“La certesa del coneixement també admet graus i matisos. Aquest és un punt que ha estat molt debatut al llarg de la història de la filosofia, i que s’ha convertit en central en l’època moderna, sobretot per influència de l’obra de Descartes.
De gent amb tarannà escèptic -gent crítica i un pèl incrèdula-, n’hi ha hagut sempre. Ara bé, l’escèptic pròpiament dit -i el filosòficament més interessant- és el que nega que es pugui conèixer res amb absoluta certesa. El seu coneixement arrenca de fets que resulten molt quotidians i a l’abast de tots: de vegades, els sentits ens enganyen; de vegades, experimentem intensament una realitat que després resulta ser un somni. Generalitzant fets com aquests, l’escèptic pensa que, si de vegades ens enganyem, també podria ser que ens enganyéssim sempre. Segons ell, no hi ha cap coneixement segur del qual ens puguem fiar del tot.
És molt possible que nosaltres mateixos estiguem temptats de dir, alguna vegada, coses com «No puc saber res segur». I és que, encara que sàpiga una cosa, si algú em pregunta «Ho saps segur?», pot ser que em vingui el dubte de si el meu saber és tan segur com em pensava. El dubte acostuma a ser encara més fort quan la pregunta «Ho saps ben segur?» té un crescendo que sembla exigir com a resposta seguretat absoluta, una seguretat que, per tenir totes les garanties, sembla que ha de ser d’un tipus molt i molt especial, molt extraordinari. Sovint s’ha volgut atacar l’escèptic posant en dubte la seva consistència -pràctica i teòrica- i acusant-lo de contradictori. S’ha dit que l’escèptic radical és incoherent perquè, si mantingués de debò la seva posició, no podria arribar a tenir opinió sobre res ni a manifestar-se sobre res. I és que qualsevol opinió ja pressuposa que alguna opinió -la meva o la d’algú altre- pot ser verdadera.
Aquesta manera d’argumentar contra l’escèptic em sembla fluixa. És clar que tenir opinions implica confiar en la capacitat de la raó per arribar a formar-les. Però això només val per aquells que tenim opinions, és a dir, que defensem certes posicions i en rebutgem d’altres. No és, en canvi, contradictori -encara que pugui semblar molt rar- que hi hagi algú que simplement usi totes les opinions sense comprometre’s-hi, perquè pensa que ningú no pot demostrar que són verdaderes o falses. I és que l’escèptic no posa en dubte la capacitat de raonar, sinó només la capacitat de fer-ho de manera conclusiva i absolutament certa.
A més, no comparteixo l’estranya idea que diu que la millor defensa és un bon atac. Per això em sembla fluixa l’estratègia de pensar que, per defensar les pròpies posicions n’hi ha prou d’atacar les contràries. Que els nostres contrincants no tinguin raó, encara no significa que nosaltres en tinguem. Sóc partidari, doncs, d’argumentar de manera directa i positiva a favor de les pròpies idees. Amb això no vull dir que hàgim d’ignorar la posició oposada. Al contrari, la manera més intel·ligent -i eficaç- de rebutjar la posició d’algú és fer-ho preguntant-se, alhora, si no se’n podrà aprofitar algun aspecte interessant per a la pròpia reflexió.
Si adoptem aquesta actitud davant l’escèptic, ens adonarem que el punt realment interessant de la seva argumentació és precisament el tipus d’error que comet. Es tracta d’un error enormement atractiu i molt alliçonador. (Pensar és un exercici sorprenent. Sempre s’hi pot aprendre. I alguns errors són particularment instructius.) A primera vista sembla que l’escèptic ataca les arrels -els fonaments segurs- de qualsevol coneixement, de tot coneixement, que així queda al descobert i sense fonamentació. Per això, tots els filòsofs -amb Descartes al capdavant- s’han afanyat a revisar els fonaments del coneixement, per consolidar l’edifici amb garantia total. (Descartes només voldrà acceptar allò que es presenti al seu esperit de manera tan clara i distinta «que jo no tingués cap motiu de posar-ho en dubte».)
I aquí rau justament el problema. Perquè l’escèptic demana un fonament per al coneixement, és a dir per a qualsevol coneixement, per a cadascun dels nostres coneixements. I si bé és cert que els nostres coneixements necessiten -i tenen- un fonament, no és cert, en canvi, que hi hagi un fonament que sigui aquell que tots necessitem. La diversitat dels coneixements impossibilita que tots ell trobin la seva fonamentació allà mateix. (Això seria – per seguir amb la imatge cartesiana de l’edifici- com trobar un fonament per a qualsevol edifici possible. El projecte té tan poc sentit com buscar la vacuna per a qualsevol malaltia possible.)
La discussió d’aquest tema està plena d’errors, perquè tant s’equivoca l’escèptic com els seus oponents, si bé per raons diferents. L’escèptic demana un fonament últim del coneixement que sigui absolut i necessari, i afirma que un fonament així és impossible de trobar. Descartes -amb molts altres- accepta el plantejament de l’escèptic i només discrepa d’ell en la solució, perquè pensa que aquell fonament es pot trobar i afirma que ell l’ha trobat: és el cèlebre «Penso, doncs existeixo». L’escèptic i Descartes només discrepen, doncs, en si és impossible o possible de trobar el fonament. En contra de tots ells s’ha de dir que el fonament que busquen no tan sols no és necessari sinó que és impossible. I, si és impossible, també ha de ser, és clar, impossible de trobar. L’escèptic, doncs, no té raó quan diu que no podem estar absolutament segurs de res, però en té -sense voler- quan diu que no podem trobar un fonament absolut per garantir la certesa del coneixement.
