Envellir… i altres històries que no venien al cas

M’estic fent vell. No hi penso gaire i potser ho hauria de fer -o potser no-. El cas és que no crec que puguem decidir en què pensem i en què no;  almenys en la gran majoria de les circumstàncies. Les coses et venen al cap i s’hi estan fins que algun altre tema les fa fora, sense que tu, que se suposa que manes, hi puguis fer res. Les foteses més irrellevants et fan canviar de pensament. El so impertinent del telèfon mòbil que anuncia l’arribada d’un missatge, o una mosca borinera que s’ha despistat i va volant per l’habitació fent un escàndol no menys impertinent. O una olor. O una fredor. O unes passes. Concentrar-se en un tema és difícil, però romandre-hi gaire estona sense despistar-se exigeix molt més esforç i una bona dosi de fortuna: que res no trenqui el delicat fil del pensament que, efímer, s’esvaeix com el fum amb la més petita pertorbació.

Ja ho veieu, he començat a escriure amb la intenció d’ocupar-me d’això d’envellir i, com sempre, he marxat d’estudi i no m’han calgut ni mosques borineres ni telèfons mòbils. Ha estat el mateix pensament el que s’ha extraviat a si mateix saltant d’un tema a un altre com una papallona de flor en flor. Ara que ho penso, fa dies que no en veig, de papallones. Però això últim és natural, perquè som a desembre i les papallones no tenen costum de fer gaires aparicions en aquesta època. Els bròquils de l’hort ho agraeixen, perquè quan començo a veure-hi papallones ja puc esperar que les erugues aviat se’n menjaran les fulles amb la seva fam prodigiosa deixant-ne tan sols l’esquelet.

Això de l’esquelet em fa recordar -per una associació morbosa- que m’havia d’ocupar de l’envelliment. Moltes persones, conscients que s’estan fent velles, estan preocupades fins a l’extrem d’amagar-se els anys i no voler celebrar els aniversaris. Ja us he dit que jo no hi penso gaire, així que m’estalvio la preocupació. Suposo que si les forces em fallessin i l’organisme comencés a fer-se pesat anunciant-me a cada moment que està a punt de caducar, aleshores començaria a pensar-hi més. Però no sóc gaire d’invertir el present a preocupar-me pels possibles mals del futur. Afortunadament, no tothom és com jo, i hi ha persones admirables que s’avancen a les catàstrofes futures per rumiar-hi i mirar de posar-hi remei. Encara que, ara que hi penso, les conseqüències del canvi climàtic, de la globalització de l’economia, o de la degradació de la democràcia em preocupen força més que el meu envelliment. Així que potser no és veritat que no em preocupin ara els mals del futur. Incoherències les té tothom, què hi farem!

Josep Maria Altés

Publicat dins de Envellir, Josep Maria Altés, Pensar | 1 comentari

Aldous Huxley, sobre la màgia de les paraules

”Les paraules, dites per un bon actor -i qualsevol gran predicador, qualsevol advocat i qualsevol polític d’èxit és, entre altres coses, un actor consumat-, poden exercir un poder gairebé màgic sobre els que les escolten. Atesa la irracionalitat essencial d’aquest poder, fins i tot el més benintencionat dels oradors públics fa més mal que bé. Quan un orador, amb la simple màgia de les paraules i una veu d’or, convenç els que l’escolten de la rectitud d’una causa injusta, quedem seriosament alarmats. Hauríem d’alarmar-nos de la mateixa manera quan trobem que s’utilitzen els mateixos trucs irrellevants per convèncer la gent de la rectitud d’una bona causa. El convenciment engendrat potser és desitjable, però els fonaments són intrínsecament erronis, i els que fan servir els mecanismes de l’oratòria per infondre creences, per correctes que siguin, són culpables de tolerar els elements menys encomiables de la naturalesa humana. Exercint la seva desastrosa facúndia, afavoreixen l’estat de trànsit quasi hipnòtic en què viuen la majoria dels éssers humans, un estat del qual l’objectiu i el propòsit de tota filosofia veritable i de les religions genuïnament espirituals és deslliurar-los. A més, no pot haver-hi oratòria edificant sense una simplificació màxima, i no es pot simplificar al màxim sense distorsionar els fets. Fins i tot quan fa tot el que pot per dir la veritat, l’orador competent és ipso facto un mentider. I no cal afegir que la majoria dels oradors competents ni tan sols miren de dir la veritat, sinó que el que pretenen és despertar simpatia envers els seus amics i antipatia envers els seus adversaris”.

La lectura de “Els dimonis de Laudun”, d’Aldous Huxley m’ha permès gaudir d’un colla d’interessantíssimes reflexions entorn de la naturalesa humana, com ara aquesta. L’excel·lent traducció de Dolors Udina posa a l’abast dels lectors en llengua catalana una versió de qualitat d’un assaig inoblidable que Huxley publicà l’any 1952. L’edició catalana és del 2017.

La reflexió entorn de la màgia de les paraules és de plena actualitat. Les trampes del llenguatge queden amplificades avui pel poder de les xarxes socials, on la simplificació de què parla Huxley és portada a l’extrem. En democràcia la paraula té un poder transcendental, i el diàleg resulta indispensable, certament. Però massa sovint correm el perill d’extraviar-nos víctimes de l’atracció màgica i irracional de l’eloqüència del llenguatge. La paraula és una eina perillosa, però si en prescindim, què ens queda? És, doncs, una perillosa i alhora indispensable afirmadora de la nostra humanitat.

