El demà és conseqüència de l’avui

Publicat el 3 novembre 2013 per andreuruf

Enguany començo batxillerat, una nova etapa que des del primer dia marcarà el meu futur, el més immediat i el més llunyà.

Fins ara, potser no m’havia pres tan seriosament “això d’estudiar”, ja que al cap i a la fi estava a l’ESO i segurament no requeria tant d’esforç, però ara inicio un nou curs on tot el que faci servirà pel que vulgui fer més endavant.

La primera setmana de curs ha estat una iniciació de com seria aquest any i de mica en mica m’he anat adaptant, tanmateix, cada dia que passa et van sorgint més deures, exàmens, redaccions i, per tant, el que has de fer és estar al dia per tal d’evitar que s’acumuli excessiva feina i t’angoixis veient que un cop has perdut el ritme serà molt difícil, gairebé titànic, tornar-lo a recuperar.

A poc a poc, vas veient que la competència és més alta i l’esforç és major per aconseguir els teus objectius.

Fins ara havíem gaudit molt, i ara possiblement també ho podrem continuar fent, però hi haurà caps de setmana on potser caldrà fer colzes i quedar-se a casa, estudiant.

Si aconsegueixo adquirir l’hàbit de l’esforç, de l’organització, de no deixar les coses per demà, d’entendre que “l’arribada al cim comença amb la primera passa”, hauré adquirit les condicions fonamentals per llençar-me a l’aventura de la universitat i reeixir en l’intent.

Concloc que vaig aprenent que en aquesta vida, cada dia hi ha coses per aprendre i que mai s’ha dit que per aconseguir els teus objectius seria fàcil i sense sacrifici.

Com més facis avui, més recolliràs demà.

Andreu Ruf

Publicat dins de Andreu Ruf, Batxillerat, Repte | 1 comentari

Somni estrany

Publicat el 3 novembre 2013 per

Fa poc d’una setmana vaig patir un viatge molt estrany mentre dormia. Alguns us preguntareu quina mena de viatge és, jo també m’ho preguntava fins que vaig investigar una mica sobre el tema. Per fer-vos una idea, us intentaré explicar la meva experiència.

Tot va començar quan, a l’hora de pati, vaig a anar a casa a fer una becaina. Em vaig estirar al sofà del menjador, amb el meu novio al costat. Abans de posar-me sota la manta, vaig posar l’alarma del mòbil, ja que m’havia de despertar en una hora i mitja per anar a classe. Quan ens vam estirar, em vaig adormir en un minut, estava molt cansada. De sobte, els meus ulls es van obrir, notava un mal de cap horrorós, i no hi veia amb l’ull esquerra. Degut a això, vaig intentar aixecar-me, molt espantada, però una força brutal ho impedia, és a dir, intentava moure els braços, les cames i el cap, però no podia, era com si estigués paralitzada. Uns segons després, vaig veure al meu novio, l’Edu, aixecant-se del sofà i caminant pel menjador. Jo, molt esverada i sense poder-me moure, vaig intentar cridar-lo perquè m’ajudés, però no em sortia la veu. Intentava cridar amb totes les meves forces, però algú o alguna cosa m’ho impedia. Després d’uns minuts estant en aquesta mena de fase, angoixant i estressant , vaig fer una força immensa per girar-me de costat i intentar “despertar”. Finalment ho vaig aconseguir, i al girar-me vaig veure a l’Edu dormint com un tronc al meu costat. En aquells moments no sabia com reaccionar, i desconeixia totalment el que havia passat. Només vaig pensar que allò m’havia semblat massa real per ser un somni.

Dies després vaig buscar per Internet informació relacionada amb el fet. Aleshores vaig trobar que, aquell somni tant insòlit, s’anomenava “Viatge Astral” o “paràlisi del son”. Aquest viatge és degut a que, en certa manera, el cos s’adorm profundament, deixant el cervell i el subconscient despert. Llavors, el cervell interpreta que el cos vol despertar, però tot i així, l’hi impedeix. D’aquesta manera es produeix la paràlisi del son. Tot plegat provoca una sensació de nerviosisme, ansietat i pànic.

Sincerament, mai acabaré d’entendre com pot passar això, i per quina raó. Però el que tinc clar és que no tornaré a fer una becaina en un període de temps, perquè en el fons vaig passar por.

Paula

Publicat dins de Paula Lombarte, Somnis | 1 comentari

Ubuntu

Publicat el 3 novembre 2013 per

Seré sincera, me ha costado escribir este texto. Cada vez que decidía empezar a redactarlo, he acabado cerrando el documento. Y así una vez tras otra.  El motivo es el siguiente, si quería escribirlo debía recordar.

Llevaba ocho años jugando a baloncesto. Ocho años compartiendo equipo con mis maravillosas niñas, porque todavía son mis niñas. Y ahora, en segundo de bachillerato, he visto que la situación me superaba. Tenía que dejarlo. Tenía que conseguir más tiempo para poder afrontar este nuevo curso, el cual se nos presenta bastante “movidito”. No voy a negar que ahora dispongo de más horas, las cuáles las puedo invertir en estudiar o simplemente en descansar un poco. Pero cuando las veo jugar… No puedo verlas. Tengo la necesidad de colocarme mi número 14 en la espalda y salir a la pista. ¿Qué hago en la gradería? ¿Por qué planeo las jugadas desde fuera? ¿Por qué he dejado a mi equipo? Ahora que estábamos en lo más alto, que hemos superado los momentos más difíciles, ahora que éramos un equipo, de verdad.

Y entonces vuelvo a casa después de verlas, miro la agenda y lo entiendo todo.

Cuando acabe este curso, la selectividad y sepa qué quiero hacer con mi vida, entonces sabré si he hecho bien o no. De lo único que estoy segura ahora es de que yo me voy a estudiar, y ellas, a jugar.

Marta Montoya

Publicat dins de Bàsquet, Enyorança, Equip, Estudis, Marta Montoya, Temps | 1 comentari

A veces

Publicat el 3 novembre 2013 per marcneonazza

A veces tengo la sensación de que no me llena del todo, me falta ese algo para quedarme completamente satisfecho. Me siento como un objeto inanimado a su lado. Es tanta la importancia que le doy a ella que me he olvidado de disfrutar.

A veces tengo la sensación de que no me piensa, no soy su centro de atención; será que no le importo tanto como ella a mí. Quiero formar parte de cada uno de sus pensamientos. Quiero que se despierte y se duerma pensando en mí.

A veces tengo la sensación de que no me quiere lo suficiente. ¿Es por esto que no me llena del todo? Quiero ser lo único que ella quiera y que nunca deje de hacerlo. No digo que sea fácil, digo que vale la pena.

A veces no entiendo por qué quiere estar conmigo. No sé qué atractivo encuentra en mí, ni en qué momento de su existencia se le pasó por la cabeza querer pasar toda su vida a mi lado.

A veces no hay que entender nada, las cosas pasan porque sí. Creo en el destino y sé que nacimos para morir juntos. Para encontrarnos un día y, a partir de aquí, pasar cada momento de nuestras vidas unidos, disfrutando de cada momento como si fuera el último.

Te amo y lo eres todo para mí.

Marcos Giménez

Publicat dins de Amor, Marcos Giménez | 1 comentari

Ara sí

Publicat el 31 octubre 2013 per bertacorominas

Portes tota una vida creient haver-te enamorat de cada noi que et deia coses boniques, de cada noi que t’havia donat un petó o que, simplement, havia mostrat algun tipus d’afecte cap a tu. Pensaves que t’havies enamorat d’aquell noi que, un cop acabat l’estiu, et va dir adéu amb un amarg petó i una simple excusa inventada cinc minuts abans, però, en realitat, una setmana després no recordaves ni si els seus ulls eren com dues grans castanyes o bé com dues petites maragdes. Estaves convençuda que aquella història amb el fill del quiosquer que va durar gairebé dos mesos era amor vertader, però oblides que durant aquest temps, altres depredadors van cridar la teva atenció, i que tan sols et va costar un parell de llàgrimes treure-te’l del cap. Creies que tot això era amor de veritat, però ara t’adones que tan sols era atracció, afecte, potser fins i tot amistat, ganes d’estar amb algú o que simplement volies sentir-te estimada i creies que, per tant, tu també estimaves. Ara, però, ha arribat el moment en què t’adones de tot això i coneixes el que és enamorar-se realment. L’has trobat, sents que és ell, només ell. I a partir d’aquest moment tot ha canviat. L’estimes. I ho saps perquè passaries cada moment del dia amb ell. Perquè és l’última persona en qui penses just abans d’adormir-te i en la primera que penses en tant sols obrir els ulls. Perquè durant el dia no te’l treus del cap, i durant la nit el somnies també. Saps que l’estimes perquè esperes ansiosa tant sols un missatge on et digui que ell t’estima a tu també, i perquè quan els reps ets capaç de llegir-te’l deu vegades seguides i, cada vegada que ho fas, apareix el mateix somriure brillant amb una espurna de vergonya però alhora d’innocència en el teu rostre. Perquè quan penses en ell o bé el tens al costat, la noia madura de setze anys que ets es transforma en una innocent nena petita que vol i necessita ser protegida i cuidada pel seu meravellós príncep. I també t’adones que de veritat estàs enamorada perquè saps que faries qualsevol cosa per fer-lo feliç, i perquè la gelosia et mata cada cop que penses que et pot fallar. I aquest cop no és només la infidelitat pròpiament dita el que et corrou per dins, sinó també el mínim intercanvi de mirades, una simple conversa d’amics o bé sentir el nom d’ella en boca d’ell. És ara quan t’adones que tot allò que deien sobre l’amor és cert, i t’adones també que és ell amb qui vols passar la resta de dies de la teva vida. És ell amb qui més confies ara, a qui li pots explicar tot i t’ajudarà sempre amb un somriure i un consell preparat a la mà. Sents dins teu que ell és el que més feliç t’ha fet, et fa i et podrà fer mai. Saps que l’estimes amb totes les teves forces i, el més important, que aquest amor et correspon. I és en aquest moment, just en aquest moment, en que t’adones que junts sou un, tu i ell, ell i tu, i que mai ningú ja no us podrà separar, perquè el veritable amor us ha unit per sempre. I ja no necessiteu a ningú més, només sou tu, ell i el vostre món.

