A ningú no se li demanen responsabilitats per allò que pugui haver fet en actuar contra la seva voluntat. El mateix passa si algú actua sense ser conscient del que fa. No ens considerem moralment responsables d’allò que no hem triat de fer, sigui perquè ho hem fet involuntàriament, sigui perquè ho hem fet inconscientment. En definitiva, no ens sentim moralment responsables de les nostres accions no lliures. Així, doncs, la llibertat, la responsabilitat i la moralitat estan estretament lligades: No té cap sentit dir que tinc l’obligació moral de fer A si no puc triar entre “fer A” i “no fer A”. Per la mateixa raó, si no he pogut triar entre “fer A” i “no fer A”, no puc pas vanagloriar-me de la meva conducta, ni tampoc fer-me retrets: la meva conducta no és ni bona ni dolenta, ni admirable ni reprovable. No pot ser premiada ni castigada. No té cap mèrit l’haver fet allò que no es podia evitar, com tampoc pot tenir cap demèrit. Si no he pogut triar, la meva conducta no té cap valor moral, ni positiu ni negatiu: només en tenen les accions lliures. Precisament perquè són lliures, tenen valor moral i en som responsables.
Si no fóssim lliures, res no estaria permès ni prohibit, res no seria bo ni dolent, millor ni pitjor. Però les coses no són pas així: hi ha drets i hi ha deures, hi ha accions permeses i accions prohibides, accions moralment bones i accions moralment dolentes. Per tant, conclouen alguns autors, si els humans no fóssim lliures, ¿quin sentit tindria la moral?
L’existència precedeix l’essència
“Quan considero un objecte fabricat, com per exemple un llibre o un tallapapers, aquest objecte ha estat fabricat per un artesà que s’ha inspirat en un concepte; s’ha referit al concepte tallapapers, i igualment a una tècnica de producció prèvia que forma part del concepte, i que, en el fons, no és més que una recepta. Així, el tallapapers és a la vegada un objecte que es produeix d’una certa manera i, per altra banda, té una utilitat definida, i no podem suposar que un home produirà un tallapapers sense saber per a què ha de servir l’objecte. Direm doncs que, per al tallapapers, l’essència -és a dir, el conjunt de receptes i de qualitats que permeten la producció i la definició- precedeix l’existència (…).
Quan concebem un déu creador, quasi sempre identifiquem aquest déu amb un artesà superior; i (…) admetrem sempre que la voluntat segueix més o menys l’enteniment o almenys l’acompanya, i que Déu, quan crea, sap precisament què crea. Així doncs, el concepte d’home, en l’esperit de Déu, és assimilable al concepte del tallapapers en l’esperit de l’industrial; i Déu produeix l’home seguint unes tècniques i una concepció com l’artesà fabrica un tallapapers seguint una definició i una tècnica. D’aquesta manera l’home individual realitza un cert concepte que es troba en l’enteniment diví. En el segle XVIII, en l’ateisme dels filòsofs, la noció de Déu queda suprimida, però no desapareix la idea que l’essència precedeix l’existència.
La naturalesa humana en els filòsofs del segle XVIII
Aquesta idea la trobarem una mica pertot arreu: la trobem en Diderot, en Voltaire, i fins i tot en Kant. L’home posseeix una naturalesa humana; aquesta naturalesa humana, que és el concepte humà, la retrobem en tots els homes, cosa que significa que cada home és un exemple particular d’un concepte universal, l’home; Kant dedueix d’aquesta universalitat que l’home dels boscos, l’home de la naturalesa, així com el burgès queden compresos en la mateixa definició i posseeixen les mateixes qualitats de base. També en aquest cas, l’essència de l’home precedeix aquesta existència històrica que nosaltres retrobem en la naturalesa.
L’existencialisme ateu
L’existencialisme ateu que jo represento és més coherent. Declara que si bé Déu no existeix, hi ha tanmateix un ésser en el qual l’existència precedeix l’essència, un ésser que existeix abans de poder ser definit per cap altre concepte, i que aquest ésser és l’home, o, com diu Heidegger, la realitat humana. ¿Què significa aquí que l’existència precedeix l’essència? Significa que, de bell antuvi, l’home existeix, es troba, sorgeix en el món, i que es defineix després. L’home, tal com el concep l’existencialisme, si no és definible és perquè, d’antuvi, no és res.