Josep Maria Altés

Publicat dins de Engany, Josep Maria Altés, Llibres, Màgia, Mentida, Paraula | Deixa un comentari

MISTAKES WERE MADE (but not by me)… en català

“S’HAN COMÈS ERRORS (però jo no)“. Aquest és el títol eloqüent del llibre que Carol Tavris i Elliot Aronson van publicar l’any 2007. El subtítol explica prou bé l’objecte de la publicació: “Per què justifiquem creences estúpides, decisions equivocades i actes perjudicials”. La capacitat dels humans d’equivocar-nos una i una altra vegada és directament proporcional a la capacitat humana de justificar les nostres equivocacions, disfressant-les, amagant-les, emmascarant-les. No tan sols ens equivoquem sinó que enganyem, i sobretot ens enganyem, a fi de no semblar -semblar-nos a nosaltres mateixos- menys intel·ligents, íntegres i coherents del que ens agradaria.

Com que el tema em va enganxar força, vaig decidir traduir el llibre, per si algú altre hi estava interessat però la mandra de llegir anglès el superava. Si cliqueu aquí podreu accedir al text traduït. L’obra fa una repassada força àmplia als camps més rellevants on ens equivoquem i neguem tossudament haver comès cap error. La política, per suposat, però també la memòria (enganyadora, que ens fa recordar el que ens afavoreix!), la ciència (els errors en medicina, per exemple), el sistema de justícia (de la policia fins als fiscals i als jutges), i les relacions de parella (on els conflictes són plens d’equivocacions i autoenganys distorsionadors)… Tot plegat està explicat sobre la base de la recerca neuropsicològica i en el marc de referència de la societat nordamericana.

Sens dubte, si el llegim amb una mica d’esperit crític i d’humilitat, el llibre resulta desconcertant, però sobretot ens ajuda a comprendre la naturalesa humana. No podem evitar equivocar-nos, però si coneixem els mecanismes psicològics que ens porten a a dissimular i a negar els nostres errors, aleshores podrem arribar a acceptar les nostres equivocacions. Segurament és veritat que dels errors se n’aprèn… però només si som capaços de reconèixer que ens hem equivocat! No és gens fàcil.

Josep Maria Altés

Publicat dins de Errors, Josep Maria Altés, Llibres | Deixa un comentari

La pobreza

A pesar de los tiempos que corren, aún se sigue vendiendo una única visión homologada de la verdad con mensajes que obedecen a los intereses de los propietarios del mundo y que insisten una y otra vez en el éxito de los más aptos.

Sin embargo, cuando el gran James Stewart en Horizontes Lejanos dijo aquello de que “las personas no somos manzanas” se abrió paso una nueva estética que pretendió enterrar cualquier construcción de frustraciones. Hace mucho que la teoría de las manzanas podridas descubrió un engaño -que aún persiste- y que no cabe en el dolor del mundo. A pesar del alud de datos que demuestran una y otra vez las mentiras más fértiles, el negocio del miedo sigue campando a sus anchas, acusando de vicio, de vagos y maleantes, a gente que se cae, que se ha caído y que se caerá… En todos lados hay gente que tropieza, forman parte de una pobreza ancorada donde el elemento común fue, es, y sigue siendo, la desprotección, el gueto y la exclusión.

En el futuro parque de la calle Entença un eco de voces quedará náufrago, preso en la nostalgia. Reposarán, derrotados pero libres, los fantasmas de la Modelo. Abrevarán sobre piedras derramadas, se mezclarán entre el meollo, en un camino de hormigas de desasosiego que suben por las cortezas, serán refugio de caracoles entre musgos y canto de aves, serán barro a los pies de algún árbol joven.

Sólo el tiempo que transcurre lo va pudriendo todo. Será cosa nuestra darle la vuelta para encontrar los enveses de la historia siempre colmada de puntos suspensivos y tranquilizar, así, tantas verdades aplazadas.

Se perdieron muchas primaveras y desvíos en aquel lugar. Espejos que reflejan la sociedad, decía Foucault. En las prisiones hay gente que lamenta su vida estropeada, que intenta convencerse de que en un tiempo derrochó. El alivio sólo puede ser volver a empezar…

Hay historias que muerden. Están ahí, vigilan para ir construyendo el paisaje de mañana. Maldito sitio triste. Las historias hay que cerrarlas para seguir viviendo, para que no se siga entronizando el egoísmo, el engaño de la pobreza moral. Para protegernos de esos perturbados que viven en barrios caros, en bastiones de riqueza.

Francesc Reina

Publicat dins de Francesc Reina, Pobresa | Deixa un comentari

Cues

Aquest matí, en la meva ruta habitual per proveir-me de queviures, he hagut de fer una parada a la Caixa (bé, ara és el BBVA) per reomplir una mica la cartera, que estava a les últimes. Així que m’he incorporat a una cua que sortia del caixer i ocupava una vorera tan  estreta que només permet que l’ocupi una persona. Ja us podeu imaginar, doncs, que la vorera es converteix inevitablement en una perllongació de l’establiment bancari en qüestió. No sé si l’ajuntament s’hauria de plantejar d’establir algun tipus de càrrega impositiva per aquesta ocupació de la via pública, com passa amb bars i cafeteries.