Berta

Publicat dins de Amor, Berta Corominas | 1 comentari

Atazagorafobia

Publicat el 30 octubre 2013 per laiavalldosera

Me gustan las ocasiones en las que puedo hablar tranquilamente con mi amiga. Esto no pasa muy a menudo pero no quiero recriminarle nada, ni mucho menos, ella está haciendo su nueva vida muy lejos de aquí y con que me dedicase dos minutos por semana y me contara como le va, me dijera que está bien, yo ya estaría contenta. Por suerte me dedica más de una hora cuando puede pero bueno, igualmente esa hora se me pasa como dos minutos. La echo mucho de menos, ella está en Wisconsin y, como ya he dicho, tiene una nueva vida, completamente diferente, ha empezado de cero.

A veces pienso en eso, en empezar de cero. Me gustaría poder cambiar como soy sin que nadie me dijese el típico “Ya no eres como antes”. Pero para hacer eso he llegado a la conclusión que la única solución es alejarte de todo lo que te rodea porque cuando la gente tiene una idea sobre ti, ya no hay vuelta atrás. Si la idea esa es buena (con buena quiero decir que es acertada, que concuerda con tu persona) aún estás de suerte pero muchas veces no es así. Constantemente juzgamos a gente que no conocemos, nos hacemos la idea que son de una manera -que normalmente viene determinada por el aspecto físico- y de ahí ya no nos sacan. Es como que etiquetamos a las personas, las marcamos y por mucho que quieran quitarse esa etiqueta siempre quedará el rastro.

Pues yo a veces querría quitarme mi etiqueta, luego se me pasa y por eso no hago nada al respecto, solo escribir cuatro líneas aquí. Lo que no se me pasa es el cariño que le tengo a esa personita que está en el otro lado del océano, ella puede modificar su vida como quiera y, por lo que me cuenta, se la está haciendo de cine! De cine literalmente, de esa típica película americana con el chico guapo que te recoge los libros cuando se te caen. Después vas vas a verlo jugar con el equipo en ese pabellón lleno de estudiantes vestidos de los colores del instituto, etc… Todo esto la hace muy feliz y, por lo tanto, a mí también. Sin embargo no puedo dejar de pensar que tantas cosas nuevas pueden borrar las viejas. Pero volverá y sé que habrá cambiado, se habrá construido a sí misma como ella habrá querido y yo la querré tal como sea.

“Atazagorafobia: miedo a ser olvidado, miedo a que me olvides”

Laia

Publicat dins de Aparença, Canvis, Laia Valldosera, Personalitat | Etiquetat com a | 1 comentari

Desperto de nou i sóc allà…

Publicat el 28 octubre 2013 per arnausaborit

Avui es celebra la Fira del Bolet prop de casa meva. Com cada any, venen paradistes d’arreu a vendre els seus productes propis de la tardor. Hi són allà des de primera hora del matí, i s’hi queden fins l’hora de sopar. Per a mi, avui, aquest esdeveniment no té cap mena d’importància ja que últimament tinc una gran quantitat de feina i no tinc temps per aquestes coses.

Durant tot el dia he pogut sentir la música que hi posaven, tot i que no hi parava gaire atenció. Però fa tot just uns minuts he sentit una cançó que em sonava molt familiar. Jo estava estudiant per un examen i si us sóc sincer, tenia la moral bastant baixa -a ningú li agrada passar-se un diumenge tancat a casa estudiant…-, però al sentir aquella lletra el meu estat d’ànim ha canviat. Era “La Dansa del Vestit”, la cançó del viatge de final de curs de l’any passat, la nostra cançó.

En un moment m’han vingut un munt de records a la ment, i he tingut una sensació indescriptible. Trobo a faltar tant aquells dies! Recordo que un cop va acabar el viatge tothom la cantava, érem una gran família.

Ara, però, estem a Batxillerat i les coses són més sèries, ja no farem cap més viatge tots junts i n’hi ha alguns que ja ens han deixat. Per això, de tant en tant, m’agrada escoltar aquesta cançó, tancar els ulls, i deixar volar la meva imaginació al passat per tornar a reviure el millor viatge de la meva vida.

Arnau

Publicat dins de Arnau Saborit, Cançó, Enyorança, Records, Viatge de fi de curs | 1 comentari

Hondarribia i jo

Publicat el 25 octubre 2013 per polpratsmasso

Arriben els últims dies d’escola, a finals de Juny exactament, i aleshores els companys, amics i professors es pregunten on passaran l’estiu. Sempre hi ha el company que fa el gran viatge, o l’altre que el passa a casa i, quan m’arriba el torn d’explicar on aniré, sempre entra dintre de les meves idees el País Basc. Aleshores els meus amics de sempre deuen pensar, “aquest Pol sempre va al mateix lloc”, o “quina poca originalitat té, sempre repeteix…” Però el cas és que no és així, per mi es diferent. El País Basc és la meva segona casa, és més, es com la meva casa però en un altre lloc.

Al que em refereixo exactament és a un lloc on la naturalesa és mes pura que mai, on a cada casa tenen el seu hort i les seves quatre cabres o cavalls, on la gent té un tracte diferent, són més alegres, viuen les coses d’una altra manera i amb més intensitat. Però jo no hem vull referir a com és la gent ni com actua, sinó com hem sento jo allà. Aquest estiu he tingut la gran sort de poder passar un mes just allà. He estat treballant en un alberg amb la família que el porta. He estat acollit com ningú. Crec que no els ho podré agrair mai.

He pogut relacionar-me amb gent de molts països, edats… Ha estat una experiència inoblidable que espero repetir l’any que ve.

Pol

Publicat dins de Alberg, Estiu, General, País Basc, Pol Prats, Vacances | 1 comentari

Si més no estrany

Publicat el 23 octubre 2013 per lauraruiz

He conegut moltes persones al llarg de la meva vida i totes elles diferents. Algunes més important que d’altres, però totes acaben deixant un trosset d’elles dins teu.

Sempre m’ha resultat curiós com la gent, com una persona qualsevol, pot entrar a la teva vida sense demanar permís, i convertir-se en algú molt important per a tu. En poc temps pot arribar a ser-ho tot dins el teu petit món, però encara en menys temps pot desaparèixer. Marxa igual que va venir, se’n va, no torna mai més… Estrany no? Aquesta mena de coses no haurien de passar, jo personalment no ho entenc. Si una persona entra a la teva vida deu ser per alguna raó important, per tant, quan marxa serà perquè aquesta raó s’ha acabat o ha deixat de tenir tanta importància.

“Marxa igual que va venir, se’n va, no torna mai més… Estrany no? Aquesta mena de coses no haurien de passar”

Sona trist i estrany alhora, però és la veritat. Ningú ho pot canviar, les persones van i venen, les que arriben per quedar-se et fan sentir màxima felicitat. Però les que arriben per marxar et poden destrossar.

Laura

Publicat dins de Amistat, Comiat, Laura Ruiz, Pèrdua | 1 comentari

Batxillerat, segona part

Publicat el 23 octubre 2013 per

El panorama d’aquest curs no pinta del tot bé, promet ser molt dur, ja que, per exemple, només començar el curs ens han posat la tira de controls que s’han d’estudiar molt i cap d’ells és fàcil. No em vull ni imaginar tota la feina que tindrem en els propers mesos, ja que el treball de recerca l’hem d’anar enllestint i els professors voldran acabar els seus respectius temaris, que són molt extensos i la majoria entren per a la Selectivitat, cosa que ens faran anar de bòlit als alumnes i ens provocarà força estrès i esgotament.

“hores i hores d’avorriment, on els dies semblaran interminables i em faran arribar molt cansat a casa”

També aquest mes i mig que portem fent classes m’ha servit per veure què m’esperara durant el curs a classe: hores i hores d’avorriment, on els dies semblaran interminables i que em faran arribar molt cansat a casa. Espero i crec que amb el temps em vagi acostumant a la rutina i no se’m facin tan pesades les hores a l’institut. Crec també que la causa de que se’m faci tot tan pesat aquests primers dies es que molts amics s’han quedat al pis de dalt, repetint 1r, i això provoca que les classes se’m facin més feixugues sense ells, però d’això ja me n’he acostumat enseguida.

En tot cas, l’únic que sé ben segur és que aquest any serà el més dur de tots des que estic al institut; sens dubte. Però com tot esforç acostuma a tenir recompensa (si les notes són bones), ens anirem tots els amics de vacances a Castella un parell de setmanes a gaudir i desconnectar dels estudis.

Pau

Publicat dins de Batxillerat, Esforç, Estudis, Pau Ròdenas | 1 comentari

Menys mental, més emocional

Publicat el 23 octubre 2013 per

És feliç, tot i l’estrès dels estudis, està molt content.

Sempre li ha agradat controlar la situació, no li agrada la sensació d’endinsar-se per un camí que no sap on el portarà. O potser si li agrada deixar-se portar, el que no li agrada són les possibles conseqüències d’aquesta aventura que tot just acaba de començar. Com tota persona, ell crea postes de sol, excursions en bicicleta, panxes plenes, frases a mig acabar, peus freds…tot un viatge màgic dins del seu cap. Però no triga gaire en baixar del núvol i tornar a pensar en les possibles conseqüències.

“Sempre li ha agradat controlar la situació, no li agrada la sensació d’endinsar-se per un camí que no sap on el portarà”

La seva personalitat l’ha portat moltes vegades a deixar marxar oportunitats realment interessants, simplement per no obrir-se a aquests camins insegurs però alhora emocionants i plens de sensacions. Però aquest camí en concret és especial, no sap el per què, però té moltes ganes de seguir avançant i enfrontar-se a tots aquells reptes que es pugui trobar pel camí. Aquesta vegada se sent capaç, massa capaç. Aquestes sensacions tan especials l’envolten i l’atrauen amb molta força, una força que mai havia sentit i encara que el camí sigui inestable, se sent segur amb si mateix. Només necessita una petita espurna de llum, per llençar-s’hi de cap, amb la fredor que el caracteritza, però llençar-s’hi i donar-ho tot.

I el pitjor es que està molt content, més que mai, però no pot evitar pensar, pensar i pensar.

Alba

Publicat dins de Alba Soria, Emocions, Sentiments | 1 comentari

Quina es la finalitat de la vida?

Publicat el 21 octubre 2013 per guillemsala

Una pregunta que sempre m’he fet, és quin es l’objectiu de viure en aquest món tan bonic com cruel, tan divertit com obscur, tan lliure com condicionat, …
Em pregunto què hi fem aquí, quina és la nostra missió o bé, per què a nosaltres ens ha tocat viure aquí. Alguns, dirien que és el destí i probablament alguns altres s’agafarien a les bases d’alguna religió, però jo, al cap d’un temps i després un seguit de reflexions fetes després d’un mal dia, he arribat a la conclusió de que l’ únic important en aquest món no és ni creure en dogmes, ni tan sols l’avarícia, sinó que l’única cosa que de veritat val la pena en aquesta vida i en aquest món, és la forma en que cadascú es motivi i moralitzi per tal seguir lliutant i seguir endavant de la millor manera possible. Per tant, finalment dedueixo que la finalitat de la vida és viure-la, i només viure-la al màxim tenint en compte que de moment la vida es l’única cosa que realment tenim.

