“Algunes coses existeixen, o arriben a l’existència, per naturalesa; i d’altres per altres raons. Els animals i els seus òrgans, les plantes i les substàncies elementals -terra, foc, aire, aigua- d’aquestes i les coses semblants en diem que existeixen per naturalesa. Perquè totes aquestes sembla que es poden distingir de les que no estan constituïdes per naturalesa: el tret comú que les caracteritza a totes elles sembla ser que tenen dintre seu un principi de moviment (o canvi) i repòs -respecte del lloc, respecte del creixement i la disminució, o respecte de l’alteració-. Però un llit, un vestit, o coses semblants, no tenen cap tendència natural al canvi en tant que pertanyents a aquestes classes d’éssers, és a dir, en tant que artificials, tot i que la tenen en tant que són de pedra, de fusta, o d’una barreja d’aquestes substàncies. I és que la natura és un principi i causa del moviment i del repòs per aquelles coses en les que resideix per sí i no de forma accidental.
El que vull dir amb “no de forma accidental” és això: Si un home fos metge i es mediqués a sí mateix amb èxit, el pacient es curaria a si mateix; però no seria en tant que pacient que posseiria la virtut de curar, sinó que en el seu cas particular coincidirien accidentalment metge i pacient. I el mateix passa amb totes les coses manufacturades o fetes: cap d’elles té dintre seu el principi de la seva pròpia producció. Generalment aquest principi resideix en algun agent extern (com en el cas d’una casa i el seu constructor, i així totes les coses manufacturades), i en altres casos (com el del metge-pacient: el pacient no posseeix per si el principi de l’acció, sinó de forma accidental) el principi de l’acció està en el propi subjecte tan sols de forma accidental.
Essent això, doncs, el que entenem per “natura”, de tot allò que tingui en si mateix un principi com el que hem descrit es podrà dir que “té una naturalesa” que li és inherent. I totes aquestes coses són substàncies, atès que cadascuna d’elles és un substrat o subjecte pressuposat per qualsevulla altra categoria, i és tan sols en tals substrats que la natura té la seva seu.
A més, no tan sols anomenem “natural” la natura mateixa i totes les coses que “tenen una natura”, sinó també el comportament d’aquestes coses en virtut de les característiques que els són inherents. Per exemple, el fet concret d’enlairar-se el foc, en tant que diferent del tenir la tendència a enlairar-se, ni “és” naturalesa ni “té” una naturalesa, sinó que és per naturalesa i és natural.
Aquestes, doncs, són les definicions de “natura”, del que existeix “per naturalesa” i del que és “natural”. Qualsevol intent de provar que la naturalesa, en aquest sentit, és una realitat seria ridícul. En efecte, és evident que hi ha molts éssers d’aquests. D’altra banda, intentar demostrar allò que és obvi a partir d’allò que no ho és, posa de manifest la confusió de la ment sobre el que és evident i el que no ho és. Tal confusió, no obstant, no és desconeguda: és com un cec de naixement argumentant sobre els colors, i raonant sobre noms dels que no té el corresponent concepte en la ment.
Alguns afirmen que la natura i la substància dels productes naturals resideix en la seva matèria, a partir de l’analogia de la fusta del llit o del bronze d’una estàtua (Antifont va prendre com a prova d’això que si algú enterrés un llit i la seva corrupció tingués la capacitat de generar un brot, no es generaria un llit, sinó un arbre, atès que la configuració artificial de la matèria per part de l’artesà és tan sols accidental, mentre que la seva qualitat essencial i natural s’ha de cercar en allò que resta permanent a través d’aquestes modificacions). De manera similar, es pensa, si els materials tenen, respecte d’altres substàncies la mateixa relació que els articles manufacturats tenen amb ells -essent, per exemple, l’aigua la matèria del bronze o de l’or, o la terra la dels ossos o la fusta, etc.-, aleshores és en l’aigua o en la terra que hem de cercar la “natura” i ésser essencial de l’or, i així successivament. I és per això que alguns han dit que era la terra el que constituïa la natura de les coses, d’altres el foc, d’altres l’aire, d’altres l’aigua, d’altres vàries d’ aquestes substàncies elementals i d’altres, totes. Sigui la que sigui la substància o substàncies que cada pensador ha suposat primàries, les ha considerat el component essencial de totes les coses en general, essent aquestes meres modificacions, estats i disposicions d’aquelles. Aquestes substàncies últimes, alguns les han considerat eternes (atès que no admeten la transformació mútua de les substàncies elementals), mentre que d’altres han sostingut que totes elles es generen i es destrueixen sense fi.
Aquesta és, doncs, una manera d’entendre la “natura” -com el substrat material últim de totes les coses que tenen en si mateixes el principi del moviment i del canvi. Però des d’un altre punt de vista, podem pensar que la natura d’una cosa resideix més aviat en la seva forma, és a dir, en la classe de cosa que és per definició. Perquè de la mateixa manera que anomenem “art” una cosa que és producte de l’art i que ella mateixa és artística, així mateix anomenem “natura” els productes de la natura que, a la vegada, són naturals. En efecte, allò que és tan sols potencialment llit i que no te encara de cap manera la forma del llit, ningú no diria que és quelcom producte de l’art o artístic. Doncs el mateix passa amb els éssers constituïts naturalment: allò que és potencialment carn o os, abans de rebre la forma específica amb la definició de la qual enunciem què és carn i què és os, ni te en absolut la natura de la carn o l’os ni és un producte de la natura.
Aquestes consideracions ens condueixen a revisar la nostra definició de natura com segueix: Natura és la forma o qualitat distintiva de les coses que tenen dintre seu un principi de moviment, essent aquesta forma o característica no separable de les coses mateixes, a no ser conceptualment. (El compost -un home per exemple- que la matèria i la forma constitueixen no és pròpiament una “natura” sinó una cosa que ha arribat a ser per un procés natural). I aquesta manera de contemplar la natura de les coses és preferible a aquella altra que la troba en la matèria; perquè quan nosaltres parlem de la cosa la natura de la qual estem cercant, ens referim a quelcom que existeix realment i no tan sols potencialment.
Els humans generen humans, però els llits no generen llits; i per això ells diuen que el factor natural en un llit no és la seva estructura sinó la fusta, perquè si germinés generaria no un llit sinó un arbre. Aleshores, si és aquesta incapacitat de reproduir-se el que fa que una cosa sigui art i no natura, la forma de les coses naturals serà la seva natura, com en el cas de l’art. I és que l’home es genera a partir de l’home.”
Aristòtil. Física, (ll.2n, cpt.1r, 192b8 – 193b13) (s.IV a.C.)