El cas és, dic, que m’he incorporat a la cua i he tingut ocasió d’entretenir l’estona fent petar la xerrada amb els meus companys d’espera, els que allí estaven estacionats abans de la meva arribada i els que han anat arribant més tard. Algú ha deixat anar alguna queixa sobre la curiosa desfilada matinal a què érem obligats per l’entitat on havíem dipositat els nostres diners, però en general he pogut constatar que no hi havia ànim de revolta. Som gent pacient, rondinem una mica però no anem més enllà, imagino que per falta d’alternatives.

L’avantatge de les cues, a la caixa o al mercat, és que et permet invertir un temps a intercanviar reflexions sobre les més diverses qüestions amb persones a les quals, en el millor dels casos, tan sols hauries intercanviat un “bon dia” a corre-cuita.  A mi em passa que sovint -no sempre!- quedo la mar de satisfet amb aquestes tertúlies inesperades. M’agrada escoltar el que em diuen més que parlar -sóc persona de poques paraules- i normalment em quedo amb la sensació que m’hauria agradat saber més d’aquella persona desconeguda que m’ha explicat coses tan interessants.

Però el misteri i l’encant de les xerrades a la cua és que s’acaben quan et toca el torn a tu o al teu contertul·lià, i cal anar per feina, que ja ens trobarem un altre dia en una altra cua.

Josep Maria

Publicat dins de Comunicació, Cues, Josep Maria Altés | Deixa un comentari

Canción de Navidad

Hace ya mucho que el cubano Silvio Rodríguez y el portorriqueño José Feliciano cantaron juntos algo que venía a decir que el dinero no da la felicidad  pero calma los nervios. Ese trino, en la cuerda floja del Caribe, se convirtió en un himno a la dignidad. La música existe para explicar lo más esencial e imprescindible y además, para hacer distinguir los caminos invisibles, incluso alguna verbena rota.  A veces, por el camino nos encontramos con alguna banda sonora de libertades que nos libra por momentos de un montón de historia llena de burradas. Me dicen que algo de nuestros impuestos se va para el desarrollo de este arte pero creo, sé, que en el Liceo o el Palau, habrá bien pocos espectadores de necesitados, de los que no existen, de esa ciudadanía de las cunetas que no cuenta.

García Lorca, Buñuel o Picasso, comentaban que el hambre se combate con  libertad y que la herramienta fundamental son los libros, el cine, la pintura, la música…

Existe una ecuación difícilmente rebatible que sostiene que la necesidad es consecuencia de violencias y  negligencias. Santiago o Arias, llevan años sin una prestación pues se olvidan de acudir a la cita administrativa; sin embargo, el médico no observa ninguna patología cognitiva. Juan Antonio se mueve torpe, su edad no existe, no tiene documentación, comenta en voz baja que nació en España.  Parece un chiste si no fuera porque no hace ninguna gracia. Sobran muchas miserias: intermediarios, consejeros, gamberros, parásitos y mentirosos que siembran la tontería allí por donde pasan.

La profesión más antigua del mundo, la pobreza, es una cultura callada y a la defensiva que pocas veces desplaza el tablero de las preocupaciones sociales como en estas fechas.   Seguimos aceptándola con rutinaria resignación.

La capacidad de prestar atención a quien sufre es rara y difícil. Llegar a ese punto es una suerte de milagro que constantemente se pone a prueba aparejándose en la memoria con lo absurdo de la burocracia, del compadreo y del conformismo.

Es cierto que lo razonable no siempre lo arregla todo. Dicen que la razón humana se manifiesta en su máximo esplendor cuando muestra su repugnancia al ver sufrir a un semejante.

Una canción de invierno arroja esta tremenda paradoja en el obrador de la desazón: por un lado la república de los grandes necesitados y por otro la opulencia desalmada y muy mediática.  La prensa, ahí, no se queda atrás, encandila para lavar conciencias por unas horas. Campañas, maratones y free’s solidarios que canalicen la compasión.

Las colas en los bancos de alimentos no consiguen reducir el concierto-con-sordina de los más vulnerables. Tal vez habría que cambiar el registro. Por qué no hacer cola en los parlamentos para exigir la renta básica universal? Por qué no ser de ese vasto territorio de bárbaras incómodas que hagan estallar las estadísticas y echen a soñar oportunidades?

En la Cuba de siempre, la diosa Yemayá –la inteligencia- y el dios Ochún –el sentimiento- siguen rogando por nuestras almas, cosa que el informe PISA no debería pasar por alto.

Francesc Reina

Publicat dins de Francesc Reina, Pobresa | Deixa un comentari

Pregó de la festa major

Bona nit a tothom.

Abans que res, vull agrair a la Comissió de Festes la molta feina feta i la invitació a fer el pregó. Aquest és un honor inesperat i immerescut que voldria compartir i fer extensiu a totes les persones que amb el seu treball a les escoles, a l’institut, o a altres institucions educatives contribueixen a reforçar la musculatura humana de Vilassar. A totes elles, moltes gràcies!