Guillem

Publicat dins de Guillem Sala, Significat, Vida | 1 comentari

Ja es presenta el fred de nou…

Publicat el 21 octubre 2013 per davidegea

Ja us haureu donat compte que el fred ha tornat. Fa uns dies vaig sortir de casa en màniga curta i em vaig quedar parat amb el fred que feia. Després d’unes vacances d’estiu magnífiques, tornem a les classes de l’ institut, aquesta vegada, per començar el batxillerat. Ja portem un mes de classes aproximadament i el canvi que hi ha, es va notant. Tot sembla que m’hauré de posar les piles si vull passar net al curs següent, i sobretot en les matemàtiques, mai deixaran de fer-me la vida impossible…

Al pas que ha anat passant aquest mes, les temperatures han baixat, i això no m’agrada gens. Pensar que has de guardar els pantalons curts a l’armari, per treure’n els llargs, tampoc em fa molta gràcia. Podria estar rumiant molta estona sobre el fred, però trobaria més inconvenients que no pas d’avantatges. Cada matí, només arribar a l’ institut, sento una frase d’una companya que em diu mig adormida: -Tinc son…- I s’haurà d’afegir-li aquesta frase: -Tinc fred…- Hi ha pocs dies que no ho digui. La veritat és que jo penso el mateix.

Despertar-se amb el maleït so de l’alarma del mòbil, assumint que encara que faci un fred terrible, i tinguis una son força important, has d’aixecar-te del llit per molt bé que s’hi estigui, per anar a l’ institut. La pitjor combinació que podria haver-hi.

Ja queda molt poc de temps per que els companys de classe em vegin entrar per la porta amb la cara ben vermella i amb les mans exageradament liles, cosa amb que tothom es queda impressionada. La gent pensarà que no sóc gens optimista en aquest tema, però qui no voldria que fos estiu de nou?

David

Publicat dins de Batxillerat, David Egea, Fred, Mandra, Son | 1 comentari

Les obligacions

Publicat el 21 octubre 2013 per

Ara mateix són les 11 del diumenge abans a un examen d’història de la filosofia. Falten sense comptar les hores de son recomanades i sense comptar les hores de classe pel mig, una hora i mitja per l’examen. Tot i saber això no soc capaç de posar-me a estudiar i he pensat, potser això és un bon tema per un escrit.

El problema no és que tingui tot de distraccions al meu voltant que no em deixin estudiar; ja que finalment veient que amb l’ordinador obert, el mòbil i l’Ipod al costat, no em podia concentrar, ho he tret tot del meu davant i m’he aïllat en una habitació; el problema és que no sóc capaç d’estar 5 minuts llegint un text, mirant els apunts o llegint les explicacions del llibre.

Veient això he pensat, tan avorrit és estudiar que ni tan sols pots fer-ho durant 5 minuts? I he arribat a la conclusió de que no. El contingut, sigui quina sigui la matèria, no és el problema pel qual no puc estudiar. El problema és la obligació d’estudiar aquest contingut. M’explico. (Cal dir que tot el que diré és referent a mi i no aplicable a altres alumnes que segurament pensaran diferent) El saber, la informació en sí és interessant i saber coses i aprendre no és avorrit, de fet a classe no em costa gens posar atenció gairebé sempre i entendre el que es diu. El que és realment avorrit és la obligació de saber coses, que algú t’obligui a saber en comptes d’ensenyar-te i confiar en que tu aprendràs allò que més t’interessa i no allò que t’importa ben poc i oblidaràs al cap de 10 minuts de fer l’examen. Amb tot això no critico el sistema ni molt menys ja que se que aquest és l’únic sistema que serveix perquè tothom acabi sabent el que algú ha decidit que ha de saber.

Després de reflexionar sobre això m’adono de que tinc encara el mateix problema per lo qual m’hauré de posar sigui com sigui a estudiar. Aquest problema no és només d’ara, en tot el cap de setmana no he pogut posar-m’hi i amb els altres exàmens anteriors si fa no fa el mateix… D’ara en endavant hauré de buscar alguna manera de poder aprofitar més el temps i no anar tant apurat.

Enric

Publicat dins de Dificultats, Enric Grau, Estudis, Exàmens | 1 comentari

Jo bàsquet i tú?

Publicat el 19 octubre 2013 per

La majoria de la gent quan gaudeix del seu temps lliure té algun hobby o fa algun esport, però no em refereixo a la gent que fa esport per fer-lo, em refereixo a la gent que sent un sentiment cap aquell esport, aquella que si ha d’estar deu hores diàries entrenant per millorar ho fa sense cap mena de problema.

És possible que no hagis trobat el teu hobby encara. Jo de petit vaig començar fent futbol i fins els sis anys no vaig descobrir que el que de veritat m’agradava era el bàsquet. A partir d’aquell moment vaig començar a entrenar i a jugar i si no fos per les lesions que he tingut no hauria parat de jugar. La majoria d’esportistes d’èlit han patit lesions greus però estan on estan perquè les ganes de seguir endavant són molt més fortes que la lesió que han patit. Si et rendeixes a la primera mai aconseguiràs el que et proposes, i si no t’arrisques no tindràs la possibilitat de triomfar. Sense sacrifici no tens recompensa i això també es pot aplicar en els estudis, però això no vol dir que si fas un sacrifici tinguis sempre una recompensa, el fet de fer aquest esforç és tan sols per tenir una opció a una recompensa que molt cops no aconseguiràs però el més important és no rendir-te ja que al final l’acabaràs aconseguint.

La teva afició ha de ser una que et doni forces per seguir endavant, que aquells dies que no tens forces per fer res, siguis capaç de fer-lo sense problema i d’això te n’adones quan amb el pas dels anys aquesta és aquella que potser no ha estat present des de el primer moment, però des de que el vas descobrir no has pogut parar de practicar-la. El meu hobby és el bàsquet, i el teu?

Marc Méndez

Publicat dins de Bàsquet, Esforç, Marc Méndez, Tenacitat | 1 comentari

Diumenge de pluja

Publicat el 19 octubre 2013 per

El primer ressò fluix, llunyà. El segon una mica més fort, més a prop. El tercer avisa de que queda poc per el moment i el sisè tro, el més fort, el que converteix el cel en una gran trencadissa, ve acompanyat per la primera gota. Miro per la finestra a través de les cortines, el terra del carrer es va omplint de petits punts foscos en un fons més clar, sec. De mica en mica el fosc del terra mullat acaba amb el clar del sec. Ara, just ara, sona el setè tro molt més fort que el sisè, amb centenars de gotes que fan el paisatge més blanquinós.

Plou, però avui és un d’aquells dies que m’agrada que plogui. El cel està gris i encenc la llum de l’habitació perquè per la finestra n’hi entra poca. M’abrigo amb un jersei  i sento el so de la pluja de fons, fent que sembli un típic diumenge d’hivern.

Dins de casa em sento protegida, pot ploure molt, però sempre estaré arraulida. Potser és aquesta protecció la que també em fa sentir més petita, com si tingués 7 anys, però amb la diferència que en aquell moment els trons em feien por.

És curiós com coses com un gust, una olor o una tarda de pluja dins de casa, et poden fer recordar petits detalls de la teva vida. Tan petits que sense aquest gust, olor o aquesta tarda no recordaríem.

Laura

Publicat dins de Laura Sagarribay, Records, Sentiments | 1 comentari

Una mirada dolça

Publicat el 19 octubre 2013 per juliamontagut

Comença a ser hora d’escriure un article per la classe de filosofia però no se ben bé per on començar. El tema d’avui serà la mirada dolça que em persegueix cada dia al mirar el prestatge de la meva habitació rosa. És negre i marró amb una cara que et transporta al món de la tranquil·litat. És de mida mitjana i em porta uns records increïbles, doncs aquesta dolça i càlida mirada prové d’un gosset de peluix que em va regalar la meva germana petita fa uns anys.

Sempre m’han agradat els gossos però mai he pogut gaudir-ne un propi. Així que ella, tota il·lusionada, em va fer aquest petit i a la vegada gran detall, aquell dia em va fer una persona molt feliç. I allà tinc el petit record, mirant-me cada dia i inspirant confiança quan miro l’habitació cansada d’estudiar o després d’un mal dia.

A vegades aquestes petites coses fan que et canviï l’estat d’ànim o que simplement et faci reflexionar que les coses simples, però fetes amb amor, són les que més valor tenen.

Júlia

Publicat dins de Germans, Gos, Júlia Montagut, Peluix, Regal | 1 comentari

Un nou repte per superar

Publicat el 19 octubre 2013 per alanrodriguez

Ja fa un parell o tres setmanes que he començat de nou la rutina d’anar a l’institut. Per a mi no ha estat fàcil prendre una decisió sobre què fer aquest any però em vaig estar informant i gràcies a l’ajuda de professors i de la meva mare vaig decidir començar aquest curs de batxillerat social-humanístic.

Ja porto unes setmanes treballant i veient el funcionament del curs, i per tant ja puc fer una primera valoració personal i no fer tant cas al que em deien altres persones sobre el batxillerat. En un principi pensava que el curs no era massa difícil, però ara ja començo a adonar-me de com va el curs i què haig de fer per superar-lo.

La setmana passada un parell d’alumnes de l’altra classe, per raons que desconec però com que un d’ells és un bon amic meu m’han explicat les raons, han deixat el batxillerat que estaven fent per problemes o dificultats que han tingut, i això em fa pensar si jo podré seguir el ritme del curs. Tot i que per ara el curs no m’està anant d’allò més bé, penso que si m’esforço més, aquests dubtes que em sorgeixen a vegades aniran desapareixent.

A vegades em pregunto com els anirà el curs als meus amics que han marxat de l’institut per fer un mòdul o que han deixat el batxillerat perquè els anava malament, ja que alguns d’aquests amics gairebé no els veig mai. Tot i això quan tinc algun dia per quedar amb ells i puc preguntar-los com els va el curs no cessen les meves preguntes.

Jo penso que un amic de veritat no només és aquell amb qui comparteixes classe, sinó aquell qui visqui on visqui i hagi o no canviat la seva manera de ser i/o pensar, segueix fen-te passar bones estones.

