“Cada una de les coses que es diuen fora de tota combinació o bé significa una entitat, o bé un quant, o un quin, o un respecte a quelcom, o un on, o un quan, o un trobar-se situat, o un estar, o un fer, o un patir. És entitat -per dir-ho amb un exemple-: home, cavall; és quant: de dos colzes, de tres colzes; és quin: blanc, lletrat; és respecte a quelcom: doble, meitat, major; és on: al Liceu, a la plaça del mercat; és quan: ahir, l’any passat; és trobar-se situat: jeu, seu; és estar: va calçat, va armat; és fer: tallar, cremar; és patir: ésser tallat, ésser cremat. Cap d’aquestes expressions, per si mateixa, no dóna lloc a cap afirmació, però de llur mútua combinació sorgeix l’afirmació: en efecte, tota afirmació és, segons sembla, veritable o falsa, mentre que cap de les coses dites al marge de tota combinació no és ni veritable ni falsa, com, per exemple, home, blanc, corre, venç”.
Aristòtil” Categories, (4, 1b25?2a10) (sIV a.C)
“L’ésser es diu en molts sentits, que hem classificat en la nostra discussió entorn de la diversitat de sentits dels termes. Significa, en primer lloc el què d’una cosa i també la qualitat i la quantitat o d’altres categories similars. Però de tots aquests sentits que té l’ésser, el significat primordial és clarament el “què”, que denota la substància (“ousia”) (Per exemple, quan descrivim la qualitat d’una cosa particular, diem que és “bona”, o “dolenta”, i no “de cinc peus d’alçada” o “un ésser humà”; però quan descrivim què és , aleshores no diem “blanc” o “calent” o “de cinc peus d’alçada” sinó que és “un ésser humà” o “un déu”. I de totes les altres coses es diu que “són” perquè són o qualitats o quantitats o modificacions d’alguna altra cosa com aquestes.
A partir d’aquí podria plantejar-se la qüestió de si els termes “passejar”, “estar sa” o “seure” signifiquen “ésser”; i de la mateixa manera amb d’altres termes semblants; perquè cap d’ells té una existència independent ni pot ser separat de la seva substància. Si de cas, la “cosa” que passeja o seu o està sana és “ésser” en major grau. La raó per la qual aquestes coses “són” en major grau és que el seu subjecte (“hypokeímenon”) és quelcom definit: la substància (“ousia”) i l’individu que apareix sota les categories. Sense ella no és possible parlar de bondat ni d’estar assegut. És clar, doncs, que és per referència a la substància que diem de les coses que “són”. En conclusió, allò que “és” en primer lloc (“to prótos ón”), no en un sentit qualsevol sinó absolut, és la substància.”
Aristòtil, Metafísica, 1028a-10