La concepció existencialista de l’home
Només serà després i serà tal com s’haurà fet. Per tant, no hi ha naturalesa humana, car no hi ha Déu que la pugui concebre. L’home és solament, no solament tal com es concep, sinó tal com es vol, i com que es concep després de l’existència, es vol després d’aquest impuls devers l’existència. L’home no és altra cosa que allò que ell es fa. Aquest és el primer principi de l’existencialisme. És també allò que anomenem subjectivitat, i que molts ens retreuen amb aquest mateix mot. Però ¿què volem dir amb això, si no que l’home té una dignitat molt més gran que la pedra o que la taula? Car nosaltres volem dir que l’home existeix de bell antuvi, és a dir, que l’home és d’antuvi allò que es llença devers l’esdevenidor, i que és conscient que es projecta en l’esdevenidor.
El projecte
L’home és d’antuvi un projecte que es viu subjectivament, enlloc de ser una molsa, una podridura o una col-i-flor; no hi ha res que existeixi prèviament a aquest subjecte; no hi ha res en el cel intel·ligible i l’home serà en primer lloc allò que ell haurà projectat de ser. Però no allò que ell voldrà ser. Car entenem vulgarment per voler una certa decisió conscient, que, en la majoria de nosaltres, és posterior a allò que ell mateix ja s’ha fet. Jo puc voler adherir-me a un partit, escriure un llibre, casar-me, però això no és més que la manifestació d’una elecció més original, més espontània del que solem anomenar voluntat. Però si realment l’existència precedeix l’essència, l’home és responsable d’allò que és.
L’home és plenament responsable
Per tant, la primera tasca de l’existencialisme és conferir a l’home la possessió d’allò que ell és, i fer pesar sobre d’ell la responsabilitat total de la seva existència. I quan diem que l’home és responsable de si mateix, no volem dir que és responsable de la seva estricta individualitat, sinó que és responsable de tots els homes. (…)
L’elecció
Quan nosaltres diem que l’home s’elegeix, entenem que cada u de nosaltres s’elegeix, però amb això volem dir també que tot elegint-se ell elegeix tots els homes. Efectivament, no hi ha ni un sol dels nostres actes que, tot creant l’home que volem ser, no creï al mateix temps una imatge de l’home tal com creiem que ha de ser. Elegir de ser això o allò és afirmar al mateix temps el valor d’allò que elegim, car mai no podem elegir el mal; allò que elegim és sempre el bé i no hi ha res que pugui ser bo per a nosaltres si no ho és per a tothom. (…)
L’home s’escull a si mateix en elegir tots els homes
Per això la nostra responsabilitat és molt més gran del que podríem suposar, car compromet la humanitat sencera. Si sóc obrer i si elegeixo l’adhesió a un sindicat cristià en lloc d’un sindicat comunista, si amb aquesta elecció, jo vull indicar que en el fons de la solució que convé a l’home hi ha la resignació, que el regne de l’home no és d’aquest món, jo no em comprometo pas tot sol; jo vull ser un home resignat i que ho siguin tots, i, en conseqüència, la meva decisió compromet la humanitat sencera. I si vull, amb un acte més individual, casar-me, tenir fills, encara que aquest casament depengui únicament de la meva situació o de la meva passió, o del meu desig, amb aquest acte no m’encamino jo tot sol, sinó que encamino tota la humanitat pel camí de la monogàmia. Per tant, sóc responsable de mi mateix i de tots, i creo una certa imatge de l’home que jo elegeixo: tot elegint-me a mi mateix elegeixo l’home.
L’angoixa
Això ens permet comprendre què hi ha sota la cobertura dels mots una mica grandiloqüents com angoixa, desempar, desesperació. Com veureu és extraordinàriament senzill. En primer lloc, ¿què entenem per angoixa? L’existencialista declara de bon grat que l’home és angoixa. Vet aquí què significa: l’home que es compromet i que s’adona que no solament és aquell que ha elegit de ser sinó, a més a més, un legislador que escollia, al mateix temps que a si mateix, la humanitat sencera, no sap com escapar del sentiment de la seva total i profunda responsabilitat.