Alan

Publicat dins de Alan Rodríguez, Amistat, Barbaritat, Dificultats, Dubtes, Estudis | 1 comentari

Grans decisions

Publicat el 18 octubre 2013 per annamontoya

Fa aproximadament deu anys que faig ballet i estic gairebé segura que vull deixar-ho. M’he plantejat un temps de prova per estar segura que és el que desitjo fer, per no penedir-me.

Un dels motius pels quals he pres una decisió tant dràstica són els estudis. Ara he començat una nova etapa respecte el meu projecte de futur: El batxillerat. M’ocupa gran part del meu temps lliure i això provoca que quan tinc una estona de relax, per descansar, no tingui ganes de fer esport, sinó de veure als amics o simplement estirar-me al llit a mirar la televisió.

Un altre motiu que està directament relacionat amb el que acabo de dir són els exàmens. En aquesta etapa els exàmens s’han d’estudiar molt profundament perquè ja no depèn tant sols d’aprovar, si no de treure la major nota possible, per tant quan tinc exàmens és un impediment assistir a ballet.

El ballet es un esport que requereix constància i esforç, dos requisits que actualment no estic complint perquè sincerament tinc coses més importants a les quals dedicar el meu temps lliure.

Ana

Publicat dins de Ana Montoya, Esport, Estudis, Exàmens | 1 comentari

Cristal·lines i transparents, iguals i diferents

Publicat el 15 octubre 2013 per

Dues gotes d’aigua, això és el que som. Les nostres ànimes, tan cristal·lines i transparents com dites gotes, tan iguals i alhora tan diferents. Separades llisquen lentament, però quan ens creuem una en el camí de l’altre tenim la certesa de no separar-nos mai i lliscar tant ràpidament com només nosaltres podem.

Tornant al món no-retòric, tu ets tu i jo sóc jo, dos éssers humans amb un cap, dos braços, dues cames… Totes dues observàvem com dues gotes d’aigua recorrien la finestra de la meva habitació, competint entre elles, per veure quina queia més avall i quina anava més ràpida. Aquí les dues comentem que seria divertit poder ser una gota d’aigua, sense pensar en què d’una forma retòrica ja ho érem. Per molt que imaginem la diversió de ser-ho, ja ho estem vivint perquè a la fi i a la cap les nostres ànimes són cristal·lines i transparents, tan iguals i alhora tan diferents.

Laura Alarcón Gazulla

Publicat dins de Amistat, Laura Alarcón | 1 comentari

Y entonces ocurrió lo inesperado

Publicat el 15 octubre 2013 per

Aquella noche, como siempre, miró las estrellas, pero lo hizo de un modo distinto, entristecida y enrabiada a la vez. Se sentía pequeña, como una gota de agua en el mar, pero aún así, en aquel momento supo que aquella noche era el comienzo de algo nuevo, y aunque no tenía por qué ser fácil, sino todo lo contrario, sabía que lo iba a lograr.
Era una chica especial, con sus menos y sus más como todo el mundo, pero había algo en ella que le daba ese toque especial.

Había pasado una buena mañana de domingo, pero esperaba con ansia que llegara la tarde para coger ese bonito tren sin destinación alguna. Algunas de sus amigas se acordaron y la felicitaron porque sabían que ese viaje era realmente importante para ella, aunque otras no lo hicieron.

Pero cuando ya estaba en la estación viendo el tren acercándose a lo lejos, pasó lo inesperado: éste no se detuvo sino que continuó su trayectoria sin un claro destino, todavía; dejándola a ella con los ojos llorosos en medio de la estación.

No dijo nada a nadie porque estaba asimilando lo que le acababa de pasar: su objetivo más importante y deseado de su vida se había desvanecido en cuestión de segundos…
Pero aún así, aquella noche, como siempre, miró las estrellas, sabiendo que su nueva etapa acababa de empezar y, que aunque no sería fácil, lo iba a lograr, porque era fuerte, muy fuerte.

Para Laura

Pau

Publicat dins de Coratge, Pau Hernández | 1 comentari

El millor amic del gos?

Publicat el 15 octubre 2013 per guillemespelleta

Diuen que el gos és el millor amic de l’home, algú s’ha preguntat mai si pels gossos el millor amic és l’home? Aquesta és una pregunta que me fet diversos cops.

Fa un temps, quan era més petit, vaig tenir dos gossos, el Flopi i la Gipsi, eren dos rottweilers maquíssims. Jo vaig conviure molt més amb el Flopi que amb la Gipsi, que es va morir quan jo era molt petit. El Flopi sempre havia sigut “el meu millor amic”, cada dia quan tornava de l’escola era ell el primer en saludar en arribar a casa, qui se’m tirava sobre i em llepava tota la cara, el que em despertava cada matí llepant-me els peus, el que m’arrossegava per la piscina quan estava aprenent a nedar… ho era tot per mi!

Va haver un dia que alguna cosa anava malament, em vaig despertar i no estava allà al llit amb mi, no el trobava per enlloc. Vaig sortir al jardí i el vaig trobar allà estirat, molt quiet, diferent, ensopit.. alguna cosa estranya passava seguríssim, vaig córrer ràpid cap a me mare a dir-li què passava amb el meu Flopi.

Quan va sortir i va veure com estava el Flopi la seva cara va canviar per complet. Em vaig espantar molt, ella em va fer anar a avisar al meu pare perquè ens portés a l’escola. A la tarda quan vaig arribar a casa la meva mare em va cridar, jo buscava al Flopi, com cada dia, però no apareixia. Ella tenia la cara molt trista i aleshores va ser quan em va dir que el Flopi ja no hi era, que havia desaparegut per sempre del meu costat, el van haver de matar perquè no patís més, se li havia girat l’estómac i no hi havia manera de poder girar-lo altre cop.

La meva vida recorda aquell dia com si fos ara mateix, i penso… si hagués sigut al revés, s’enrecordaria de mi..?

Guillem Espelleta

Publicat dins de Gos, Guillem Espelleta, Mort, Pèrdua, Records | 1 comentari

Contigo Todo

Publicat el 15 octubre 2013 per lauramorales

Son muchos los motivos por los cuales yo contigo recorrería el mundo entero. Créeme, no es ninguna exageración, daría lo que fuera necesario con el fin de que se hiciera realidad. De momento sé que no va a suceder, pero lo puedo soñar. Si te soy sincera, te sueño poco comparado con lo que te pienso, y esto último te puedo asegurar que no es muy común en mí. Si fui capaz de ilusionarte una vez, estoy convencida de que sabré volverlo a hacer, pero esta vez espero de todo corazón que sea la definitiva, la más bonita, puesto que el día más bello es aquél que todavía hay que vivir.

A pesar de las afinidades que compartimos y la evidencia de que juntos lograríamos todo lo que nos propusiésemos, somos conscientes que, hoy por hoy, no podemos estar juntos, y eso duele. Al fin y al cabo, sabíamos desde un principio que no iba a ser fácil y tristemente la vida ha podido con nuestras ganas. Pero quizás, un día, oyendo una canción, sentirás que esa vieja melodía te cambia el ritmo de tu corazón. O será alguna camiseta que yo te conocí, o el olor del jardín cuando ha llovido, pero algún día has de pensar en mí. O puede ser un gesto, un modo de mirar, o ciertas calles, o un botón mal puesto, o una hoja seca que voló al azar. Y de alguna manera tendrás que recordarme, sin querer, escuchando unos pasos en la acera como los míos bajo el sol radiante. Será en algún momento, no importa cuándo o dónde, aquí o allá, porque el amor parece que se ha ido y no se va.

Tenemos claro que nos tenemos mutuamente en la lista de “cosas pendientes”, y sí, en este caso quiero creer en el destino. Él fue el culpable de que nuestras miradas se entrelazaran, y ahora que nos ha distanciado, tan solo espero que nos vuelva a juntar en un futuro no muy lejano, puesto que no me perdonaría jamás olvidarte.

Laura Morales Moreno

Publicat dins de Amor, Destí, Laura Morales | 1 comentari

Una nova etapa

Publicat el 15 octubre 2013 per itziarmartinez

Com és el primer escrit penso que no està de més posar-nos en situació. Acabem 4t d’ESO d’una manera totalment apoteòsica, representant una obra de teatre, El Retaule del Flautista i, seguidament ens acomiadem marxant de viatge de final de curs a Itàlia. Pensava que l’estiu seria una bona manera de reflexionar sobre tot el que havia passat i acabat i, també tot el que vindria a continuació, però no va ser així.

Per començar, el dia que vam haver d’anar a buscar les notes ja anava corrents per tot arreu, ja que començava com a monitora en un campus aquell mateix dia. Bé, cinc setmanes de campus i ara sí, pensava que tenia un mes per descansar, però em vaig tornar a equivocar. El dia 26 de juliol em van trucar del futbol i em van dir que havia de començar a entrenar amb el primer equip aquella mateixa setmana. Tot i així vaig dir: no és per tant, tindré els matins per descansar. Doncs no, vam fer doble sessió d’entrenaments durant un mes i mig i no vaig tenir temps de res. Després de tot aquell avalot de curses amb mi mateixa vaig decidir començar a fer el compte enrere per marxar de vacances. Per fi podria descansar!

Vaig marxar dues setmanes a Murcia i per fi vaig poder gaudir de l’estiu, però de seguida va començar l’Institut i tot el que allò implicava. Se’m va ajuntar tot. Començava una nova etapa al Batxillerat i una altra al futbol. Ja era conscient que hauria d’apretar colzes per treure aquest any d’estudi endavant, però no pensava que no entendria pràcticament res. El futbol no es va quedar curt, ja que entrava a una nova lliga, la segona divisió espanyola i m’ho havia de prendre seriosament, ja que em jugava moltes coses. Sobtadament vaig haver de començar a entrenar amb el primer equip, que jugava a la primera divisió espanyola, ja que la portera es va lesionar i la vaig haver de substituir. No sabia allà on m’havia ficat, ja que el primer partit que vaig haver de jugar va ser contra la Real Societat i, ni més ni menys que vam haver de desplaçar-nos fins a San Sebastián.

A hores d’ara encara no he assimilat on estic i és per això que estic perduda en aquesta nova etapa. Espero que tot això agafi el camí correcte i pugui seguir una línia prou recta.

Itziar

Publicat dins de Batxillerat, Dificultats, Feina, Futbol, Itziar Martínez | 1 comentari

¡Houston, tenemos un problema!

