“Ignaz Semmelweiss, un físic d’origen hongarès, realitzà aquests treballs entre el 1844 i el 1848 a l’hospital General de Viena. Com a Membre de l’equip mèdic de la Primera Divisió de Maternitat de l’hospital, Semmelweiss se sentia angoixat en veure que una gran proporció de les dones que havien tingut una criatura en aquella divisió agafaven una malaltia greu i sovint fatal coneguda com a febre puerperal o febre de post-part. Al 1844, fins a 260, d’un total de 3157 mares de la Divisió Primera -un 8.2%- van morir d’aquesta malaltia; al 1845, l’índex de morts era del 6.8%, i al 1846, de l’11.4%. Aquestes xifres eren en extrem alarmants, perquè al costat, a la Segona Divisió de Maternitat del mateix hospital, en la que hi havia instal·lades gairebé tantes dones com a la Primera, el percentatge de morts per febre puerperal era molt més baix: 2.3, 2.0, i 2.7 en els mateixos anys. (…)
Semmelweiss començà per examinar diverses explicacions del fenomen freqüents en l’època; en rebutjà algunes que es mostraven incompatibles amb fets ben establerts; a d’altres les sotmeté a contrastació.
Una opinió altament acceptada atribuïa les ones de febre puerperal a “influències epidèmiques” que es descrivien vagament com a “canvis atmosfèrico-còsmico-tel·lúrics”, que s’estenien per districtes sencers i produïen la febre puerperal a dones que havien donat a llum. Però, ¿com -argumentava Semmelweiss- podien aquestes influències haver infestat durant anys la Divisió Primera i haver respectat la segona? I com podia fer-se compatible aquesta concepció amb el fet que mentre la febre assolava l’hospital, a penes es produïa cap cas a la ciutat de Viena i els voltants? Una epidèmia de veritat, com el còlera, no seria tan selectiva. Finalment, Semmelwiss assenyala que algunes dones internades en la Divisió Primera que vivien lluny de l’hospital havien estat sorpreses pels dolors de part tot anant a l’hospital i havien tingut la criatura al carrer; no obstant, malgrat aquestes condicions desfavorables, el percentatge de morts per febre puerperal entre aquests casos de part al carrer era més baix que el de la Divisió Primera.
Segons una altra opinió, una causa de mortalitat a la Divisió Primera era l’acumulació de les pacients. Però Semmelweis assenyala que de fet l’acumulació era superior a la Divisió Segona, en part com a conseqüència dels esforços desesperats de les pacients per evitar que les ingressessin a la tristament cèlebre Divisió Primera. Semmelweis descartà igualment conjectures similars fent notar que no hi havia diferències entre les dos divisions pel que fa a la dieta i al tracte general de les pacients.
Al 1846, una comissió designada per investigar el tema atribuí la freqüència de la malaltia a la Divisió Primera a les lesions produïdes pels reconeixements poc atents a què sotmetien a les pacients els estudiants de medicina, tots els quals realitzaven les seves pràctiques d’obstetrícia en aquesta divisió. Semmelweis assenyala, per refutar aquesta opinió, que a) les lesions produïdes naturalment en el procés del part són molt més importants que les que pogués produir un examen fet amb poca cura; i b) les llevadores que rebien els seus ensenyaments a la Divisió Segona reconeixien les seves pacients de forma molt similar, sense produir els mateixos efectes; c) quan, com a conseqüència de l’informe de la comissió, es reduí a la meitat el nombre d’estudiants i es restringí al mínim el reconeixement de les dones per part d’ells, la mortalitat, després d’un breu descens, arribà als percentatges més elevats.
Es tingueren en compte diverses explicacions psicològiques. Una d’elles feia notar que la Divisió Primera estava organitzada de manera que un capellà que portava l’extremunció a una moribunda havia de passar per cinc sales abans d’arribar a la infermeria: se suposava que l’aparició del capellà precedit per un escolà que feia sonar una campaneta, produïa un efecte terrorífic i debilitant en les pacients de les sales i les feia més propenses a contraure la febre puerperal. A la Divisió Segona tot això no passava, perquè el capellà tenia accés directe a d’infermeria. Semmelweis decidí sotmetre a prova aquesta suposició. Va convèncer el capellà que fes una altra ruta i suprimís el toc de campaneta a fi d’aconseguir que arribés a l’habitació de la malalta en silenci i sense ser observat. Però la mortalitat no va baixar a la Divisió Primera.
A Semmelweis se li acudí una altra idea: les dones, a la Divisió Primera, jeien d’esquena; a la Segona, de costat. Tot i que aquesta circumstància li semblava irrellevant, decidí provar si la diferència de posició resultava significativa. Així doncs, va fer que les dones internades a la Secció Primera jaguessin de costat, però, una vegada més, la mortalitat va continuar. Finalment, al 1847, la casualitat donà a Semmelweis la clau per a la solució del problema. Un col·lega seu, Kolletschka, va rebre una ferida profunda en un dit, produïda pel bisturí d’un estudiant amb el que estava realitzant una autòpsia, i morí després d’una agonia en què mostrà els mateixos símptomes que Semmelweis havia observat en les víctimes de la febre puerperal. Tot i que en aquella època encara no s’havia descobert el paper dels microorganismes en aquest tipus d’infeccions, Semmelweis comprengué que la “matèria cadavèrica” que el bisturí de l’estudiant havia introduït en el corrent sanguini de Kolletschka havia estat la causa de la fatal malaltia del seu col·lega, i les semblances entre el desenvolupament de la malaltia de Kolletschka i el de les dones de la seva clínica portà Semmelweis a la conclusió que les seves pacients havien mort per un enverinament de la sang del mateix tipus: ell, els seus col·legues i els estudiants de medicina havien estat els portadors de la matèria infecciosa, perquè ell i el seu equip acostumaven a arribar a les sales immediatament després de realitzar disseccions a la sala d’autòpsies, i feien els reconeixements de les parteres després d’haver-se rentat les mans tan sols de forma superficial, de manera que sovint conservaven una característica pudor de brut.
Una vegada més, Semmelweis sotmeté a prova aquesta possibilitat. Argumentava que si la suposició era correcta, aleshores es podria prevenir la febre puerperal destruint químicament el material infecciós adherit a les mans. Dictà, per tant, una ordre per la que s’exigia que tots els estudiants de medicina es rentessin les mans amb una solució de calç clorurada abans de reconèixer cap pacient. La mortalitat puerperal començà a decréixer, i l’any 1848 baixà fins l’1.27% a la Divisió Primera, enfront del 1.33% de la Segona.
Recolzant la seva idea o hipòtesi Semmelweis assenyala també que amb ella s’explica el fet que la mortalitat a la Divisió Segona fos molt més baixa. Allí, les pacients eren ateses per llevadores, en la preparació de les quals no estaven incloses les pràctiques d’anatomia mitjançant dissecció de cadàvers.
(…) Experiències clíniques posteriors van fer que Semmelweis ampliés aviat la seva hipòtesi. En una ocasió, ell i els seus col·laboradors, després d’haver-se desinfectat amb cura les mans, examinaren primer una partera amb un càncer cervical ulcerat; posteriorment examinaren dotze dones més de la mateixa sala, després d’un rentat rutinari, sense desinfectar-se novament. Onze de les dotze pacients moriren de febre puerperal. Semmelweis arribà a la conclusió que la febre puerperal podia ser produïda no tan sols per “matèria cadavèrica”, sinó també per “matèria pútrida procedent d’organismes vius”.
HEMPEL, Carl.G. Filosofia de la Ciència Natural, 1966, pàg.16-20.
