Els receptors o sentits són les “finestres” per on l’organisme recull informació del món que l’envolta, això és, del món exterior, i també de l’interior del propi cos. Els sentits del primer tipus se’ls denomina exteroceptors i els segons reben noms diversos, segons la funció que acompleixen: interoceptors si informen de l’estat de les vísceres, propioceptors si informen sobre els moviments del cos, i nociceptors si ho fan sobre el dolors. Tradicionalment s’anava repetint que els sentits de l’home són cinc, però no hi ha cap dubte que són molts més. En el quadre següent són enregistrades algunes de les principals modalitats de la nostra sensibilitat:
| ESTÍMULS | RECEPTORS | SENSACIONS |
| Ones electromagnètiques de longitud inferior o igual a10-5cm. | Ens manquen receptors per a detectar-les. | Cap |
| Ones electromagnètiques de 10-5a 10-4 cm. de longitud. | La retina. | Claror, foscor i colors. |
| Ones electromagnètiques de 10-4 a 10-2cm. de longitud | Cèl·lules cutànies. | Calor i fred. |
| Vibracions mecàniques de l’aire i altres cossos. | Òrgan de Corti. | So i sorolls. |
| Pressió. | Cèl·lules cutànies. | Tacte. |
| Posició del cap. | Oïda interna. | Equilibri. |
| Substàncies químiques dissoltes, en forma líquida. | Cèl·lules gustatives de la llengua. | Sabor. |
| Alteracions químiques en solució gasosa. | Cèl·lules olfactives. | Olor. |
| Moviments musculars. | Terminacions nervioses en tendons, músculs, articulacions. | Cinestèsies, sensacions de moviment. |
| Alteracions químiques i mecàniques del medi orgànic intern. | Cèl·lules de les vísceres. | Pressió, tensió, malestar, nàusees. |
| Accions enèrgiques de totes menes. | Terminacions nervioses lliures. | Dolor. |
| Acciones mecàniques suaus. | Terminacions nervioses de zones erògenes. | Plaer. |
Físicament, les estimulacions que desencadenen l’activitat dels sentits no són, és clar, sinó formes d’energia que incideixen damunt d’ells -sobre la retina, el timpà o la pituïtària- però que en elles mateixes són psicològicament “mudes”, per dir-ho així. Això és, ni les vibracions de l’aire són sonores, ni les ones electromagnètiques tenen cap color. El so i el color són qualitats que sorgiren i adquiriren realitat solament quan uns impulsos nerviosos suscitats per l’estimulació del timpà o la retina assoliren les corresponents zones de projecció d’una escorça cerebral sana i amb el to vital necessari perquè en el subjecte existissin processos de consciència”.
José Luis PINILLOS. La mente humana, 1969.