Publicat el 15 octubre 2013 per silviameca

Se ha terminado el verano. Se han terminado esos días perfectos en los que el sol brilla y la brisa sopla suavemente. Esos días en los que no sabes si es martes o miércoles y no importa si son las tres del mediodía o las diez de la noche. Noches tan largas y dulces que parecen no acabar y días en los que el sol parece no irse. Sólo el olor del verano es suficiente para que me enamore.

En verano no hay horarios, al menos yo me puedo levantar perfectamente a las nueve de la mañana para aprovechar el día haciendo deporte, yendo a la playa, ir a la autoescuela o simplemente para hacer ver que aprovecho el día desde el sofá de mi casa, el cual es muy cómodo, y otros días que me levanto a las tres del mediodía justo cuando todos los demás han terminado de comer y mi madre me dice “ya te espabilarás tu”, pero no me importa, si me levanto tarde es porque la noche anterior fue lo suficientemente increíble para permitirme desperdiciar una mañana entera en la cama.

Pero, ¿sabéis lo mejor de todo? Cada verano tiene una historia, una historia que te conmueve, que te saca la sonrisa al recordar el verano porque en realidad lo que recuerdas es todo lo vivido. Supongo que ésta es una de las razones por las cuales lo tengo tan idealizado y espero ansiosamente a que llegue y me sorprenda con otra de sus queridas historias inolvidables.

El problema es que el verano ha terminado y viene la misma rutina de siempre: asentar la cabeza, bajarse de ese mundo perfecto en el que estabas, tener una hora fija cada día para levantarse y pasar seis horas en una silla, con perdón, bastante incómoda, y estudiar y estudiar y estudiar… y prácticamente tener el día planificado porque si no puede ser un completo caos. Pero voy a intentar ser positiva, ¿qué sería del verano si no hubiera invierno?  Si todos los días de nuestra vida fueran en  verano no valoraríamos nada, tenemos que saber lo que es el frío para disfrutar del calor. Con esto quiero dar a entender que todo va a su tiempo y se tiene que aprovechar lo mejor de cada temporada.

Silvia

Publicat dins de Estiu, Plaer, Records, Sílvia Meca | 1 comentari

El tiempo y yo

Publicat el 15 octubre 2013 per

Nunca os ha pasado que un día cualquiera, se para el tiempo y os ponéis a recordar todos los buenos momentos, te paras a mirar viejas fotos? Pues la verdad es que todos lo hacemos. Pero sinceramente no recuerdas si fue hace un año dos años, si pasó en la primavera o en el verano, solo sabes y recuerdas que en el momento que pasó eras plenamente feliz, te acuerdas de todas las risas, todas las sonrisas y hasta de todos los momentos malos, pero que después se convierten en momentos buenos. Entonces, por qué siempre nos empeñamos en recordar fechas, días, nombres o detalles? Que quieras que no a lo largo de lo tiempo lo acabarás olvidando, porque lo que realmente importa es como tú te has sentido en ese momento y lo feliz que eras. Porque no es lo mismo recordar los momentos cuando tenías 5 años, que recordar los momentos de hace 5 años. A veces simplemente llega ese momento en que te paras a pensar en todo lo que pasó en un pasado, te pones a llorar por el simple hecho de sentirte culpable de no haber aprovechado del todo ese momento de felicidad, pero de repente piensas, “me queda toda una vida por vivir, y estoy aquí perdiendo el tiempo en recordar los momentos malos”. La vida es muy corta como para recordar todo lo mal que lo hemos podido pasar, quédate con todo lo bueno y mira el futuro ya que te puede sorprender gratamente.

Alba Mateu

Publicat dins de Alba Mateu, Futur, Passat, Records | 1 comentari

Persones

Publicat el 15 octubre 2013 per

Persones que se’n van, no saps perquè, però se’n van.
Tot el que coneixies, tot el que has passat amb aquesta persona, tots els sentiments, secrets, converses, moments, rialles, plors… tot s’esvaneix en un instant. Malgrat que potser la veus i parles amb ella, tu saps que no és qui és en realitat, la persona que tu coneixies se n’ha anat, i no tornarà, per molt que ho intentis reiteradament. Tot és diferent. Penses… On és?
La veig, la toco però no la sento igual que abans, aparentment sembla la mateixa persona, però no ho és, em costa d’entendre.
De sobte em passa per la ment una frase “Res és per sempre”, i ho relaciono, les persones tampoc ho són per sempre, tothom canvia, d’alguna manera o altra, ningú és el mateix que era ahir, i tampoc és el mateix que serà demà.
Doncs jo també he de canviar, he d’aprendre a entendre i superar, res és per sempre.

Núria

Publicat dins de Canvis, Identitat, Núria Sánchez | 1 comentari

Problemes entorn la vida

Publicat el 15 octubre 2013 per

M’agradaria parlar sobre el meu problema de cor. Tinc una cardiopatia congènita que és una malformació al cor des que vaig néixer, aquest problema m’ha suposat deixar de fer moltes coses que els altres nens feien i que jo en canvi mai he pogut fer, per exemple poder anar amb bici a donar una volta o fins i tot pujar a dalt de tot del poble caminant amb els meus amics. Des de ben petit que m’han fet diverses operacions. La primera intervenció va ser als 4 mesos de vida i tinc en 17 i encara continuen, l’última intervenció “gran” va ser l’estiu de 2010 que em vaig estar tres setmanes a l’hospital i desprès tota la recuperació a casa. M’estic prenent pastilles tota la meva vida per poder millorar aquest problema i poder fer una “vida normal” que això mai ho ha sigut per mi. Ara farà cosa d’una setmana em van posar un nou medicament que m’impedeix fer alguna activitat esportiva per la més suau que sigui, el Sintrom.

Encara que tothom digui que sóc fort, per dins m’agradaria treure-ho tot i no haver estat jo el que li hagi afectat aquest problema, que no li desitjo a ningú perquè ets sents molt malament quan tots els teus amics van a fer una cosa i tu t’has de quedar a casa sense poder-ho fer perquè sempre hi ha hagut i hi haurà una cosa que t’ho impedeix.

Encara que tinc aquest problema els meus pares sempre m’ho han deixat fer tot, perquè jo no em sentís desplaçat i anés el més còmode possible amb tothom.

Xavier

Publicat dins de Cardiopatia, Xavier Negrete | 1 comentari

Santorini

Publicat el 15 octubre 2013 per

El verano pasado, mi familia y yo nos fuimos de vacaciones a Grecia.

En Atenas, la capital de Grecia nos esperaba un transmediterráneo para visitar las islas griegas más importantes: Corfú, Mikonos, Santorini, Creta, etc.

Era el tercer día en el barco y como cada mañana nos despertaban con una canción diferente. Ese día sabía que visitaría la isla más bonita de todas ya que he oido hablar mucho de ella y en documentales. Subí a cubierta y contemplé que estaba rodeada de montañas, como en una especie de u. Estas, a primera vista, parecía que estuvieran nevadas pero, si forzabas la vista, veías que el blanco se trataba del pueblo de Santorini, es decir, las casas blancas que caracteriza a este pueblo.

Santorini se situa en la cima de las montañas, rodeado de mar y de acantilados, el pueblo es pescador y todas las casas son de color blanco con con las ventanas y puertas azul celeste. Ese contraste de color: Azul turquesa del mar y blanco hacía que salieran unas fotografías fascinantes había muchas iglesias ortodoxas muy pequeñas. Es un pueblo muy poco explotado y con poca industrialización pero sí muy turístico.

Cuando mi familia y yo decidimos regresar al barco, había tres formas de bajar: En teleférico, caminando o en burro. Nosotros a la primera opción nos negamos porque había mucha gente esperando. La segunda suponia mucho camino hasta llegar al barco así que mi hermana y yo dijimos que no ya que estabamos cansadas. Solo nos queda la última opción, en burro. A mi madre no le hacía mucha gracia porque le daba pena los animales así que bajamos en burro mi padre, mi hermana y yo, mientras mi madre nos iba haciendo fotos. Fue muy divertido.

Santorini para mí fue el lugar más bonito que he visto y sinceramente me gustaría volver a ir y ver esos paisajes con esa población tan característica pero la próxima vez será con mi pareja.

Míriam

Publicat dins de Míriam Sanmartín, Santorini | 1 comentari

Las pequeñas cosas

Publicat el 15 octubre 2013 per

A veces las pequeñas cosas, los pequeños detalles marcan la diferencia. El simple hecho de levantarte por las mañanas y ver un “buenos días” en un mensaje de móvil, puede convertir un mal humor madrugador en un gran vitalismo optimista. Amigas puedes tener muchas, pero solo unas pocas tienen esas pequeñas cosas que las hacen especiales y únicas.

Con el termino “pequeños detalles” no me refiero solo a cosas pequeñas o aparentemente de poca importancia, sino también a grandes gestos. Por ejemplo, una noche muy fría en la que solo llevas una fina chaqueta y tu mejor amiga decide no ponerse la suya para ofrecértela al ver que estás tiritando. Sí, puede parecer algo absurdo y sin ningún tipo de importancia, pero para mi la tiene. A veces no es necesario ni mirarnos a los ojos para entender lo que nos queremos decir, a veces esa mirada de complicidad, de alegría, de comprensión, de apoyo, puede valer muchísimo más que miles de palabras. El simple hecho de saber que están ahí aunque no digan nada, ya es suficiente.

Amigas son esas que te aguantan hasta en tus peores momentos, en esos que eres inaguantable hasta para ti misma, son las que te conocen tan bien que saben lo que tienen que hacer y decir en cada momento. Amigas son esas que te sorprenden día a día, que sin saber cómo te enseñan algo nuevo, como que tienen ciertas habilidades médicas cuando no estás en tu mejor momento y te trasmiten tranquilidad y serenidad.

Ahora mismo, al escribir esta redacción me vienen a la mente muchísimos momentos vividos con tres amigas perfectas, con cada una de ellas tengo instantes únicos, instantes sencillos o complicados, pero sean como sean, instantes felices. Porque ellas tienen esos pequeños detalles que las hacen diferentes, un “buenas noches”, un “aquí estoy” o un simple “te quiero”.

Paula

Publicat dins de Amistat, Paula González | 1 comentari

Puc ser el següent?

Publicat el 15 octubre 2013 per sergipaytuvi

Em desperto de bon matí , em preparo per anar a classe, em dutxo, em vesteixo, esmorzo, em rento les dents i faig les últimes preparacions i surto de casa per anar cap a l’institut. Baixo les escales i, abans de travessar la porta , cada dia se’m passa la mateixa cosa per el cap: ” I si la moto no hi és?”

