“El fonament de la crítica religiosa és: l’home fa la religió; la religió no fa l’home. I la religió és, ben entès, l’autoconsciència l’autosentiment de l’home que encara no s’ha guanyat per a sí mateix, o que ja ha tornat a perdre’s. Però l’home no és cap ésser abstracte, amagat fora del món. L’home és el món dels homes, l’Estat, la societat. Aquest estat i aquesta societat produeixen la religió, una consciència invertida del món, perquè Estat i societat són un món invertit. (…)
La misèria religiosa és, d’una banda expressió de la misèria real, i d’altra banda, protesta contra aquesta misèria real. La religió és el gemec de l’oprimit, el sentiment d’un món sense cor, i al mateix temps l’esperit d’una condició privada d’espiritualitat. La religió és l’opi del poble.
La supressió de la religió en tant que felicitat il·lusòria del poble és el pressupòsit de la seva veritable felicitat. L’exigència d’abandonar les il·lusions sobre un estat de coses és el mateix que exigir que s’abandoni un estat de coses que necessita il·lusions. Així, doncs, la crítica de la religió és la llavor de la crítica de la vall de llàgrimes que la religió envolta d’una aurèola de santedat.
La crítica no arrenca de les cadenes les flors imaginàries a fi que l’home suporti les cadenes sense fantasia ni consol, sinó per tal que se n’alliberi i puguin brotar flors vives. La crítica de la religió desenganya a l’home per tal que pensi, per tal que actuï i organitzi la seva realitat com un home desenganyat i que ha entrat en raó, per tal que giri entorn de si mateix i entorn al seu sol autèntic. La religió constitueix un sol il·lusori que gira entorn de l’home, mentre que l’home no gira entorn de si mateix.
La missió de la història consisteix, per tant, una vegada desaparegut el més enllà de la veritat, en descobrir el més ençà. I, en primer lloc, la missió de la filosofia, que està al servei de la història, consisteix, un cop que s’ha desemmascarat la forma de santedat de l’autoalienació humana, en desemmascarar aquesta autoalienació en les seves formes no santes. De manera que la crítica del cel arriba a convertir-se en crítica de la terra, la crítica de la religió en la crítica del dret, la crítica de la teologia en la crítica de la política”.[7]
