Fernando Savater, La aventura del pensamiento. Capítol dedicat a Karl Marx
El manifest comunista
El procés de treball
“L’ús de la força de treball és el mateix treball. El comprador de la força de treball la consumeix en fer treballar el seu venedor. Així aquest darrer esdevé en acte allò que abans només era en potència: força de treball en acció, treballador. Per a representar el seu treball en mercaderies l’ha de representar primerament en valors d’ús, en coses que serveixen per a satisfer necessitats de qualsevol mena. Per tant, allò que el capitalista fa fer a l’obrer és un valor d’ús particular, un article determinat. La producció de valors d’ús o béns no en modifica la natura general pel fet que es realitzi per al capitalista i sota el seu control. El procés de treball, doncs, s’ha de considerar d’entrada independentment de qualsevol forma social determinada.
En primer lloc el treball és un procés entre home i natura, un procés on l’home, amb la seva activitat, canalitza, regula i controla el seu metabolisme amb la natura. S’enfronta, en tant que poder natural ell mateix, amb la matèria natural. Posa en moviment les forces naturals que pertanyen al seu cos, braços i cames, cap i mans, per apropiar-se la matèria natural en una forma útil per a la seva vida. En actuar amb aquest moviment sobre la natura externa i modificar-la, modifica també la pròpia natura. Desenvolupa les potències que s’hi havien endormiscat i sotmet el joc de llurs forces al seu propi domini. Aquí no ens trobem davant les primeres formes de treball, fruit de l’instint animal. La situació en què el treball humà encara no s’havia tret del damunt la seva primera forma instintiva s’enretira en el fons dels temps més remots comparada amb la situació en què l’obrer es presenta al mercat de mercaderies com a venedor de la seva força de treball. Suposem el treball en una forma que és exclusivament pròpia de l’home. Una aranya fa operacions semblants a les del teixidor, i una abella amb la construcció de les bresques fa avergonyir més d’un arquitecte humà. Però allò que des del primer moment fa que l’arquitecte més dolent superi la millor abella és que aquell, abans de construir la bresca amb cera, l’ha construïda al seu cap. Al final del procés de treball, el resultat que en surt ja era present des del principi al cervell de l’obrer, és a dir, idealment. No és que provoqui només un canvi de forma de la natura; alhora realitza en la natura el seu fi, que ell coneix bé, que determina com a llei la seva manera de fer i al qual ha de subordinar la seva voluntat. I aquesta subordinació no és cap acte aïllat. A més de l’esforç dels òrgans que treballen, aquesta voluntat segons un fi, que s’exterioritza com a atenció, es fa necessària per a tota la durada del treball; i se’n fa més com menys es deixi arrossegar l’obrer pel contingut i la forma d’execució del treball i com menys se’n gaudeixi en forma de joc de les seves forces corporals i intel·lectuals.
Els moments simples del procés de treball són l’activitat segons un fi, l’objecte i el mitjà d’aquest.
La terra -des del punt de vista econòmic s’hi ha d’incloure també l’aigua– tal com originàriament proveeix els homes de queviures, mitjans de subsistència acabats, és, sense que l’home hi intervingui, l’objecte general del treball humà. (…)
El mitjà de treball és una cosa o un conjunt de coses que el treballador introdueix entre ell i l’objecte del treball, i que li serveixen de guia en l’activitat amb aquest objecte. Utilitza les propietats mecàniques, físiques, químiques, de les coses per a fer-les actuar, segons el seu fi, com a mitjans de poder damunt d’altres coses. L’objecte del qual l’obrer s’apodera immediatament – si s’exceptua el fet d’agafar mitjans de subsistència ja acabats, com fruites, etc., on els únics mitjans de treball emprats són els propis òrgans corporals- no és l’objecte de treball, sinó el mitjà de treball. D’aquesta manera, el mateix element natural esdevé òrgan de la seva activitat, un òrgan que incorpora als òrgans del seu cos, i així n’allarga la figura natural, malgrat la Bíblia. (…) L’ús i la creació de mitjans de treball, tot i que embrionàriament sigui propi ja de certes espècies animals, caracteritza el procés de treball específicament humà; per això Franklin defineix l’home com a “a toolmaking animal”, un animal que fa eines. La mateixa importància que té l’estructura de les restes òssies per a conèixer l’organització de gèneres d’animals ja desapareguts, la tenen les restes de mitjans de treball per a judicar formacions econòmico-socials ja desaparegudes. El que diferencia les èpoques econòmiques no és allò que es fa, sinó com es fa, els mitjans de treball amb què es fa. (…)
En el procés de treball, doncs, l’activitat de l’home provoca, a través del mitjà de treball, un canvi de l’objecte de treball, canvi ja cercat des de bon començament. El seu producte és un valor d’ús, una matèria natural adequada a les necessitats humanes per mitjà d’un canvi de forma. El treball s’ha unit al seu objecte, s’ha objectivat, i l’objecte s’ha treballat. Allò que abans apareixia en el treballador en forma d’agitació, ara apareix com a propietat quieta, en la forma de l’ésser, en el producte. L’obrer ha filat, i el producte és el fil.