Durant aquest any ha hagut bastants robatoris de motos pel Maresme, generalment han sigut ciclomotors i, en aquest últim mes en dos dies van robar 2 motos a dos persones que comparteixen classe amb mi. A la gent les motos les hi han robades dins del pàrking, jo l’aparco al carrer. Prenc les màximes precaucions: una pitó i una pinça per a la roda. Però, i s’hi no es suficient?

Des de que em vaig treure el carnet, vaig esperar 7 mesos per a que els meus pares em poguessin pagar el ciclomotor sense cap problema i, ara no m’imagino anar d’un lloc a l’altre caminant. Encara que la moto sigui bastant antiga i no gaire cara, és molt funcional i els va costar bastant als meus pares poder-la aconseguir. Cada dia penso el mateix: ”i si soc jo el pròxim?”

Sergi

Publicat dins de Moto, Robatori, Seguretat, Sergi Paytuví | 1 comentari

Face Time

Publicat el 15 octubre 2013 per jofrematamoros

Tots sabem que l’estiu és època de descontrol, sobretot pel que fa als hàbits i les rutines que regeixen el curs escolar: uns horaris que s’han de seguir per força, uns deures i unes obligacions que cal resoldre d’avui per demà, fins i tot el canvi de temps ens indica que ens hem de comportar de manera més moderada i pautada.

Jo he passat un estiu fantàstic, el millor, podria dir, i quan veus que s’acosta el final no vols que s’acabi, no vols tornar a pujar al tren de la quotidianitat, de la monotonia, perquè saps que si puges no hi ha marxa enrere.

Aquest any però, a casa, el setembre ha començat diferent, ha entrat una paraula nova que ens ha revolucionat la nostra rutina diària: Face Time, una aplicació de l’iPhone que permet parlar i veure a una persona en temps real mitjançant Internet i gratuïtament.

Ja fa més d’un mes que la meva germana ha marxat a estudiar al EE.UU., i el fet de tenir algú tan lluny en la distancia i també en el temps (amb 9 hores de diferència horària) et trasbalsa el dia a dia. Quan nosaltres ens llevem, ella se’n va a dormir i quan ells es desperta, nosaltres hem esgotat pràcticament tot el dia. Per poder-nos comunicar, ens aixequem ben d’hora al matí perquè no només s’ha de tenir en compte el canvi horari sinó també els seus costums, allà van a dormir més aviat i també es lleven més d’hora.

Les noves tecnologies ens apropen i ens escurcen les distàncies, però també ens atrapen en la seva facilitat d’usar-les en qualsevol lloc i en qualsevol moment. Nosaltres hem arribat a fer “Face Time” en mig d’un partit de futbol, en una excursió a muntanya, dins d’un cotxe o a les quatre del matí al llit. L’intercanvi d’imatge és instantani, en comptes d’explicar una cosa la “captem” i l’enviem al moment.

Escriure cartes, parlar per telèfon o xatejar demanen massa temps, que no tenim perquè ja hem pujat dalt del tren. Ara el temps el dediquem a veure amb qui estem, a quin lloc, com anem vestits… no expliquem la nostra experiència a un grup tancat, la mostrem perquè “una imatge val més que les paraules”.

Jofre Matamoros Bosch.

Publicat dins de Comunicació, Jofre Matamoros, Tecnologia | 1 comentari

Mens sana in corpore sano

Publicat el 13 octubre 2013 per andreuruf

Aquest curs m’he proposat mantenir una rutina i dur a terme una activitat física d’una manera constant.

A principis d’any vaig començar a anar a córrer per muntanya, ja que tinc la gran sort de viure a dues passes de la Serralada Litoral. Córrer et manté en forma i et fa sentir molt millor tant física com mentalment, però no acabava de fixar uns dies concrets, i al final amb tantes obligacions a l’escola no m’hi posava d’una manera seriosa. Així que durant l’estiu he anat pensant quin esport poder practicar per mantenir la salut i estar en forma. I crec que he trobat l’esport exacte que s’dadapta més al meu próposit i puc establir una rutina diaria: faig natació.

“aquest esport combat el sendentarisme que tenim a la societat d’avui en dia i que ens produeix molt mal d’esquena ja que estem bona part del dia asseguts”

La natació és probablement l’esport més complet que hi pot haver, treballa el 95% dels músculs del cos i la quantitat de beneficis que et pot aportar és inmensa. Una de les principals atraccions d’aquest esport és el combat del sendentarisme que tenim a la societat d’avui en dia i que ens produeix molt mal d’esquena ja que estem bona part del dia asseguts. La natació endarrereig l’envelliment i et deixa un cos molt ben format.
Un dels avantatges que he tingut a l’hora de triar aquest esport és de disposar de la piscina municipal de Vilassar prácticament davant de casa meva i això també em facilita molt a l’hora de mantenir el meu ritme escolar, que aquest curs requereix de força temps de dedicació.

Per mantenir la ment a ple rendiment, que és el que em cal per superar el curs, res millor que mantenir el cos sa i en forma!!

Andreu Ruf

Publicat dins de Andreu Ruf, Natació | 1 comentari

Sonríe

Publicat el 13 octubre 2013 per

Sonreír: ese simple gesto que hacemos miles de veces durante el día. Cuando miramos algo que nos hace gracia, cuando nos acordamos de algún momento bonito, cuando llegamos a casa y encontramos ya en la mesa nuestro plato favorito, cuando observamos las caras de felicidad de la gente que nos rodea, cuando rememoramos con fotos nuestra infancia: en estos momentos y en muchos más, nosotros, sin darnos cuenta, sonreímos. Y por un instante somos felices.

Yo siempre he pensado que la primera obligación de todo ser humano es ser feliz, y la segunda es intentar hacer felices a los demás. Personalmente soy una persona que se pasa las 24 horas del día sonriendo, incluso cuando algo sale mal. Siempre intento pintar una sonrisa en mi cara, para demostrarme a mi misma que las cosas volverán a ir como siempre y que no todo en este mundo son desgracias y catástrofes.

“la primera obligación de todo ser humano es ser feliz, y la segunda es intentar hacer felices a los demás”

Hacer feliz a la gente que te rodea, sinceramente creo que es lo mejor. Poder dibujar una sonrisa en la faz de alguien, pensar que esa persona estaba triste, y que tú has hecho que sonría y que por un instante se olvide de todo, para mí eso es uno de los mayores placeres del mundo. Sé que a veces es difícil sonreír o estar bien, pero estoy segura de que si te miras al espejo y sonríes, te convencerás a ti mismo de que no todo es tan horrible y que si alguien te ha hecho daño o te ha dicho algo desagradable, esa persona no vale la pena, porque tú no puedes dejar de sonreír por nada ni por nadie.

Regala una sonrisa al mundo, te aseguro que no cuesta tanto. Y lo más importante de todo, no hagas que nadie te haga sentir mal o te haga sentir inferior, porque todos somos diferentes, con nuestros defectos y nuestras virtudes, y no vas a gustar siempre a todo el mundo, pero sí que puedes siempre gustarte a ti. Pase lo que pase, tú sonríe.

Sandra

Publicat dins de Felicitat, Sandra Muñoz, Somriure | 1 comentari

Infeliç format per 6 lletres

Publicat el 13 octubre 2013 per lidiaescola

Sentia parlar de tu, arribes a la vida de les persones, com si algú s’ho mereixés, a la recerca d’un nou amagatall per instal·lar-te. Al cap d’un temps d’estar engrandint decideixes avisar. Doncs bé, ja farà gairebé cinc mesos que has arribat a la meva vida, a la vida de la meva família. Decidit a emportar-te-la.

Deixes que tinguem esperança amb una porqueria de tractament basat en un conjunt de drogues que han sigut dissenyades només per acabar amb tu, doncs, deixa’m dir-te que aquestes drogues també tenen mil efectes secundaris.

“ja farà gairebé cinc mesos que has arribat a la meva vida, a la vida de la meva família. Decidit a emportar-te-la.”

No et fas a la idea de l’esforç que comportes per a totes les persones a les quals afectes i a les que les envolten. Fas que lluitin per aparentar que tot és com sempre, mostrant, com habitualment fan, un somriure d’orella a orella a tothom, amagant sota una perruca la seva por, el seus secrets més íntims i les seves ganes de sortir-se’n.

N’estàs segur que te l’emportaràs? No ets tant fort com creus, ella és més forta que tu i nosaltres més forts que cent com tu, així que aprofita l’escàs temps que et queda aquí, perquè arribarà el dia en què seràs història.

Lídia

Publicat dins de Càncer, Lídia Escolà | 5 comentaris

Un estiu mogut

Publicat el 10 octubre 2013 per

Torna a començar un altre any, el més estressant de tots, acabem de començar i ja tinc ganes de tirar-me per la finestra. Ara trobo a faltar aquells dies d’estiu en els que no feia res. Tot i que, pensant-ho bé, aquest estiu no ha sigut el més tranquil de la meva vida.

Tot acabar el curs passat, em vaig posar amb el treball de recerca. Com que el faig sobre els Serveis Social de Vilassar , vaig anar al Centre Obert per demanar si podia fer alguna pràctica amb ells. Vaig començar la primera setmana de juliol ajudant als monitors en el casal d’estiu que organitza el centre pels nens. Va ser una setmana molt moguda, però també molt divertida.

Tot seguit vaig anar a parlar amb la responsable del Casal de Dia perquè m’expliqués totes les activitats que es fan per a la gent gran, de quins serveis disposen, etc. Per acabar, vaig anar a parlar amb tots els responsables polítics i els tècnics els Serveis Socials perquè m’expliquessin quins projectes es duen a terme o estan pendents per fer.

Aquest treball m’està agradant moltíssim, però tot i així, tinc moltes ganas d’acabar-lo, entregar-lo, exposar-lo i oblidar-m’en, perquè no hi ha manera de deixar de pensar en el treball.

Judith

Publicat dins de Estiu, Judith Pacheca, Treball de recerca | 1 comentari

La colònia

Publicat el 10 octubre 2013 per paucastillo

El pitjor de cada dia es haver de despertar-se d’hora, aixecar-te del llit i saber que no pots fer el mandrós ni un minut més. Va, no mentiré, algun minutet si que l’aprofites… Però si et passes de la ratlla, acabes per adormir-te de nou i quan tornes al món real, el malson es repeteix. Així que millor fer els deures quan encara hi ets a temps.

Poses els peus a terra i se’t congelen els dits. Així doncs agafes les sabatilles o et poses els mitjons, tot dependrà del dia i de la son que portis a sobre. Potser fins i tot algun dia acabes posant-te les bambes inconscientment, qui sap?

