El que coneixem com a cultura occidental, fins no fa gaire (segle XIX), ha definit els humans com una classe d’éssers radicalment diferent de tot allò altre que existeix. Les similituds anatòmiques amb d’altres espècies animals han estat interpretades en els següents termes: certament els humans semblen com els altres animals en alguns aspectes de la seva anatomia i fins i tot de la seva conducta, però els humans no són tan sols animals. És més: allò que és més important en els humans és precisament el que no tenen d’animal. Sense detallar ara com s’anà formant aquesta idea al llarg del temps, el que importa és que significa separar l’home de la natura i afirmar?lo com una realitat radicalment diferent i nova (i “superior”).Quins són els orígens d’aquesta manera de veure les coses? La primera exposició raonada i complerta d’aquesta idea la trobem en l’obra de Plató (s.IV a.c.). Més tard, el cristianisme la recolliria tot vinculant?la amb la cosmovisió hebrea i, com a conseqüència de la important influència social i cultural del cristianisme, s’estengué fins a formar part de la “cosmovisió tradicional” (allò que tothom sap i sembla tan obvi que es dóna per suposat). Però, quins eren els sòlids fonaments d’aquesta idea que havia de mantenir tota la seva vigència durant més de dos mil anys? Tant Plató com el cristianisme insisteixen en que els humans som bàsicament “una altra cosa”, malgrat que semblem una espècie animal. I això perquè tant l’un com l’altre necessitaven explicar dos fenòmens d’altra forma inexplicables: racionalitat i immortalitat.
a) La racionalitat.
Resultaria força problemàtic (i potser no massa útil als nostres efectes) L’intent de definir ara el que es pot entendre per racionalitat. Ens limitarem a aproximar-nos-hi: Els humans, a diferència dels animals, construeixen ciutats per poder conviure, temples per poder pregar i vaixells amb els quals navegar. Estableixen lleis per regular la convivència, estudien el comportament de la natura per tal d’aprofitar-ne millor els recursos, discuteixen els uns amb els altres sobre aquestes i moltes altres qüestions, etc. Construir, fer lleis, estudiar o discutir són algunes mostres del que anomenem “racionalitat”. Per ella entenem, doncs, la capacitat de reflexionar i d’actuar en funció d’aquesta reflexió. La capacitat reflexiva o racionalitat seria, doncs, la primera de les característiques diferencials dels humans respecte d’altres espècies. Queda pendent, però, un interrogant: què hi ha de diferent en els humans que els permet de desenvolupar no tan sols conductes naturals sinó també conductes culturals?, què és el que fa possible la racionalitat?
b) La immortalitat.
Aquesta és una hipòtesi religiosa que Plató incorpora a la seva filosofia (es tracta d’una herència de l’orfisme-pitagorisme) i que el cristianisme necessita a fi de fer possible la salvació o el càstig eterns (una vida millor o pitjor, segons el cas, més enllà de la mort). En síntesi, la idea consisteix en la convicció que l’existència de l’individu no acaba quan aquest arriba a la mort -cosa que ja era considerada a Egipte- sinó que, més enllà de la mort, hi ha una altra existència, aquesta vegada sense fi. La mort queda convertida en un pur trànsit entre dues existències i, per tant, els humans no deixen d’existir o no moren realment mai. No cal dir que la idea d’una perpetuació de la vida més enllà de la mort és un element present en la immensa majoria de les cosmovisions religioses de tots els temps. Novament, però, s’imposa la pregunta: què hi ha de diferent en els humans que els fa capaços de viure més enllà de la mort biològica?, què és el que fa possible la immortalitat?
Per respondre les preguntes amb què concloíem els paràgrafs anteriors, Plató, i més tard el cristianisme, recuperen i omplen de nous continguts una vella noció màgico-religiosa, ja present en les cosmovisions dels caçadors-recol·lectors del paleolític: el que els grecs anomenaven “psique” i els romans “anima”. Així, les capacitats que hem resumit sota el rètol de “racionalitat”, i nogensmenys la possibilitat d'”immortalitat”, s’expliquen perquè cada ésser humà no és tan sols un cos viu (com els altres animals) sinó també i sobretot una ànima immaterial, immortal (tan sols la matèria pot degenerar i morir) i racional. Això és el que hi ha de diferent en els humans, i aquest és doncs l’element clau de la diferenciació entre humans i animals.
Ens hem referit a la idea d’ànima (psique) com a “vella noció màgico-religiosa”, i caldria aclarir aquesta expressió abans de seguir. Tant per les actuals cultures de caçadors-recol·lectors com per les mentalitats dels nostres avantpassats que vivien de formes no massa diferents, un dels fenòmens més inquietants, torbadors, misteriosos i temuts, és la mort. També és així per a nosaltres, no cal dir-ho. La mort resulta més suportable si tenim una explicació (vertadera o falsa, científica o fantàstica, tan és) del què passa i del per què (i fins i tot del per a què) de la mort.