Si es considera tot el procés de producció des del punt de vista del seu resultat, del producte, el mitjà de treball i l’objecte de treball apareixen com a mitjans de producció, i el treball com a treball productiu.”[1]
El treball al sistema de producció capitalista
“Ara tornem al nostre capitalista in spe [2]. L’hem deixat quan ja havia comprat al mercat de mercaderies tots els factors necessaris per a un procés de treball, els factors objectius o mitjans de producció, el factor personal o força de treball. Amb la mirada astuta de persona entesa ha triat els mitjans de producció i les forces de treball adequats per al seu negoci particular: filatura, fàbrica de calçat, etc. El nostre capitalista, doncs, es posa a consumir la mercaderia comprada, la força de treball, és a dir, fa consumir al portador de la força de treball, al treballador, els mitjans de producció a través del treball. És evident que la natura general del procés de treball no es modifica pel fet que el treballador el realitzi per al capitalista i no per a ell mateix. (…) Ara bé, el procés de treball desenvolupant-se com a procés de consum de força de treball pel capitalista presenta ara dos fenòmens peculiars.
L’obrer treballa ara sota el control del capitalista a qui pertany el treball. El capitalista té cura que el treball es realitzi com cal i que els mitjans de producció es facin servir adequadament, és a dir, que no es malgasti cap matèria primera i que no es malmetin les eines de treball, és a dir, que es facin malbé només quan ho exigeixi llur utilització en el treball.
Però en segon lloc: el producte és propietat del capitalista i no del productor directe, l’obrer. El capitalista paga, per exemple, el valor diari de la força de treball. El seu ús, com el de qualsevol altra mercaderia, per exemple un cavall que lloga per un dia, li pertany durant aquell dia. L’ús de la mercaderia pertany al comprador, i el posseïdor de la força de treball, en donar-li el seu treball, dóna de fet només el valor d’ús que li ha comprat. Des del moment que ha entrat al taller del capitalista, el valor d’ús de la seva força de treball, és a dir, el seu ús, el treball, ha pertangut al capitalista. Amb la compra de la força de treball el capitalista ha incorporat el treball mateix, com a ferment viu, als elements morts del producte, que també li pertanyen. Des del punt de vista seu, el procés de treball no és més que el consum de la mercaderia força de treball que ha comprat, la qual, tanmateix, només es pot consumir afegint-li mitjans de producció. El procés de treball és un procés entre coses que el capitalista ha comprat, entre coses que li pertanyen. El producte d’aquest procés li pertany, doncs, d’una manera tan absoluta com li pertany el producte del procés de fermentació del seu celler.”[3]
Plus-vàlua
“El nostre capitalista només vol dues coses: primera, vol produir un valor d’ús que tingui un valor de canvi, un article destinat a la venda, una mercaderia. I segona, vol produir una mercaderia amb un valor més alt que la suma dels valors de les mercaderies necessàries per a la seva producció, els mitjans de producció i la força de treball per als quals havia anticipat uns bons dinerons al mercat de mercaderies. No desitja produir només un valor d’ús, sinó una mercaderia; no solament valor d’ús, sinó valor; no solament valor, sinó també plus-vàlua. (…)
Sigui la que sigui la diferència de grau entre el treball de filatura i el de joieria, la porció de treball amb què el treballador joier reintegra només el valor de la seva pròpia força de treball, qualitativament no es diferencia gens de la porció de treball afegida amb què crea plus-vàlua. En ambdós casos la plus-vàlua és només el resultat d’un excedent quantitatiu de treball per mitjà de la durada prolongada del mateix procés de treball, que en un cas és procés de producció de fil, i en l’altre procés de producció de joies.”[4]
“Admetem que la línia a – – – – – – b representa la durada o llargada del temps de treball necessari, diguem 6 hores. Segons que el treball es perllongui 1, 3 o 6 hores per damunt dels extrems obtindrem 3 línies diferents
Jornada de treball I: a – – – – – – b – c
Jornada de treball II: a – – – – – – b – – – c
Jornada de treball III: a – – – – – – b – – – – – – c,
