“Considerem dos microbiòlegs. Estan observant la preparació d’un portaobjectes; si els preguntem què és el que veuen, poden donar respostes diferents. Un d’ells veu en la cèl·lula que té davant seu un agrupament de matèria estranya: és un producte artificial, un grumoll resultant d’una tècnica de tenyit inadequada. Aquest coàgul té tan poca relació amb la cèl·lula, in vivo, com la que puguin tenir amb la forma original d’una gerra grega les ratlles que sobre ella hagi pogut deixar el pic de l’arqueòleg. L’altre biòleg identifica en aquell coàgul un òrgan cel·lular, un “aparell de Golgi”. Pel que fa a les tècniques, defensa que la regla establerta per detectar un òrgan cel·lular consisteix en fixar i tenyir la preparació. A què treu cap recelar d’aquesta tècnica suposant que tan sols ens ofereix productes artificials, mentre que d’altres posen de manifest òrgans genuïns?
La controvèrsia continua. En ella hi està involucrada tota la teoria de les tècniques microscòpiques; no és un problema òbviament experimental, però afecta al que els científics diuen que veuen. Tal vegada tingui sentit afirmar que ambdós observadors no veuen la mateixa cosa, no parteixen de les mateixes dades, malgrat que la seva vista sigui normal i els dos percebin visualment el mateix objecte. (…)
Pensem en Johannes Kepler: imaginem-lo dalt d’un turó mirant la sortida del sol. L’acompanya Tycho Brahe. Kepler considera que el Sol està fix; és la Terra la que es mou. Però Tycho, seguint Ptolemeu i Aristòtil, almenys en aquest punt, defensa que la Terra està fixa i que els altres cossos celestes es mouen al seu voltant. ¿Veuen Kepler i Tycho la mateixa cosa a l’est, en sortir el sol?
(…) podem pensar que la pregunta sobre el que veuen Kepler i Tycho és una qüestió experimental o observacional. Però no ho era en els segles XVI i XVII. Així, Galileu digué als seguidors de Ptolemeu: “Ni Aristòtil ni vostès poden provar que la Terra és de facto el centre de l’univers…”. “¿Veuen Kepler i Tycho la mateixa cosa a l’est, en sortir el sol?” potser no és una qüestió de facto, sinó més aviat, el començament d’un examen dels conceptes de visió i observació. (…)
Els processos físics que tenien lloc quan Kepler i Tycho miraven la sortida del sol són importants. El Sol emet els mateixos fotons per a ambdós observadors; els fotons travessen l’espai solar i la nostra atmosfera. Ambdós astrònoms tenen una visió normal; per tant aquests fotons passen a través de la còrnia, d’humor aquós, l’iris, el cristal·lí i d’humor vitri dels seus ulls de la mateixa manera. Finalment, són afectades les retines. En les seves cèl·lules de seleni ocorren canvis electroquímics similars. En les retines de Kepler i de Tycho es formen les mateixes configuracions. Així, doncs, ambdós veuen la mateixa cosa. (…)
No obstant, (…) veure el Sol no és veure les imatges del Sol que es formen a la retina. Les imatges de Kepler i Tycho tenen a les seves retines són quatre, estan invertides i són diminutes. (…) La visió és una experiència. Una reacció a la retina és tan sols un estat físic, una excitació fotoquímica.
(…) Són les persones les que hi veuen, no els seus ulls. Les cambres fotogràfiques i els globus oculars són cecs. (…) Per veure-hi cal quelcom més que la mera recepció en els globus oculars.
Naturalment, Tycho i Kepler veuen el mateix objecte físic. Ambdós tenen la seva vista fixada en el Sol. (…) No obstant, si la nostra pregunta no fos “¿veuen la mateixa cosa?” sinó “¿què veuen un i altre?”, podríem esperar una resposta que no seria ambigua.
