Sensació. Pel que fa als pensaments de l’home, els consideraré en primer lloc aïlladament, i després en relació o dependència respecte d’altres. Considerats aïlladament, cadascun d’ells és una representació o aparença, d’alguna qualitat, o d’algun altre accident d’un cos aliè a nosaltres, el que normalment anomenem objecte. Aquest objecte estimula els ulls, les oïdes, i d’altres parts del cos humà; i com a resultat de la diversitat de l’estímul, provoca la diversitat de les aparences.
L’origen de totes [les aparences] és el que anomenem SENSACIONS, atès que no hi ha concepte en la ment humana que no hagi estat generat, en la seva totalitat o per parts, pels òrgans de la sensació. La resta es deriven d’aquest origen.[1]
La causa de la sensació és el cos extern, o objecte, que estimula l’òrgan adequat a cada sensació, sigui de forma immediata, com en el gust i el tacte; o de forma mediata, com en la vista, l’oïda, i l’olfacte; aquest estímul, transmès a través dels nervis i d’altres fibres i membranes del cos a l’interior cap al cervell i al cor, provoquen allí una resistència, contra-pressió o esforç del cor per alliberar-se a sí mateix, un esforç que, en tendir cap a l’exterior, sembla ser una matèria externa. I aquesta aparença o fantasia, és el que anomenem sensació; i consisteix, per a l’ull, en una llum, o una representació de color; per a l’oïda, en un so; pel que fa al nas, en una olor; per a la llengua i el paladar, en un sabor; i per a la resta del cos, en calor, fred, duresa, suavitat, i altres qualitats d’aquest tipus que discernim a través de la sensibilitat. Totes aquestes qualitats, anomenades sensibles, no són, en l’objecte que les causa, altra cosa que molt diverses moviments de la matèria, com a conseqüència dels quals pressiona els nostres sentits de formes diverses. Tampoc en nosaltres, que som estimulats, són res més que moviments; atès que el moviment només produeix moviment.[2]
És una veritat de la que ningú no dubta que si una cosa està en repòs, a menys que quelcom la posi en moviment, seguirà en repòs per sempre. Però hom no assenteix amb la mateixa facilitat que si una cosa es mou, seguirà eternament en moviment a menys que quelcom l’aturi, tot i que la raó sigui la mateixa, és a dir, que res no pot canviar-se per si mateix.[3]
La Natura, l’art amb què Déu ha fet i governa el món, és imitada per l’art de l’home en moltes coses i, entre d’altres, en la producció d’un animal artificial. Doncs, veient que la vida no és més que un moviment de membres, l’origen del qual és en alguna part principal d’ells, per què no podríem dir que els autòmates (artefactes que es mouen a sí mateixos mitjançant molles i rodes, com un rellotge) tenen una vida artificial? Perquè, què és el cor, sinó una molla? I què són els nervis sinó cordes? I què són les articulacions sinó rodes, que donen moviment al cos en conjunt tal com l’artífex el projectà?[4]
[1] Thomas Hobbes, Leviathan. p21. 1651[2] Thomas Hobbes, Leviathan. p21-22. 1651[3] Thomas Hobbes, Leviathan. p23. 1651[4] Thomas Hobbes, Leviathan. p19. 1651[5] Thomas Hobbes, Leviathan. p19. 1651
[6] Thomas Hobbes, Leviathan. p80. 1651
[7] Thomas Hobbes, Leviathan. p80. 1651
[8] Thomas Hobbes. Leviatan. 1651. (p.223-224 /v.o.99-100)
[9] Thomas Hobbes, Leviathan. p19. 1651
[10] Thomas Hobbes, Leviathan. p101. 1651