Kant va titllar d’«escàndol de la filosofia» el fet que, a la seva època, encara no s’hagués arribat a refutar l’escepticisme. Des de la perspectiva que aquí defensem, el que és escandalós no és que no s’hagi trobat un fonament satisfactori per a tot el coneixement -perquè és impossible de trobar-, sinó que no s’hagi sabut rebutjar la petició d’un fonament d’aquestes característiques. (És l’error i l’escàndol que es repeteixen sovint en filosofia: en comptes de rebutjar la pregunta, se li vol donar resposta. Però, quan la pregunta és dolenta, qualsevol resposta també ho és. Això mateix ens passaria si volguéssim realment contestar la pregunta «Què pesa més: el vermell o l’amor?». Una pregunta així s’ha de desemmascarar perquè, si s’accepta, s’arrossega sempre més sense cap esperança de solució.) (…)
Com que el saber -com el dubte- té graus, té contextos i té límits, hi ha coses que sé segur i coses que no. És clar, doncs, que saber i dubtar no estan renyits, sinó que justament es necessiten. Vull dir que només hi ha plena certesa -saber pròpiament dit- quan hi pot haver dubtes, encara que, de fet, no n’hi hagi. Si no hi pot haver dubte, tampoc no hi pot haver certesa, perquè el coneixement cert és aquell que es pot comprovar, aquell de què es pot dubtar.”
TERRICABRAS, Josep M. Atreveix-te a pensar. 1998. pp88-93
“Hi ha una classe d’escepticisme, anterior a tot estudi i filosofia, que inculquen Descartes i altres, com a primer pal en les rodes de l’error i el judici precipitat. Recomana un dubte universal, no solament de totes les nostres antigues opinions i principis, sinó també de les nostres mateixes facultats, la veracitat de les quals, diuen, hem de garantir mitjançant un seguit de raonaments deduïts d’algun principi originari que no pot ésser ni fals ni enganyador. No existeix, però, un tal principi originari amb una prerrogativa sobre els altres, els quals són evidents per ells mateixos i convincents; i si existís, no podríem anar més enllà sinó amb l’ajut d’aquestes mateixes facultats, que hom suposa que no són ja de gaire confiança. El dubte cartesià, doncs, si alguna criatura humana el pot assolir (i, evidentment, no pot pas), seria de totes passades incurable, i cap argument no podria dur-nos mai a un estat de seguretat i convicció sobre qualsevol tema. (…)
Hi ha una altra classe d’escepticisme, consegüent a la ciència i a la investigació, quan hom suposa que els homes han descobert o la condició enterament enganyosa de llurs facultats mentals, o llur manca de competència per a assolir alguna resolució clara en aquells interessants temes que habitualment conrea. Fins i tot una certa classe de filòsofs discuteix els nostres propis sentits, i sotmet al mateix dubte les màximes de la vida corrent, i els principis més profunds o les conclusions de la metafísica i la teologia. (…)
Sembla evident que un instint o predisposició naturals porten els homes a confiar en llurs sentits, i que, sense cap raonament o, àdhuc, gairebé abans de l’ús de raó, sempre creiem en un univers extern que no depèn de la nostra percepció, sinó que existiria, baldament nosaltres i tota criatura sensible estiguéssim absents o haguéssim estat exterminats. (…)
El gran subvertidor del pirronisme o dels principis excessius de l’escepticisme és l’acció, les ocupacions i els quefers de la vida corrent. Aquests principis poden prosperar i triomfar a les escoles, on en realitat, és ben difícil, si no impossible, de refutar-los. Però, tan bon punt ells deixen el recer i a causa de la presència dels objectes reals que atien les nostres passions i sentiments, s’acaren amb els més poderosos principis de la nostra natura, s’esvaneixen com el fum i deixen l’escèptic més decidit en la mateixa condició que els altres mortals. (…)
Hi ha, evidentment, un escepticisme més mitigat o filosofia acadèmica que pot ésser alhora durador i útil i que, en part, pot ésser resultat d’aquest pirronisme o escepticisme excessiu, quan el seny i la reflexió corregeixen, en alguna mesura, els seus dubtes poc precisos. (…) En general, hi ha un grau de dubte, prudència i modèstia que, en totes les classes d’investigació i decisió, sempre ha d’acompanyar a un bon raonador. (…)
Una altra espècie d’escepticisme mitigat (…) és la limitació de les nostres investigacions als temes més ben adaptats a la poca capacitat de l’enteniment humà. La imaginació de l’home és naturalment sublim, es complau amb tot allò que és remot i extraordinari, i corre, sense control, cap a les parts més distants de l’espai i el temps, per tal d’evitar els objectes que el costum ha convertit en massa coneguts. Un judici correcte observa el mètode contrari, i en evitar les investigacions més allunyades i altes, les confina dins la vida corrent i dins els temes que les baixen a la pràctica i l’experiència diàries, bo i deixant els temes sublims per a ornament de poetes i oradors o per a les arts dels clergues i els polítics. (…)
Si convençuts d’aquests principis donem un cop d’ull a les biblioteques, quins estralls caldrà que fem? Si agafem, per exemple, algun volum de teologia o de metafísica escolàstica, preguntem-nos: és que conté algun raonament abstracte sobre la quantitat o el nombre? No. És que conté algun raonament empíric sobre els fets i l’existència? No. Confieu-lo llavors a les flames, car no pot contenir més que sofisteria i il·lusió.”
HUME, David. Investigació sobre l’enteniment humà, 1758, pàg 189-205.
