia i religió, 1890.
Els nervis ja no mantenen units la carn i els ossos, ja que els consumeix la viva força de les flames ardents tan aviat com la vida desempara la blanca ossamenta, i l’ànima se’n va volant com un somni.
HOMER. Odissea, s. IX a.C.
El cos de tots els humans segueix la crida de la mort dominadora: però queda viva, malgrat tot, una imatge de la vida, perquè tan sols aquesta prové dels déus. Dorm mentre els membres estan en activitat, però quan l’home dorm mostra sovint en somnis una determinació de felicitat o adversitat futura.
PÍNDAR. fr.116B