Altres anys, en una nit com aquesta d’avui, la Montse, la Maria i jo sabíem que a plaça ens esperava quelcom més que el pa amb tomàquet, el pregó i el retrobament amb els amics. El dia del pa amb tomàquet era el dia de l’aniversari d’en Salvador Grau, i aprofitàvem aquest vespre de la festa major per felicitar-lo i celebrar-ho. Quan em van proposar de fer el pregó vaig comentar que hi havia moltes persones més capaces i, sobretot, més interessants que jo. En Salvador, per descomptat, era una d’aquestes persones però malauradament no ens podrà fer el que sens dubte hauria estat un pregó brillant, ple de l’enginy i de la saviesa que el caracteritzaven. Dispenseu-me, doncs, si començo amb una nota trista, però em resulta inevitable expressar-vos el dolor i l’enyorança per l’absència de l’amic que avui hauria fet cinquanta-tres anys. Ja no el podrem felicitar, però no deixarem de felicitar-nos pel plaer d’haver pogut gaudir de la seva amistat i del seu saber fer.

“Em resulta inevitable expressar-vos el dolor i l’enyorança per l’absència de l’amic que avui hauria fet cinquanta-tres anys”

En Salvador va ser un dels meus primers alumnes. Com que el meu treball a l’institut és el motiu pel qual a alguna ànima benintencionada se li acudí de proposar-me que fes de pregoner enguany, suposo que us he de parlar de mi, tot i que no deixa de fer-me una certa recança. Essent nascut a Barcelona, he estat lligat sempre a Premià de Dalt per raons familiars. D’allà era la mare, l’Eulàlia Riera, i per tant les visites als avis a can Riera eren molt freqüents. Els caps de setmana i les vacances eren temps d’estada familiar a Premià, i per això no és d’estranyar que hi tingués una bona colla d’amics. En una d’aquestes estades, un capvespre de desembre de l’any 1978, jo feia petar la xerrada com de costum amb en Valerià Pujol al bar de Sant Jaume. En Valerià, jove poeta i amic, treballava aleshores a l’Institut de Vilassar i em comentà que els feia falta un professor de llatí, que si m’interessava. Jo sempre havia pensat que això de fer classes no era per mi, però el cas és que aquesta trobada amb en Valerià va ser el motiu pel qual, al gener del 1979, després de reis, vaig començar a treballar a l’institut. Jo encara no havia fet els vint-i-quatre anys. Em vaig instal·lar a la casa de Premià de Dalt i anava i venia fins a Vilassar primer amb un vespino tronat de color taronja i, més tard, amb una vespa també de color taronja i encara més tronada.

Aquells primers cursos van ser plens de passió, com no podia ser d’una altra manera tractant-se d’un equip de professors integrat per persones molt joves que encetàvem la nostra experiència docent amb moltes ganes de canviar el món. Però aquesta passió juvenil no tan sols impregnava la meva manera de treballar, inevitablement engrescada i engrescadora: em vaig anar enamorant de la meva feina, però també de l’institut i del poble, i sobretot de la secretària de l’institut, la Montse, que va esdevenir el lligam més fort amb el meu poble d’acollida quan en casar-nos vaig abandonar Premià per Vilassar. Ja veieu fins on pot portar una innocent xerrada d’amics al cafè de Sant Jaume!

A en Valerià Pujol, doncs, li he d’agrair el meu intens i extens lligam amb Vilassar de Dalt. Ell era un d’aquells mestres joves entusiastes a què m’he referit, i sempre es va fer estimar molt, tant pels seus companys com pels seus alumnes. Anys després de la seva mort, Vilassar posà el seu nom a un carrer, al capdamunt de la urbanització de Sant Sebastià pel cantó del torrent de la Galbanya (deixeu-me dir entre parèntesis, que estaria bé que el seu nom anés acompanyat per un “mestre i poeta”, unint-se així a altres mestres rellevants presents al nomenclàtor del nostre municipi com la mestra Viladrosa o el mestre Salamero). En Valeri estimava la llengua i aconseguia encomanar als que l’envoltàvem la seva passió per la paraula. Jo no sóc pas pedagog però estic convençut que aquesta passió resulta essencial en la tasca docent, on una bona comunicació entre les persones és fonamental. L’escola és, i no pot renunciar a ser, un formidable espai de comunicació on els nens i els adolescents aprenen de forma gairebé imperceptible a expressar-se cada vegada millor i a valorar la importància de la qualitat en les seves comunicacions. No resulta fàcil, perquè als mitjans de comunicació i a les xarxes socials s’afavoreixen els eslògans, els missatges breus i simples, i fins i tot la paraula usada com a arma d’enfrontament -i incomunicació- amb l’adversari. Ensenyar i aprendre a parlar bé -i a escoltar bé, que encara és més complicat!- no és senzill, però qui digui que aprendre ha de ser còmode i senzill ens està enredant. El que no ha de ser és innecessàriament incòmode o innecessàriament complex, que no és el mateix! Però ensenyar els infants i adolescents a parlar i escoltar bé serà impossible si els adults no en som un bon exemple. A l’escola s’hi aprenen moltes coses, però aquesta és fonamental, perquè ser més capaços de dialogar ens fa més humans.

