“El desenvolupament cultural és també un desenvolupament lingüístic. Un ritme de canvi ràpid i acumulatiu de les tradicions implica un avenç en la quantitat d’informació socialment adquirida, emmagatzemada, recuperada i compartida. (…) El llenguatge humà és el mitjà a través del qual els records sobreviuen els individus i les generacions. Però no és un simple mitjà: és també una força instrumental activa en la creació de l’activitat social cada cop més complexa que l’evolució cultural imposa a la vida quotidiana. La competència lingüística fa possible que es formulin regles per actuar de la forma adequada en situacions llunyanes en l’espai i en el temps. Sense haver vist mai una formiga del gènere Dorilus o un dels seus nius, qualsevol humà normal, no excessivament intel·ligent, a diferència dels ximpanzés més intel·ligents, pot ensenyar a d’altres com caçar termites. La pràctica seguirà essent necessària (i sempre millorarà els resultats), però la capacitat de formular regles verbals per caçar formigues o termites permet que individus diferents reprodueixin aquestes activitats a través de les generacions. La vida social dels humans es composa en bona mesura (encara que no exclusivament) de pensaments i conductes coordinats i governats per aquestes regles. Quan les persones inventen noves normes d’activitat social, inventen les regles corresponents per adaptar les noves pràctiques i les emmagatzemen en els seus cervells (a diferència de les instruccions d’innovació biològica, que s’emmagatzemen als gens).
(…) A mida que els nostres avantpassats començaren a dependre més i més de la fabricació i utilització d’eines, i de les tradicions culturals, el seu repertori genètic de grunys, ganyotes i enrabiades no devia ser suficient per expressar la gama creixent de peticions que havien de realitzar. Els gestos i sons d’invenció cultural degueren augmentar proporcionalment. Els experiments realitzats amb simis ensinistrats ens indiquen que l’australopitecus afarensis podia haver posseït un repertori entre 100 i 200 gestos o sons socialment adquirits que usaria per realitzar peticions senzilles als altres. No es tractava d’una llengua tal i com nosaltres la coneixem, però constituïa amb seguretat el punt de partida del qual podia haver evolucionat la llengua tal i com nosaltres la coneixem”.
Marvin HARRIS. La nostra espècie, 1991.
“Els trets únics del llenguatge humà indubtablement provenen d’adaptacions genètiques relacionades amb la major dependència dels primers homínids de la cooperació social i de formes de subsistència més culturals que genètics. El tipus de circuits neuronals amb què neixen els humans fa que aprendre a parlar sigui tan natural com aprendre a caminar”.
Marvin HARRIS. Introducció a l’antropologia general, 1971.
“L’home és l’únic animal que parla i que fabrica els seus utensilis, i en conseqüència és educable de forma singular. Naturalment, transmet encara la seva herència física genètica a la generació següent, però la seva vida intel·lectual, la seva cultura es transmeten per la pràctica no biològica sinó educativa. (…) En l’evolució biològica la pressió del medi escapa al control dels animals subjectes a ella. En canvi, des que l’home és home ha estat conscientment compromès en la tasca de modificar el medi natural (…) Cada progrés significava l’adaptació del medi a l’home i no la de l’home al medi que l’envolta. (…)
De tots els instruments que l’home ha adquirit per trencar amb els seus parents més pobres i assentar la seva llar en aquest planeta, el llenguatge és el més fonamental (…) La característica fonamental del llenguatge (la comunicació) està implícita en la fabricació d’utensilis”.
FARRINGTON, B. L’evolucionisme, 1967. pp77-79