En cert sentit, aleshores, la visió és una acció que comporta una “càrrega teòrica”. L’observació de “x” està condicionada per un cert coneixement previ de “x”. (…) Per a Tycho i per a Simplici veure la sortida del Sol era veure que el brillant satèl·lit de la Terra començava el seu circuït diürn entorn de nosaltres, mentre que per a Kepler i Galileu, veure la sortida del sol era veure que la Terra, en el seu gir, els tornava a col·locar sota la llum del nostre estel veí. (…)
Si Tycho tan sols veu el Sol en el disc brillant que percep, només pot veure un cos que es comportarà de maneres característicament “tychonianes”. Aquestes serveixen com a fonament de les teories geocèntriques i geostàtiques que Tycho formulà sobre el Sol. No s’han imposat a les seves impressions visuals com una interpretació en tàndem; estan “en la visió”. (Així, també, la interpretació d’una peça musical està en la música. ¿En quin altre lloc podria estar? No és quelcom sobreposat al so pur i no adulterat). (…)
Ens atreviríem a dir que “la interpretació és la visió”. El fil i el seu ordenament és la trama, el so i la seva composició és la música, el color i la seva disposició és la pintura. No hi ha dues operacions (…). El canvi existent entre l’ascensió del sol i el gir de l’horitzó és (…) degut a les diferències entre el que Tycho i Kepler pensen que coneixen”.
RUSSELL HANSON, N. Patrons de descobriment. Investigació de les bases conceptuals de la ciència, cap.1. 1958.
“Las teorías se introducen normalmente cuando estudios anteriormente realizados de una clase de fenómenos han revelado un sistema de uniformidades que se pueden expresar en forma de leyes empíricas. Las teorías intentan, por tanto, explicar estas regularidades y, generalmente, proporcionar una comprensión más profunda y exacta de los fenómenos en cuestión. A este fin, una teoría interpreta estos fenómenos como manifestaciones de entidades y procesos que están detrás o por debajo de ellos, por decirlo así. Se presume que estos procesos están gobernados por leyes teóricas características, o por principios teóricos, por medio de los cuales la teoría explica entonces las uniformidades empíricas que han sido descubiertas previamente, y normalmente predice también “nuevas” regularidades de tipo similar”.
HEMPEL, Carl G. Filosofía de la ciencia natural, 1978, pàg. 107.
“Tots hem pogut comprovar algun cop que és el que ja buscàvem allò que ens ha impedit de trobar; de la mateixa manera que era el que ja sabíem el que no ens deixava veure; o el que escoltàvem el que no ens permetia d’oir. Com hem comprovat també tot sovint que és el raonament que ja hem endegat el que fa d’obstacle per trobar la solució, o que és encara el que ja sabem fer el que ens impedeix d’aprendre o de millorar. Aquí podríem, doncs, invertir la dita popular i dir que “allò que és bo és enemic d’allò que és millor”, ja que és la nostra competència relativa el que ens impedeix sovint assolir una eficàcia superior. (…)
Comencem, doncs, per veure què vol dir això que és el que busquem o el que esperem que tot sovint no ens deixa veure. A qualsevol dels que m’escolteu us haurà passat de buscar sobre una taula desordenada unes tisores o unes ulleres i no veure-les tot i passar-hi un i altre cop els ulls per sobre. Per què no les vèieu? Si reflexioneu un cop les haureu trobades, us adonareu que no les vèieu, tot i que eren allí, perquè buscàveu unes tisores o unes ulleres “obertes”, i, pel fet de ser tancades, no corresponia l’esquema que dúieu al cap amb la sensació que us arribava als ulls. Com que teníeu ja una imatge del que cercàveu, heu passat la vista sobre els objectes, però no els heu “vist”. I no els heu “vist” perquè ja els “vèieu” dins de vosaltres; perquè en teníeu ja una idea tan precisa que, en no casar exactament amb l’estímul visual, literalment us ha “passat per l’ull”.
De vegades aquesta expectativa arriba a ser tan poderosa que ella mateixa transforma i fa a la seva mida l’objecte conegut. De segur que més d’una vegada us haureu trobat amb una persona de la qual abans us havien dit: aquest noi és un homosexual, o un trepa, o un típic madrileny, o el que sigui. Al cap d’un temps de tractar-la haureu descobert sens dubte que es tracta d’una personalitat complexa i matisada com totes, i no simplement un adjectiu. Però si penseu llavors en la primera impressió que en tinguéreu, segurament recordareu que estava molt dominada o configurada per la imatge que us n’havien donat, i que va ser precisament contra aquesta imatge que l’arribàreu a conèixer.
El que imaginem d’una cosa, doncs, el que d’antuvi sabem d’una persona, és sovint allò que interfereix en el seu coneixement efectiu. O potser simplement sigui el que “diuen”, allò que sentim a dir, el que configura i deforma la visió del que tenim davant dels ulls”.
RUBERT DE VENTÓS, Xavier. Per què filosofia?, 1983.