“Ser més capaços de dialogar ens fa més humans”

Però deixeu-me tornar a la meva vida a l’Institut. Des d’aquell llunyà gener del 1979 fins al juny del 2015 en què em vaig acomiadar, la forma de relacionar-me amb els meus alumnes ha anat variant de forma considerable. Amb els nois i noies de setze o disset anys no s’hi pot tenir el mateix tipus de relació als vint-i-tres anys que als quaranta o als seixanta! Al començament, la proximitat em permetia tenir amb ells una major complicitat, que compensava la meva falta d’experiència: al cap i a la fi jo acabava de sortir de la universitat i ells estaven a punt d’entrar-hi. Més endavant, ha estat l’experiència el que ha anat ajudant a compensar les dificultats pròpies d’un salt generacional que no ha parat de créixer fins a tancar el cercle, quan als darrers anys m’he trobat a classe amb els fills i les filles adolescents d’aquells primers alumnes.

Com a resultat dels anys de treball a l’institut, Vilassar s’ha anat omplint a poc a poc d’antics alumnes i dels seus pares i mares, configurant una xarxa de relacions que s’ha anat ampliant i espessint. En més d’una ocasió he sentit algun col·lega de feina afirmar que viure al mateix poble on treballes és una situació que val més evitar, per així estalviar-te les molèsties de trobar-te pel carrer amb els alumnes o amb els seus pares. A mi em sembla, en canvi, que és tot un luxe que molts dels meus conciutadans hagin estat alumnes o pares d’alumnes o ambdues coses. Trobar-me’ls al carrer o al mercat i canviar impressions amb ells és un regal impagable. És clar, però, que són molts noms i moltes cares, potser massa per ser recordats: ja em dispensareu si algun dia ensopegueu amb mi i no us reconec o no recordo el vostre nom. El vostre aspecte ha anat canviant des dels setze o els divuit anys, la meva memòria fa figa. Així que, no us talleu i atureu-me: no em farà pas mandra fer petar la xerrada i m’agradarà saber de la vostra vida.

“És tot un luxe que molts dels meus conciutadans hagin estat alumnes o pares d’alumnes o ambdues coses”

Al llarg d’aquests anys he estat professor de filosofia, i -normalment- “el” professor de filosofia. Voldria acabar assenyalant la importància, no ja de la filosofia, sinó de prendre’s les coses amb filosofia, que no és exactament el mateix, encara que hi té relació. Mireu, això de “prendre’s la vida amb filosofia” em sembla que significa donar a la paciència, a la tranquil·litat i a la reflexió el molt valor que tenen. No sempre és fàcil, perquè la immediatesa i la velocitat s’han convertit en valors suprems. Però la velocitat està lluny de ser una norma que calgui aplicar a tot el que fem! Un bon guisat requereix temps i repòs, de la mateixa manera que un jardí ben cuidat no s’improvisa i una conversa digna d’aquest nom no es pot fer a corre-cuita. Abans us he parlat de la importància d’aprendre a parlar i a escoltar, doncs bé, quan la pressa presideix les nostres comunicacions, correm el risc de dir coses que no pensem perquè no havíem pensat el que volíem dir i, sobretot, de no escoltar el que se’ns diu. Quan en català del parlar en diem també en-raonar, assenyalem aquesta importància de la reflexió. Les coses importants i valuoses demanen molt de temps, així que “prendre’s la vida amb filosofia” no hauria de ser un luxe a l’abast d’alguns privilegiats. Les persones necessitem temps perquè tenim dret de gaudir del plaer de fer les coses ben fetes. El temps de festa, les vacances, el temps lliure en general, no haurien de servir per seguir anant a corre-cuita, sinó per anar practicant en això tan saludable de “prendre’ns les coses amb filosofia”. I els dies de festa major, no cal dir-ho, són un d’aquests moments.

“prendre’s la vida amb filosofia” em sembla que significa donar a la paciència, a la tranquil·litat i a la reflexió el molt valor que tenen”

Així doncs, que passeu una bona festa major i, sobretot, no us oblideu de ser feliços!

Josep Maria

Publicat dins de Festa Major, Josep Maria Altés, Pregó | Deixa un comentari

Dol per la mort d’en Salvador

En Salvador Grau formava part d’una fantàstica promoció d’alumnes al Jaume Almera, la segona. Aleshores ja era un líder indiscutible, però exercint un d’aquells lideratges que cerquen i aconsegueixen cohesionar, enriquir i enfortir el grup. Més endavant, al llarg de tota la seva vida seguí exercint aquest lideratge en les moltes i diverses àrees en què es comprometé, sense estalviar mai esforços ni sacrificis.
Amb la seva mort, tots perdem la força ingent d’una persona sàvia que ens feia molt més rics. La seva amistat era un regal impagable que no podré deixar d’enyorar.

image

Josep Maria

Publicat dins de Josep Maria Altés | Deixa un comentari

De recomptes i recaptes

Permítanme este desorden moral, pero creo que para mendigar hay que poner ilusión y ella no sirve. Duerme en el rellano de los áticos. Y allá no la veremos. Nos costó poder abrazarla tres meses. Dejábamos caramelos y flores a su paso, al fin se dejó. A Silvia se la escapa la vida a cada segundo, como el agua que se escurre entre los dedos. A sus treinta y pocos años (ahora que es tiempo de rankings) ella rompe las medidas que nos dicen sobre el alargamiento de la vida: es una vieja. En su sonrisa se atisba, alegre, esa cruel tristeza. Su vida pesa menos que la lluvia y su gramática consiste en el silencio. En la trinchera particular de su historia se dan de bruces una y otra vez la dulzura infantil de un corazón despedazado de cuando perdió a la madre que todos queremos tener (se la cambiaron por otra); unas bastas tijeras le podaron los sueños, después cayó en las rejas de la adicción. Silvia se va muriendo hacia delante, débil y frágil, inaccesible aunque soberana, anda despacio para que el pie encuentre su sitio. Yo no he podido aún ayudarla a encontrar ese paso, pues ese es mi trabajo: verla con menos heridas.