Arribes a la cuina, et fas l’esmorzar i el primer sabor del dia et genera un estrany calfred, però també una agradable sensació de plaer. És ben cert que abans d’arribar-hi, la panxa ja estava plena, però plena d’aire!

Un cop esmorzat, arriba l’hora de tornar cap dalt per arreglar-te, però… problema! El sofà interromp el teu camí i et tempta perquè t’hi asseguis. Intentes no caure en la temptació però un altre obstacle… la tele encesa amb el resum del partit del Barça! I quan te n’adones, ja tornes a vaguejar pel món dels somnis assegut en la teva pròpia poma d’Adam.

Et despertes a corre-cuita i mires el rellotge de sobre la xemeneia. Vas tard i no pots quedar malament amb em Pere… Corres escales amunt i entres al lavabo. Et rentes la cara, les dents i et vesteixes. Amb el mateix ritme et prepares la motxilla, fas dos petons als pares i surts de casa. Tornes a mirar l’esfera amb busques i veus que ja vas bé de temps però… No t’has posat colònia!

La colònia… un trist pot fet per quatre corruptes que intenten impressionar al comprador. Bé, enlloc de dir “quatre corruptes que intenten impressionar al comprador”, potser seria millor canviar-ho per “quatre persones que intenten impressionar a l’ignorant”, que en aquest cas sóc jo.

La colònia no és més que aigua amb una olor que no és la teva. Prems un botó i surt el que durant tot el dia serà l’agradable frase de: Quina bona olor fas avui, Pau! I en realitat saps que estàs amagant una part molt personal de tu, la olor.

I això és el que fem no tan sols amb la olor, sinó amb les coses més importants de la nostre personalitat. Amb les coses que fan que siguem nosaltres mateixos. Intentem amagar-nos, intentem impressionar. Intentem ser allò que no som i amaguem la realitat, només per agradar als altres. I ens enganyem posant colònia a tot allò que no ens desagrada, però que potser no agrada als altres i ens obliguem a amagar-ho.

Així que avui no em posaré colònia però no m’oblidaré de posar-me el desodorant després de dutxar-me… Però això ja és un altre tema! Fins aviat!

Pau

Publicat dins de Aparença, Engany, Pau Castillo, Perfum | 1 comentari

No tot és el final

Publicat el 8 octubre 2013 per cristinadausa

Des de la terrassa, observo la lentitud amb què passen els núvols un rere l’altre. A la dreta es veu el cel ben blau, mentre que a l’esquerra es veuen com els núvols tapen la llum del sol. Passen poc a poc, com tots els anys d’una vida. Miro enrere i recordo tot el meu passat, em centro en el més recent, i em paro en la part en que la meva vida va canviar.

Fa aproximadament mig any, em van dir que havia de deixar la meva escola, que no podia acabar el curs en aquell centre i, com és natural, jo no volia ja que tinc tots els meus amics allà. Després de passar 13 anys amb ells, se’m feia difícil pensar que cada matí quan em despertés i anés a l’escola no els veuria. Amb un somriure de cada un d’ells, el dia començava millor, érem com una família de molts germans, sempre que els necessitava estàven tots allà, per ajudar-me.

I de sobte, el dia en que vaig haver de marxar va arrribar, estava vivint les últimes hores de classe amb ells, en aquella escola, ja no tornaríem a estar tots junts. Va ser un dia de molts plors, però també de somriures i records. A vegades quan els trobo a faltar, miro el video que em van fer quan vaig marxar. Allà es concentren mil i un records de tota la nostra infantesa junts, de petits videos desitjant-me molta sort, i dient-me que mai els oblidés.

Pero bé, res s’ha acabat, encara són ells, encara em donen suport quan els necessito, i em fan somriure sempre que estic al seu costat. I mentre acabo d’escriure aquest text, torno a observar el cel, ara ja no es veu ni un tros de color blau, el cel s’ha ennuvolat, i està gris, suposo que plourà. Mentrestant, em preparo per marxar a Barcelona, a retrobar-me aquest vespre amb ells, que ja els trobo a faltar.

Cristina

Publicat dins de Amistat, Canvis, Cristina Dausà, Enyorança | 1 comentari

Forat negre

Publicat el 8 octubre 2013 per

Un dia de rutina normal em vaig despertar pel desagradable soroll del despertador. Al mirar-me el rellotge de polsera per comprovar quina hora era, vaig adonar-me que no el portava. Em va començar a entrar el pànic perquè aquell rellotge no me’l trec mai.
Vaig començar a fer memòria repassant el que havia fet el dia anterior però no vaig recordar res. Vaig passar al pla B, posar-me a regirar l’habitació de dalt a baix, però tampoc el vaig trobar. Mentres esmorzava no em podia treure del cap la desaparició misteriosa del rellotge.

La conclusió que finalment vaig arribar va ser que durant la nit vaig patir un episodi de somnambulisme o alguna cosa semblant, i vaig desar el rellotge per algun lloc de la habitació i per això ara no me’n recordava, perquè suposadament estava actuant sota les ordres de l’inconscient del meu cervell.

Ja tenia por de no tornar-lo a veure mai més . Però de cop un raig d’esperança em va il·luminar la ment. Vaig córrer escales amunt i em vaig posar a buscar al forat negre de sota el llit, on miraculosament va aparèixer el maleït rellotge.

Cinta

Publicat dins de Cinta Hosta, Misteris | 1 comentari

Córrer no és un simple esport

Publicat el 7 octubre 2013 per jordicros

És habitual en mi, quan vull desconnectar de tots els problemes i reflexionar, que em posi les bambes, la música i me’n vagi a córrer per la muntanya, un dels únics llocs on es pot respirar amb tranquil·litat. Córrer és un esport d’auto superació, cada dia que hi vas t’hi has d’esforçar física i mentalment per assolir un objectiu, que per la majoria de persones és o baixar de pes o mantenir una bona forma física, jo hi tinc alguna cosa més a dir a banda de l’objectiu estètic: córrer m’ajuda a pensar.

Quan surto de casa, el principal dilema al meu cap és millorar la meva anterior marca, no cansar-me i evitar rendir-me abans d’arribar al final. És molt difícil no pensar en el dolor que et fan les cames i el buit d’aire que sens als teus pulmons en el moment que estàs a la primera pujada, però quan te n’adones, el que era una respiració ofegada i unes cames que pesen i només et frenen passa a ser un mecanisme que funciona de manera automàtica i secundària.

“el principal dilema al meu cap és millorar la meva anterior marca, no cansar-me i evitar rendir-me abans d’arribar al final”

De manera involuntària, el cervell se’t comença a omplir de les coses que et passen al dia a dia, dels problemes que tens amb altres persones o fins i tot amb tu mateix. El paisatge que es veu des d’allà dalt i l’olor a humitat que s’hi respira dóna lloc a un escenari perfecte per poder reflexionar amb un mateix i poder tornar a casa amb una mica de calma.

La gent per desconnectar acostuma a anar de vacances. Jo simplement, si us sentiu amb angoixa o amb ganes de marxar, us motivo a anar a córrer. A part de ser un esport, és una manera de conèixer-se a un mateix.

Jordi

Publicat dins de Córrer, Jordi Cros, Pensar | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

El principio del año

Publicat el 7 octubre 2013 per

Ya está aquí el otoño, esa época del año en que ya hemos vuelto de lleno a los estudios, en que los días de verano se desvanecen y solo van quedando vagos recuerdos de los días sin fin de playa y amigos, de piel bronceada por el sol, de chiringuitos, de fiestas y el poder levantarse tarde, día tras día.

“es como si el otoño te marcara las metas que te conducirán hacia tu futuro, el principio de un nuevo año que va de otoño a otoño”

Parece que solo es una época del año, pero para mí es como el principio del año, es el momento en que todo vuelve a cambiar, en que todo coge un orden, una rutina, los estudios, los deberes, levantarse temprano, el entreno, las clases de inglés, las comidas ordenadas, irse a dormir pronto… El mismo tiempo parece marcar este ciclo, el día se vuelve más corto, el tiempo se vuelve más frío y la rutina te invade, de una manera inevitable te invita a volver a empezar un año más. Vuelves a marcarte las metas que quieres conseguir: este año estudiaré más, los viernes acabaré todos mis deberes, iré a entrenar todos los días, tendré mi habitación siempre perfecta, en fin, muchos nuevos propósitos que quieres llegar a conseguir, es como si el otoño te marcara las metas que te conducirán hacia tu futuro, el principio de un nuevo año que va de otoño a otoño, que se repite un año tras otro con nuevas ilusiones, y propósitos.

Y pensar que para muchos es sólo una época fastidiosa en la que el día se vuelve corto y tienen que empezar a vestir pantalón largo, cuando en verdad creo que es todo un acontecimiento, tal vez deberíamos hacer un fin de año en setiembre para celebrar el año nuevo que empieza cada otoño.

Cris

Publicat dins de Any, Canvis, Cristina Mayans, Temps | 1 comentari

La decisió entre el bàsquet o els estudis

Publicat el 6 octubre 2013 per gerardblat

Tot va començar un dijous 12 de setembre quan el Batxillerat s’apropava, deixes la bonica etapa de la ESO per començar una de nova, jo la començo amb moltes ganes però hi ha una cosa que m’ho impedeix, el bàsquet.

El bàsquet és el meu esport preferit, on jugo des dels 3 anys i sempre he tingut la il·lusió de jugar aquest magnífic esport, però la nova etapa del Batxillerat fa que m’ho hagi de plantejar. El bàsquet em comporta moltes hores d’entrenaments i de molt treball físic i tot això fa que hagi de perdre algunes tardes de la setmana per practicar aquest esport.

Els estudis per a mi és la prioritat número 1 i desprès de els estudis ja venen les altres coses secundàries, i personalment, les coses primàries van abans de les secundàries.

Amb tot això no vull dir res més que si tens uns estudis pots tenir futur, és a dir, si no tens temps per estudiar hauràs de deixar altres coses que no tenen tantes preferències, això és el que m’està passant ami actualment.

Gerard

Publicat dins de Bàsquet, Educació, Esport, Gerard Blat | 1 comentari

Motocròs

Publicat el 5 octubre 2013 per

Recordo aquell temps com si fos avui mateix, la brisa freda que m’acariciava el rostre i em provocava tenir un aspecte asiàtic pel que fa als ulls, el sol del migdia que m’il·luminava la cara, l’olor a pi que corre per casa, però sobretot recordo els braços del meu pare envoltant-me i abraçant-me com si fos el seu tresor més preuat.