que representen les tres jornades de treball diferents de 7, 9 i 12 hores. La línia de prolongació bc representa la llargada del treball excedent. Com que la jornada de treball és = ab+bc, o sia ac, varia amb la magnitud variable bc. Com que ab és donada, sempre es pot mesurar la relació entre bc i ab. A la jornada de treball I és d’1/6, a la jornada laboral II de 3/6 i a la jornada laboral III de 6/6. A més, com que la proporció entre el temps de treball excedent i temps de treball necessari determina la taxa de plus-vàlua, aquesta darrera és donada per aquella relació. (…) La jornada de treball, doncs, no és cap magnitud constant, sinó una magnitud variable. Una de les parts és determinada pel temps requerit per a la contínua reproducció de l’obrer, però la magnitud global canvia amb la llargada o durada del treball excedent.”[5]
“El obrero se empobrece tanto más cuanto más riqueza produce, cuanto más aumenta su producción en extensión y en poder. El obrero se convierte en una mercancía tanto más barata cuanto más mercancías crea. A medida que se valoriza el mundo de las cosas, se desvaloriza, en razón directa, el mudo de los hombres. El trabajo no produce solamente mercancías; se produce también a sí mismo y produce al obrero como una mercancía y, además, en la misma proporción en que produce mercancías en general.
Lo que este hecho expresa es, sencillamente, lo siguiente: el objeto producido por el trabajo, su producto, se enfrenta a él como algo extraño, como un poder independiente del productor. El producto del trabajo es el trabajo que se ha plasmado, materializado en un objeto, es la objetivación del trabajo. La realización del trabajo es su objetivación. Esta realización del trabajo, como estado económico, se manifiesta como la privación de realidad del obrero, la objetivación como la pérdida y esclavización del objeto, la apropiación como extrañamiento, como enajenación.
Hasta tal punto de manifiesta la realización del trabajo como anulación del hombre, que el obrero se ve anulado hasta la muerte por hambre. La objetivación se revela hasta tal punto como pérdida del objeto, que al obrero se le despoja de los objetos más indispensables, no sólo de la vida, sino también de los objetos del trabajo. Más aún, el mismo trabajo se convierte en un objeto del que el trabajador sólo puede apoderarse con el mayor esfuerzo y las interrupciones más irregulares. Hasta tal punto se convierte la apropiación del objeto en enajenación, que cuantos más objetos produce el obrero, menos puede poseer, y más sujeto queda a la dominación de su producto, es decir, del capital.
Todas estas consecuencias vienen determinadas por el hecho de que el obrero se comporta hacia el producto de su trabajo como hacia un objeto ajeno. En efecto, partiendo de esta premisa resulta claro que cuanto más se mata el obrero trabajando, más poderoso se torna el mundo material ajeno a él que crea frente a sí, más pobres se vuelven él y su mundo interior, menos se pertenece el obrero a sí mismo. Lo mismo sucede con la religión. Cuanto más pone el hombre en Dios, menos retiene de sí mismo. El obrero deposita su vida en el objeto; pero, una vez creado éste, el obrero ya no se pertenece a sí mismo, sino que pertenece al objeto. Por tanto, cuanto mayor sea esta actividad, más carente de objeto será el obrero.. Lo que es el producto de su trabajo no lo es él. Por consiguiente, cuanto mayor sea este producto, menos será él mismo. La enajenación del obrero en su producto no sólo significa que su trabajo se convierte en un objeto, en una existencia externa, sino que esta existencia se halla fuera de él, es independiente de él y ajena a él y representa frente a él un poder propio y sustantivo, que la vida que el obrero ha infundido al objeto se enfrenta a él como algo extraño y hostil. (…)
La economía política esconde la enajenación contenida en la misma esencia del trabajo por el hecho de que no considera la relación directa entre el obrero (el trabajo) y la producción. Evidentemente el trabajo produce maravillas para los ricos, pero produce privaciones y penurias para los obreros. Produce palacios, pero aloja a los obreros en tugurios. Produce belleza, pero tulle y deforma a los obreros. Sustituye el trabajo por máquinas, pero condena a una parte de los obreros a entregarse de nuevo a un trabajo propio de bárbaros y convierte en máquinas a la otra parte. Produce espíritu, pero produce estupidez y cretinismo para los obreros. (…)
Ahora bien, ¿en qué consiste la enajenación del trabajo?