Su milagro se llama Pilar (y su gente). Les limpian los mocos, las peinan con colonia barata y las devuelven (impotentes) a la noche de donde vinieron. Pero sin empujones.

Dice Sartre que hemos de dar de beber al sediento no por dar de beber, ni por querer ser mejores, sencillamente porque hemos de acabar con la sed. Creo que no se trata de acusar de intolerable a la sociedad, sino de cambiar la intolerancia. Mi amigo Busquets comenta que el desamparo existe donde hay discriminación; esa estúpida realidad que nos envuelve para andar en dirección contraria.

Una de estas noches vamos a intentar medir el desconsuelo entre los zarpazos de la noche, junto a las sombras para decir que ya basta.

No. La ecuación social es otra. Ya basta de castigar a los pobres con la apariencia de humildad. En la antesala de la sociedad, a punto de dar el paso, Silvia (y muchos) esperan que alguien las arranque de la calle en una batalla sin par, sin tregua y sin olvido.

Francesc Reina

Publicat dins de Desigualtats, Discriminació, Francesc Reina | Deixa un comentari

La obra de arte

“Hubo en España una guerra que como en todas las guerras, la ganase quién ganase, la perdieron los poetas”. Alfredo Amestoy, Pablo Guerrero.

Las obras de arte se fraguan con el tiempo, con mucho tiempo. Lo sé porque mi hijo tuvo que migrar hacia otros lugares, rincones que le permitieran hacer lo que bien sabe hacer y aquí no pudo. No le dimos el buen apellido que le pudiera ingresar en la aún viva, selecta y simpática corriente de los “bobo” (bourgeois bohème), casi siempre reservada a los que más tienen. Eso de “hacerse a sí mismo” se ha quedado sólo para los westerns y para tantas artistas, la mayoría humildes, que van salpicando la existencia con maravillosos detalles entusiastas, malgrait les bobo.

Dicen las voces maestras que el fulgor de la obra llega como una chispa, sin avisar, cuando menos lo esperas. Como el rayo, después de muchas horas de tiempo acumuladas y tras largas y acaloradas discusiones -en silencio o no-, de harturas y deseos de despedida, de huida hacia adelante o hacia atrás, hacia nuevos caminos con sugerentes fuentes que nos ayuden a reencontrarnos con algún duende desaparecido en el cuento de la vida.

El arte es como unos pasos de baile puestos en liza en la infinidad del salón de los sentidos, busca desentrañar el misterio de la creación. Mientras algunas formas artesanas, pudiera parecer, que recaen en la responsabilidad de las manos, su alma habita en el corazón. Los griegos le llamaban aire.

Guiseppe Pelliza da Volpedo legó un fenomenal contraste, un panal de gustos pictóricos: “El cuarto estado”: trazos, color, la composición, el sentimiento que traduce son golpes del mundo acompañando a seres con semblantes preocupados hacia una dura cuesta. Con seriedad pero, al tiempo, serenos y firmes, representan el camino de la humildad que huye de una vida sin futuro para forjarse, en nuevo intento, con otras expresiones. El marco representa un paisaje cristalizado por una historia injusta, con borrosas imágenes de campesinos de sobria fortuna en su solemne pobreza, ¿Qué le dirá esa mujer descalza al hombre que avanza decidido? La huelga es esa arrebatadora escena nacedora de nieblas, vestida de lástimas que estalla en las gentes y las atrapa en una honda admiración, como una noche de verbena donde mozos y mozas despiertan al mundo.

Sin embargo, el punto que encumbra a una obra viene a menudo, y felizmente, de la mano de otras complicidades. Es con Bertolucci que se amplía el regalo de los sentimientos a través del gusto, una suerte de acto íntimo gozado en mutualidad, en eso que las místicas llamaron el éxtasis. Novecento es un nido de colosales interpretaciones que nos dice sobre la rebeldía, la prudencia; el pensamiento agitado, preso en la jaula del poder junto a un pájaro conmovido que busca la ansiada libertad. El final de una época, la muerte de un siglo, caduca decadencia que a pesar de todo, derrocha una enorme fuerza amorosa, a veces callada, otras arrebatadora, también oscura. La fidelidad de la amistad, la amargura del odio, el dolor de la muerte… Mierda, tierra, paja, saliva, sangre, pan-leche-vino…
En esas emociones elaboradas se da cita, eufórica, la utopía de un film implacable que jamás sería el mismo sin su tercer ingrediente. La música de Ennio Morricone es el arte de los sonidos que acaricia con suave calma las caras áridas, rudas, de los personajes que van camino a conocer especies desconocidas ansiando una revolución de lo común. Es el manto que abriga la gran pantalla, rigor narrativo y musical. Canciones para una huelga, emocionado tributo en liturgia melódica.