Des de ben jove ha fet competicions de motocròs, ell és molt competitiu, es veu de sobres que li encanta guanyar i estic segura de que sempre guanyava totes les competicions, ja que és molt hàbil.

“Trobo a faltar ser un ésser petit i adorable, que el meu pare m’agafi amb els seus braços mentre em porta a fer voltes amb la seva moto”

Tot va començar quan el meu pare va tenir dos fills, i va haver de deixar de competir perquè sempre acabava ferit i amb problemes d’esquena, allà va començar a prendre-s’ho amb calma, a portar-nos a nosaltres sobre de la moto amb ell, però no al darrera no… sinó davant seu amb ell. Suposo que a partir d’aquells moments, tant petita que era, em van començar a encantar les motos.

Després d’això va venir quan em van comprar una mini-moto de motocròs. Cada cap de setmana anàvem per la finca donant voltes amb ella, esquivant cons, accelerant mentre passava  molta por, però alhora era una sensació indescriptible, quanta més por tenia, més ganes tenia de tornar a accelerar. Realment no sé si vaig aprendre abans a anar en bicicleta o en moto.

Trobo a faltar ser un ésser petit i adorable, que el meu pare m’agafi amb els seus braços mentre em porta a fer voltes amb la seva moto. Ara ja sóc més alta que ell, i ha deixat la moto al garatge junt a la meva, bastant més petita que la seva; ell es dedica a anar en bicicleta amb els amics cada diumenge al matí, i jo segueixo anant en moto, però ara amb una de 49cc… Carai com canvien les coses, vull tornar a ser una nena petita.

Clara

Publicat dins de Canvis, Clara Canals, Créixer, Motocròs, Pare, Records | 2 comentaris

Go Hard or Go Home

Publicat el 5 octubre 2013 per marcneonazza

Cuando quieres conseguir algo debes luchar para tenerlo, no te rindas jamás. Tu principal error es la falta de motivación y, aun sin tenerla, debes seguir. Tu mente puede engañarte e incluso debilitarte pero TU eres quien la controla. Eres su dueño, eres su creador, eres su Dios.

Deberás dejar de lado a tu familia, a tus amigos, a tus queridos e incluso a veces a ti mismo. Cambiar tu mentalidad puede ser la única manera de continuar. Siempre habrá cosas que no te gustará hacer y pensarás que son imposibles de realizar. Esos obstáculos son los que marcarán la diferencia entre quien eres y quien puedes ser y, el único modo de cumplir tus sueños es superándolos.

Cuando sientas que no puedes más recuerda cuáles son tus inicios, por y para qué estás luchando y, sobre todo, piensa en lo que puedes llegar a ser. De esta manera podrás seguir y tú serás tu propia motivación.

Yo, ya hice el cambio y, aunque queda mucho camino por recorrer, ahora soy una versión mejorada de mi mismo, y ¿qué es lo mejor? Lo mejor es que ahora puedo con todo.
Recuerda: la única clave para el éxito eres TU MISMO.

Marcos

Publicat dins de Esforç, Marcos Giménez, Superació | Deixa un comentari

Amistat

Publicat el 5 octubre 2013 per

Avorrit davant la pantalla del ordinador, de cop i volta em va sortir un text sobre l’amistat. Era curiós perquè justament era d’un filòsof que estudiem a classe, Aristòtil.
Era un escrit sobre l’amistat, de la seva obra “Moral a Nicòmac”, llibre VIII.

Segons vaig entendre, hi ha tres tipus d’amistats. L’amistat del Gaudir, l’Interès i el Bo. Quan parlava del Gaudir es referia a que aquella amistat lligava a dues persones perquè buscaven una amistat amb finalitat de plaer, és a dir, estar amb aquella persona perquè t’ho passes bé i gaudeixes. L’amistat de l’Interès se suposa que es referia quan s’estableix una relació amb un interès pel mig, material o no. Com un negoci o el buscar una amistat a través d’una tercera persona. I per últim l’amistat del Bo, que seria trobar alguna qualitat bona de l’altre persona que t’enriqueix, igual que un mateix a l’altre.

Segons jo, l’amistat és un sentiment desitjat per tot ésser humà, la qual cosa podem experimentar amb altres persones. És una cosa necessària, ningú no vol estar sol, ni el ric ni el pobre, perquè de què serveix tenir-ho tot sinó ho pots compartir amb ningú?
També penso que podríem classificar en més tipus d’amistats, com la de la mare, un tiet, un gos… Crec que amb el temps va canviant el que busques en un amic, quan l’edat és semblant més fàcil es pot establir, perquè hi ha més coses en comú.

Però estic d’acord amb el que ha dit Aristòtil perquè tinc amistat dels tres tipus.

Carles.

Publicat dins de Amistat, Carles Martin | 1 comentari

El temps és l’enemic

Publicat el 5 octubre 2013 per

Nosaltres incapaços de parar-lo, de destruir-lo o ni tan sols de veure’l. Ell capaç de fer-nos córrer, de tocar-nos i fins i tot matar-nos.

Critico al temps de injust. Quan necesito passar pàgina i no adonar-me de ni tan sols que respiro ell m’ignora, i és més, ordena als seus súbdits segons, minuts i hores a alentir el pas. El critico també de cruel. Ja que quan donaria el que fos per que regali als súbdits anteriors una llarga estança en un hotel, els fa calçar vambes de córrer deixant-me a la mercè de la llum amb ganes de viure més.

Tot i estar acusat de violació ningú el pot arrestar. Sé que abusarà de mi al igual que s’atreveix amb tothom, deixant senyals lletges i imborrables per la pell tenint així la satisfacció de marcar-nos com a esclaus.

I vivint en el cim de la infidelitat és l’assassí en serie del compromís, ell sempre acaba marxant perquè així és la seva naturalesa que el fa fascinantment lliure i poderós: ni a Eduard Punset es sotmetrà.

Maria

Publicat dins de Maria Giménez, Temps | 1 comentari

Entre pilares de acero

Publicat el 5 octubre 2013 per

Para llegar hasta el lugar que me quita el aliento es necesario subir una multitud de escaleras que, a medida que avanzas parecen interminables. Al final hay un parque muy amplio rodeado por un muro de ladrillos rojos. Al entrar se diferencian dos zonas: una con un bosque frondoso donde predominan los pinos y otra con una llanura de tierra, sin vegetación, de forma circular con un radio aproximado de diez metros.

En el centro de esta circunferencia de tamaño considerable se encuentra una estructura metálica que se compone de seis barras de acero, paralelas entre sí, que se unen en un punto elevado unos tres metros del suelo, formando una cúpula con dos entradas.
Entrelazada con estos fríos cilindros de metal, se retuerce una planta trepadora, de hojas ovaladas, que le dan vida al terreno desierto de alrededor.

Si entras al interior de la cúpula y te sientas en uno de los dos bancos semicirculares de cerámica y respaldo metálico, puedes admirar los finos rayos de luz que se filtran entre las hojas y las flores violeta de la susodicha planta que forman un paisaje enternecedor y mágico.

Maria Padial

Publicat dins de Maria Padial, Parc | 1 comentari

Indecisió

Publicat el 5 octubre 2013 per carlacalado

Quan vaig acabar 4t d’ ESO jo tenia clar que faria un Cicle Formatiu de Grau Mitjà i al mes de juliol vaig matricular-me.

Però quan va ser al mes d’agost vaig estar buscant informació sobre el que s’havia de fer per anar a un Grau Superior  i després a la Universitat. El que vaig trobar no em va agradar gaire perquè si jo fes un grau mig perdria molt de temps, uns cinc anys més o menys, per després fer la universitat.

Per aquest motiu he canviat d’idea i he decidit fer batxillerat encara que moltes persones em van dir que no. La veritat és que va ser molt difícil de prendre aquesta decisió, però ja està feta, continuaré i faré el millor possible.

Carla

Publicat dins de Carla Calado, Decidir, Estudis, Futur | 1 comentari

La meva làmpada

Publicat el 5 octubre 2013 per

Fa dos anys em van comprar una làmpada amb el dibuix del món per a la llum de la meva habitació.

Quan me la va ensenyar el meu pare, ja em va agradar molt perquè tenia dibuixat el món amb el nom de tots els països, formant la silueta de tots els continents, cosa que em va semblar molt original.

Des de llavors, que sempre que m’estiro al llit, ja sigui quan me’n vaig a dormir, quan em desperto o simplement perquè no tinc ganes de fer res, en la primera cosa que em fixo és en la làmpada. Al fixar-m’hi m’imagino viatjant a un munt de països que em falten per veure i conèixer o simplement em ve al cap com és la vida en aquells llocs remots dels que he sentit a parlar vagament a les noticies, què deu estar fent un noi de la meva edat en aquell precís instant en aquella illa apartada dels grans països? Les preguntes que em passen pel cap són infinites i em fan viatjar a llocs molt llunyans sense moure’m del llit, com si d’un llibre es tractés.

A vegades, quan no estic d’humor, simplement em fico a rellegir una vegada i una altra els noms del nombrosos països, simplement per distreure’m i deixar enrere les petites preocupacions que em molesten, a vegades una simple cosa com aquesta, és la millor teràpia per canviar el teu estat d’ànim.

Guillem

Publicat dins de Guillem Esteve, Habitació, Làmpada | Deixa un comentari

Pals de cec

Publicat el 5 octubre 2013 per urielalvarez

Els dubtes sobre l’existència de l’euro, el rescat d’Espanya, i la prima de risc “ja és història. Avui es parla de com de gran serà la recuperació econòmica d’Espanya”. Amb aquestes paraules, el president del govern va convidar als principals empresaris japonesos a invertir a Espanya, més ara, que la reforma laboral empresa a Espanya ha fet que els costos laborals unitaris es comportin millor que en altres països de la Unió Europea, sobretot pel que fa a la reducció del cost de l’acomiadament, 20 dies per any treballat, i la facilitat per fer regulacions d’ocupació col·lectives, que no necessiten autorització prèvia, com abans.

Aquesta reforma laboral és la que ha permès que la desocupació millori a Espanya, amb sis mesos seguits de creació d’ocupació, que es trencarà avui, quan es coneixerà la desocupació de setembre, a això, Rajoy va unir el “ambiciós pla de reformes escomeses” que pretén establir les bases per a un creixement durador. Però aquest creixement ni ha arribat ni ho farà, portem 4 anys donant pals de cec, i pel que sembla, ho seguirem fent fins qe algú prengui la iniciativa de veritat.

Uriel

Publicat dins de Atur, Economia, Uriel Álvarez | Deixa un comentari