Doncs bé, sembla que l’explicació de la mort és la funció bàsica de la hipòtesi “ànima” en les “cultures primitives”: la mort es manifesta bàsicament pel cessament de l’activitat, i en conseqüència consisteix en la pèrdua d’allò que feia que l’individu estigués dotat d’animació. En morir, “alguna cosa” que abans animava el cos i el dotava d’activitat, marxa, és robada, fuig, es perd o es consumeix, segons les cultures, però en qualsevol cas queda clara la diferència entre un humà viu i un cadàver: “allò que dóna vida” ha abandonat el cos i aquest ha quedat inert. El que els humans perdem quan morim és el que els grecs anomenaren “psique” i els romans “ànima”. El que passi amb l’ànima un cop abandona el cos, és una qüestió que té tantes respostes com cultures hi ha. No ens hi entretindrem.
Aquesta hipòtesi explicativa de la mort (i per tant, també de la vida) en la mentalitat prelògica primitiva, és usada doncs per Plató a fi de justificar la racionalitat i la immortalitat. Amb ell, els humans no som simples cossos animats sinó ànimes (força de raó) presoneres en un cos i ansioses per abandonar-lo i quedar lliures per sempre, mentre que les altres espècies animals, en la mesura en que no estan dotades d’aquesta ànima, són quelcom radicalment diferent de l’espècie humana.
La conseqüència de la concepció platònica de l’home és que aquest queda escindit en dues entitats qualitativament heterogènies, cos i ànima (matèria i esperit) amb destins plenament diferents (l’extinció i la immortalitat respectivament): és el que anomenarem “concepció dualista” de l’home. Però no tan sols els humans queden dividits en dues parts sinó també la realitat: d’una banda la matèria de què estan constituïts els cossos, i d’altra banda l’esperit (allò immaterial) que constitueix les ànimes i és la força de la raó. Com dèiem més amunt, els humans queden radicalment separats de la natura i en el futur, quan reflexionin sobre ells mateixos, creuran que les seves capacitats, els seus orígens i els seus destins no tenen res a veure amb les capacitats, l’origen o el destí de les plantes o dels animals.
La biologia predarwiniana sostenia el principi de l’estabilitat i permanència de les espècies, ja present en l’obra d’Aristòtil (384?322 a.C.), deixeble de Plató i gran impulsor de l’estudi de la natura. La Ciència Natural i el coneixement comú havien sostingut aquesta creença al llarg de més de dos mil anys, i en conseqüència no ens ha d’estranyar que l’acceptació de la idea d’evolució topés amb importants dificultats entre els mateixos científics.
No obstant, les dificultats més gruixudes havien de venir d’una altra banda. La pregunta per l’home era inevitable. L’acceptació de la teoria de l’evolució conduïa immediatament a incloure l’espècie humana en el procés evolutiu, a convertir els humans en “descendents” de simis. El resultat de tot plegat era (o semblava) una degradació de la humanitat, que, sobtadament, adquiria categoria animal i quedava reintegrada en la natura de la mà de l’evolució. No ens ha d’estranyar tampoc que una cultura acostumada a entendre que els humans són radicalment diferents i superiors a qualsevol altra realitat natural, rebés amb sorpresa i amb incredulitat les noves idees. La caricatura de Charles Darwin amb cos de simi, apareguda en un diari de l’època, és prou eloqüent i estalvia més comentaris.
En conclusió, doncs, si bé des del punt de vista científic la teoria darwiniana resolia algunes preguntes, des del punt de vista filosòfic (de “concepció de l’home dins la realitat”) obria multitud d’interrogants sense resposta, abocava sense remei a la crisi de la concepció dualista de l’home i de la realitat o a plantejar-se preguntes sense sentit tals com: ¿en quin moment del procés evolutiu els simis adquiriren una ànima i es convertiren en humans? D’altra banda, no és menys cert que una concepció monista de l’home i de la realitat (que prescindia d’ànimes i esperits) feia necessària una explicació coherent de la racionalitat i de la cultura a partir de la natura, i deixava sense resposta a aquells que cercaven una base per a la immortalitat. Certament Darwin inicià la crisi de la forma tradicional d’entendre l’home en la realitat, però estava lluny de tenir totes les respostes als interrogants que la seva pròpia tesi suscitava.
Encara avui molts d’aquests interrogants resten sense resposta dins de la ciència (i probablement la seva pròpia naturalesa els fa irresolubles científicament). Aquesta és la raó per la qual son interrogants filosòfics, susceptibles d’ésser abordats racionalment, però no resolubles amb garanties científiques de certesa. I entre ells destaca el que hem formulat a la presentació d’aquesta introducció: Què és allò específicament humà? Què ens diferencia de la resta de la realitat i que hi tenim en comú? Les respostes són diverses com les filosofies, però no poden seguir essent les mateixes després dels elements nous que la ciència ha aportat al tema. D’ells cal partir per construir -cadascú- les nostres respostes.
Ha quedat explicat l’origen i les peripècies de la noció de “psique”. Ella és l’origen del terme “Psicologia”, que era, fins al pensament contemporani, una part de la filosofia: la dedicada a la reflexió entorn de les característiques de la “psique” o ànima. Avui, en canvi, la psicologia és una ciència i s’ocupa de l’anàlisi dels mecanismes de coneixement i comportament dels animals (psicologia animal) o específicament dels humans (psicologia humana): l’ànima, en tant que noció no científica, no és objecte d’estudi d’aquesta ni de cap altra ciència. Malgrat tot, la història d’aquest concepte és una part important de la història de l’esforç dels humans per comprendre’s a sí mateixos.