Un suspiro largo se escapa tras ese adagio sublime que en un in crescendo rescata retales del final de mi infancia, pues en ella supe de esas brechas cuando mi padre también cruzó los brazos, abriéndolos goyescamente frente al poder junto a otros pequeños, nadies, que se unían. Me sigue cautivando este país de personas bajitas, de camisa a cuadros y pantalón bien ceñido a la cintura, que tras el peine del tiempo observa cuánto hemos avanzado aunque, aún, piensan, queda mucho por hacer. Siento un respeto enorme por las luchadoras sencillas, esas que además de defender lo suyo con audacia infinita, ayudan a las criaturas con mal dormir, como el lúpulo que se abraza a la cintura del prójimo sin agobiar. Con el escepticismo del buen hacer que ya Aristóteles tildó de virtud. Su preocupada honradez alcanza hoy en día, y no me extraña, niveles insospechados. La felicidad mutua es el objeto de la virtud, adonde les lleva la aventura, desafiando cualquier intento de poner en duda la belleza, atrapando cualquier cortador de radicalidad o rebeldía, entre versos sencillos que dejan estela de olor en el sendero más tenue o nostálgico.

No hace mucho acudí al debate de un grupo de personas admirables que me invitaron a participar en una reflexión auténtica sobre los valores en transición. Sus discusiones crecen como esas especies vegetales que viven junto a otras sin parasitarlas, en una abrazo consentido donde huésped y anfitrión llegan a entenderse (epifitas, forofitos). Asistí a una declaración de compromisos, zarandeada por la sabiduría lateral de los contrasentidos. Una musicalidad enfrentada al poder ya demasiado conocido, que se acuesta con la entropía y se olvida que un día fueron grandes, porque no han dormido aún en la copa de un árbol. La clase obrera, que nunca ha dejado de existir, ha parido y reivindicado otras clases: la indignada, la feminista, la pobre, también la callada.., algunas muy manipuladas por las sutiles garras de la avaricia. La conquista de los derechos ya no son sólo laborales, ni siquiera gubernamentales, los caminos del respeto y de la calma son también estandartes de un nuevo mundo escultórico donde otros dioses enseñan a sobrevivir con el pacifismo y la ecología a cuestas.

Los relevos tienen el peligro de ser dolorosos, recuerdan a veces al mayor drama shakesperiano. El testigo es ese tubo liso y hueco de 30 cm que se traspasa sin detenerse. A ciegas. Se avisa con un grito: “mano”. Esa señal, hará que uno y otro brazo se estiren, uno adelante, el otro hacia atrás, en curso, para entregarlo, para recibirlo. Qué acto de sabiduría, llegar a la meta con el desafío en la mano, culminando por esa belleza cooperativa: Impulso-zancada-vuelo-desaceleración… Pasión.
Esos amigos siguen ahí, empecinados con las circunstancias extremadamente delicadas, superando muchos obstáculos. Respiro dignidad en sus pasos.

Como en el Novecento de Bertolucci-da Volpedo- Morricone, el testigo se transmite a través de muchas voces. Un cambio que, como todos los cambios, no son fáciles; es más, son duros, muy duros. Se expresan atareadas en el retablo humano de una historia dolorida, pues aún quedan asuntos terribles por vencer.

De ahí dependen las obras de arte, de la honradez que habita en todas partes, pero que no siempre se deja ver, pues crece, enrojada, en la intimidad de sus grupos. Los más frívolos le llaman cambio de cromos, pero es el testimonio el que necesariamente ha de darse cuando es preciso avanzar. Sólo que esos relevos son más delirantes de lo que querríamos, pueden hacernos odiar. Pienso que sigue siendo cierto que cuando las izquierdas se unen las penas de la incertidumbre son menos. Ahí asistí a la entrega de un testigo, para querernos más. Arte puro.

Francesc Reina
Març de 2016

Publicat dins de Francesc Reina | Deixa un comentari

Passió religiosa al batxillerat

Llegeixo a “El país” aquest titular: “La ‘ley Wert’ dispara el número de alumnos de Religión en bachillerato”. La notícia precisa que la quantitat d’alumnes de batxillerat que han triat aquesta opció ha passat de més de seixanta-set mil a més de cent trenta-mil. Per què aquest interès de sobte per l’estudi de la religió? Els directors de centres sostenen que no és cap casualitat: aquest increment coincideix amb l’aplicació del pla d’estudis de la “llei Wert” en què la religió catòlica té el mateix valor que altres assignatures a l’hora de fer el promig de batxillerat. Sembla que els alumnes han fet un càlcul intel·ligent i s’han apuntat a la matèria on amb menys esforç podien obtenir millors resultats.

Els bisbes estan molt satisfets amb aquestes xifres, que responen, suposo, al que ja s’esperaven: per això insistien tant en que la religió catòlica pogués promitjar de cara a la nota global! Ara ja podran treure pit tot presentant orgullosos les estadístiques sobre l’interès creixent de l’alumnat en la religió catòlica, un “interès” que justifica la necessitat de mantenir i reforçar la presència de la catequesi a l’escola. Imagino que més d’un encara defensarà que gràcies a aquest nou pla d’estudis l’escola té més qualitat.

Per quan una escola aconfessional? Aquesta sí que és una assignatura pendent al nostre país!

Josep Maria

Publicat dins de Educació, Josep Maria Altés, Religió | Deixa un comentari

El desconsuelo

Pasó el otro día por Barcelona. Entre maraña de libros y amistades (viejas y nuevas) Luis Eduardo Aute nos recordó, sobre el amor, que los animales tienen sentimientos y que sólo las bestias sostienen que no tienen alma.

