Aquest matí, en la meva ruta habitual per proveir-me de queviures, he hagut de fer una parada a la Caixa (bé, ara és el BBVA) per reomplir una mica la cartera, que estava a les últimes. Així que m’he incorporat a una cua que sortia del caixer i ocupava una vorera tan estreta que només permet que l’ocupi una persona. Ja us podeu imaginar, doncs, que la vorera es converteix inevitablement en una perllongació de l’establiment bancari en qüestió. No sé si l’ajuntament s’hauria de plantejar d’establir algun tipus de càrrega impositiva per aquesta ocupació de la via pública, com passa amb bars i cafeteries.
El cas és, dic, que m’he incorporat a la cua i he tingut ocasió d’entretenir l’estona fent petar la xerrada amb els meus companys d’espera, els que allí estaven estacionats abans de la meva arribada i els que han anat arribant més tard. Algú ha deixat anar alguna queixa sobre la curiosa desfilada matinal a què érem obligats per l’entitat on havíem dipositat els nostres diners, però en general he pogut constatar que no hi havia ànim de revolta. Som gent pacient, rondinem una mica però no anem més enllà, imagino que per falta d’alternatives.
L’avantatge de les cues, a la caixa o al mercat, és que et permet invertir un temps a intercanviar reflexions sobre les més diverses qüestions amb persones a les quals, en el millor dels casos, tan sols hauries intercanviat un “bon dia” a corre-cuita. A mi em passa que sovint -no sempre!- quedo la mar de satisfet amb aquestes tertúlies inesperades. M’agrada escoltar el que em diuen més que parlar -sóc persona de poques paraules- i normalment em quedo amb la sensació que m’hauria agradat saber més d’aquella persona desconeguda que m’ha explicat coses tan interessants.
Però el misteri i l’encant de les xerrades a la cua és que s’acaben quan et toca el torn a tu o al teu contertul·lià, i cal anar per feina, que ja ens trobarem un altre dia en una altra cua.
Josep Maria