És clar que hi ha molta gent que no se sent angoixada; però nosaltres sostenim que emmascaren la seva pròpia angoixa, que en fugen; cert que hi ha molta gent que creu que tot actuant només es comprometen ells mateixos, i quan algú els diu: ¿i si tothom ho fes així?, s’arronsen d’espatlles i contesten: tothom no ho fa pas així. Però la veritat és que cal que ens preguntem sempre: ¿què passaria si tothom actués de manera semblant?, i ningú no es pot alliberar d’aquest pensament inquietant si no és per una mena de mala fe (…)
Estem sols, sense excuses. És el que jo expresso dient que l’home està condemnat a ser lliure. Condemnat, perquè no s’ha creat a si mateix, i malgrat tot lliure, perquè una vegada llançat al món, és responsable de tot el que fa. L’existencialista no creu en la potència de la passió. No pensarà mai que una passió és un torrent devastador que condueix fatalment l’home a determinats actes, i que, en conseqüència, és una excusa. Pensa que l’home és responsable de la seva passió. L’existencialista (…) pensa que l’home sense cap suport i sense cap socors, està condemnat a cada instant a inventar de nou l’home”.
Quan, devers 1880, uns professors francesos van tractar de construir una moral laica, van dir més o menys: Déu és una hipòtesi inútil i cara, el suprimim, però com que és necessari, per tal que hi hagi una moral, una societat, un món policial, que prenguem certs valors seriosament i considerats com existint “a priori”: cal que sigui obligatori “a priori” ésser honest, no mentir, no pegar la pròpia dona, posar fills al món, etc, etc. Farem, doncs, un petit treball que ens permetrà la demostració que aquests valors existeixen, tanmateix inscrits en un cel intel·ligible, malgrat que Déu no existeixi.
Dit d’altra manera, i es tracta -em sembla- del que a França anomenem radicalisme, res no canviarà si Déu no existeix; trobarem les mateixes normes d’honestedat, de progrés, d’humanisme, i així convertirem Déu en una hipòtesi gastada que morirà tranquil·lament de mort natural. L’existencialisme, al contrari, pensa que és ben incòmode que Déu no existeixi, car amb ell desapareix tota possibilitat de trobar uns valors en un cel intel·ligible; ja no hi pot haver un bé “a priori”, si no hi ha una consciència infinita i perfecta per pensar-lo; no hi ha escrit enlloc que el bé existeixi, que cal ser honest, que no s’ha de mentir, car precisament ens trobem en un pla on només hi ha homes.
Dostoievski va escriure: “Si Déu no existia, tot seria permès”.
És el punt de partida de l’existencialisme. Efectivament, tot és permès si Déu no existeix i, en conseqüència, l’home queda deseixit, car no troba ni en ell ni fora d’ell cap possibilitat on aferrar-se. D’antuvi no troba cap excusa. Si, en efecte, l’existència precedeix l’essència, mai no la podrem explicar per referència a una naturalesa humana donada i fixada; dit d’una altra manera, no hi ha determinisme, l’home és lliure, l’home és llibertat. Si, a més, Déu no existeix, no trobem davant nostre valors o ordres que legitimin la nostra conducta. (…)
L’existencialisme no és altra cosa que l’esforç per treure totes les conseqüències d’una posició atea coherent. No vol pas, de cap manera, fer capbussar l’home en la desesperació. Però si, com els cristians, anomena desesper tota actitud d’incredulitat, parteix del desesper original. L’existencialisme no és pas un ateisme, en el sentit que s’entossudiria a demostrar que Déu no existeix. Més aviat declara: encara que Déu existís, no canviaria res; vet aquí el nostre punt de vista. No és que creguem que Déu existeixi, sinó que pensem que el problema no és el de la seva existència; cal que l’home es retrobi a si mateix i que es persuadeixi que no hi ha res que el pugui salvar de si mateix, ni que sigui una prova vàlida de l’existència de Déu. En aquest sentit l’existencialisme és un optimisme, una doctrina d’acció, i només amb mala fe els cristians, confonent el seu desesper amb el nostre, poden anomenar-nos desesperats.”
Jean-Paul Sartre. L’existencialisme és un humanisme.
Qüestions per després de la lectura:
1.- Resseguint els diferents paràgrafs on se’n parla, comenta l’afirmació de Sartre segons la quals l’home “tot elegint-se ell elegeix tots els homes”. Precisa la relació d’aquesta idea amb la de llibertat, responsabilitat i angoixa.
2.- Dóna la teva versió de la frase “l’home està condemnat a ser lliure”
3.- La llibertat de què parla Sartre, ¿és només la llibertat psicològica d’escollir i decidir alternatives?
4.- Elabora una dissertació a partir de la teva lectura del text i a l’entorn de la concepció de l’acció i de l’ésser humà que en ell es posen de manifest.
Retroenllaç: filosofia i més