En primer lugar, en que el trabajo es algo externo al obrero, es decir, algo que no forma parte de su esencia, en que, por tanto, el obrero no se afirma, sino que se niega en su trabajo, no se siente bien sino a disgusto, no desarrolla sus libres energías físicas y espirituales sino que mortifica su cuerpo y arruina su espíritu. Por tanto, el obrero sólo se siente en sí fuera del trabajo, y en éste se siente fuera de sí. Cuando trabaja no es él, y sólo recobra su personalidad cuando deja de trabajar. No trabaja, por tanto, voluntariamente, sino a la fuerza, su trabajo es un trabajo forzado. No representa, por tanto, la satisfacción de una necesidad sino que es, simplemente, un medio para satisfacer necesidades extrañas a él.[6]
La religió, consciència invertida
“El fonament de la crítica religiosa és: l’home fa la religió; la religió no fa l’home. I la religió és, ben entès, l’autoconsciència l’autosentiment de l’home que encara no s’ha guanyat per a sí mateix, o que ja ha tornat a perdre’s. Però l’home no és cap ésser abstracte, amagat fora del món. L’home és el món dels homes, l’Estat, la societat. Aquest estat i aquesta societat produeixen la religió, una consciència invertida del món, perquè Estat i societat són un món invertit. (…)
La misèria religiosa és, d’una banda expressió de la misèria real, i d’altra banda, protesta contra aquesta misèria real. La religió és el gemec de l’oprimit, el sentiment d’un món sense cor, i al mateix temps l’esperit d’una condició privada d’espiritualitat. La religió és l’opi del poble.
La supressió de la religió en tant que felicitat il·lusòria del poble és el pressupòsit de la seva veritable felicitat. L’exigència d’abandonar les il·lusions sobre un estat de coses és el mateix que exigir que s’abandoni un estat de coses que necessita il·lusions. Així, doncs, la crítica de la religió és la llavor de la crítica de la vall de llàgrimes que la religió envolta d’una aurèola de santedat.
La crítica no arrenca de les cadenes les flors imaginàries a fi que l’home suporti les cadenes sense fantasia ni consol, sinó per tal que se n’alliberi i puguin brotar flors vives. La crítica de la religió desenganya a l’home per tal que pensi, per tal que actuï i organitzi la seva realitat com un home desenganyat i que ha entrat en raó, per tal que giri entorn de si mateix i entorn al seu sol autèntic. La religió constitueix un sol il·lusori que gira entorn de l’home, mentre que l’home no gira entorn de si mateix.
La missió de la història consisteix, per tant, una vegada desaparegut el més enllà de la veritat, en descobrir el més ençà. I, en primer lloc, la missió de la filosofia, que està al servei de la història, consisteix, un cop que s’ha desemmascarat la forma de santedat de l’autoalienació humana, en desemmascarar aquesta autoalienació en les seves formes no santes. De manera que la crítica del cel arriba a convertir-se en crítica de la terra, la crítica de la religió en la crítica del dret, la crítica de la teologia en la crítica de la política”.[7]
[1] Karl Marx, El Capital. llibre primer, capítol cinquè. (p 219-223) 1867
[2] En expectativa
[3] Karl Marx, El Capital. llibre primer, capítol cinquè. (p 226-228) 1867
[4] Karl Marx, El Capital. llibre primer, capítol cinquè. (p 228 i 240) 1867
[5] Karl Marx, El Capital. llibre primer, capítol cinquè. (p 273-274) 1867
[6] Karl Marx. Manuscrits econòmico-filosòfics de 1844
[7] Karl Marx. Introducció a la Crítica de la Filosofia del Dret, 1844 (pp101-102)
