“Des dels intents de Locke i Leibniz o, encara més, des de l’origen de la metafísica, tant amunt com es remunti la seva història, no s’ha produït cap esdeveniment que hagi pogut ésser més decisiu per al destí d’aquesta ciència que l’atac que li féu David Hume. No aportà cap llum a aquesta forma de coneixement, però féu saltar una guspira amb la qual s’hauria pogut encendre un foc si hagués trobat una esca apropiada i hom hagués tingut cura de mantenir i incrementar el caliu.
Hume partia d’un concepte únic però capital de la metafísica, a saber, el de l’enllaç de la causa i l’efecte (i, per tant, el concepte consegüent de força i acció, etc.), i intimava la raó, que pretenia haver-lo engendrat en el seu si, a explicar-li amb quin dret pensa que una cosa pugui ésser de tal naturalesa que, una vegada suposada, faci necessària suposar-ne una altra; car això és el que diu el concepte de causa.(…)
Era jo ben lluny, però, d’admetre les seves conclusions, que resultaven simplement del fet que ell no es representava el problema en la seva totalitat, sinó que en va prendre només una part que, sense relacionar-la amb el tot, no pot donar cap aclariment”.
I. Kant Prolegòmens a tota metafísica futura, pròleg. 1783.