Pensé en José Antonio, el poeta. Se consume en un hospital repitiendo que “él no está loco”. En una reunión hablando de éstos temas, alguien sentenció: “tiene lo que se merece, está así porque quiere”. Sentí un gran desconsuelo.

Hay a quien se le hace grande todo esto. Por su linde pasa una densa pátina de decadencia que le baila tristemente como un pecado entre sus labios, en la cueva oscura de su boca. Pienso que se ha perdido el buen consejo de las abuelas, las más sabias. Mi abuela me decía que los ricos se inventaron la culpa y el infierno y con eso nos doblegan. Y lo han logrado.

A veces creo que la grandeza de algunos oficios tiene que ver con la capacidad de oír el silencio de su trabajo. En esas estoy, y por ahí me cuelo y aprendo. Admito que no es fácil tener una visión serena sobre la dificultad, sobre todo, esa dificultad extrema que deja sin lugar y sin nadie, una libertad sorda que enferma más según a quién encuentren por el camino (se llama estigma).

En el desespero de los desesperados, el alivio es lo más parecido al milagro. Entre sus sueños guillotinados la estética de la pobreza más grande se alza otra vez regalando epitafios pintados en el aire. Desde su miseria romántica, Toni va creando una estética de la pobreza enjambrada en excitadas palabras heridas. Vencido por desvaríos y desarreglos, el poeta va socorriendo esas letras ahogadas con sabor a daño en su particular historia dolorida; pesan como una losa, son como piedras arrastradas por la fatal ley de la gravedad.

El alma de los animales (valga la redundancia), sólo se ve empañada por las bestias, esas que no tienen sentimientos. Pensar que somos responsables de lo que nos pasa es una barbaridad, pero decirlo, es una infamia. Repensar la ayuda social se hace imprescindible. Dignificarla es dar un paso agigantado: inventar para no humillar, invertir el orden de las cosas, deconstruir para abonar una mejor autocrítica.

Ps. Toni, el poeta, no fuma, no juega, no bebe… Qué no dirán de los que lo hacen.

Badalona, febrer de 2016

Francesc Reina treballa amb persones sense sostre

Publicat dins de Desconsol, Estigma, Francesc Reina | Deixa un comentari

Trufes i peixos

Sóc de mena llaminer, no me n’he d’amagar pas, però no era la meva dèria pel dolç el que em conduí aquell vespre a la peixateria del mercat. Era tard i ja començaven a netejar la parada. Ella despatxava els que haurien estat els darrers clients del dia si no hagués aparegut jo, mentre ell anava fregant ganivets i recipients de tota mena amb una esponja ben ensabonada. La que ven el peix al llarg del dia és ella -a vegades també el fill-, i ell, quan torna de la feina, l’ajuda a deixar la parada neta i polida abans de baixar la persiana.

El cas és que jo anava tard i volia alguna cosa per sopar, uns seitons per exemple, i la mestressa em va atendre amb el millor dels seus somriures, com fa sempre. Mentre comentàvem amb ella les bondats de sopar seitons amb pa amb tomàquet, ell va desaparèixer uns instants per reaparèixer poc després amb una caixa a la mà. L’obrí i me’n presentà el contingut: agafa’n, que són bones! -digué-. Vaig quedar ben parat de veure que m’estaven oferint trufes… a la peixateria!

No em negareu que anar a comprar seitons a aquelles hores i que no tan sols t’atenguin amb alegria i fent petar la xerrada, sinó que a més t’ofereixin trufes, això no té preu. No vull fer un anunci, però us puc ben dir que anar a la peixateria és tot un plaer. I us asseguro que ho seria també sense les trufes que, des d’aquell dia, han anat apareixent de tant en tant. Paraula de llaminer! L’autoservei de les grans superfícies té els seus avantatges, però a costa de sacrificar -o amagar- el component de relació social de l’acte de comprar. És cert que quan ens atenen de forma impersonal i mecànica podem pensar que és preferible servir-se un mateix. Com diu la dita, “si vols ser ben servit, fes-te tu mateix el llit”. Però no podem oblidar que la relació amb els altres -venedors o compradors a la cua- val molt més que el que puguem comprar… i no costa ni cinc!

Josep Maria

Publicat dins de Comprar, Josep Maria Altés | Deixa un comentari

Invitació

Ja sé que és molt difícil que us arribi aquest missatge, que és com un paperet dins d’una ampolla llançada a l’oceà, però allà va:

M’adreço a tots els que en algun moment heu estat protagonistes de la Tertúlia del quart pis o de l’Enraonar. Ara ja fa molts dies que no ens veiem ni ens escrivim i us proposo que -si us ve de gust- seguiu usant el bloc com a mitjà de comunicació. Ja sé que us comuniqueu a través de les xarxes, però això és diferent: Es tracta de reprendre una llarga tertúlia que vau començar a quart d’Eso i vau acabar a segon de batxillerat. Una tertúlia oberta a tots els companys de promoció i als de les promocions anteriors o posteriors. Segur que serà interessant llegir què fa i com li va la vida a aquelles persones amb les quals vam compartir patiments i alegries i de les quals fa molt de temps (o no tant) que no en sabem res. Quan érem a l’Institut, la Tertúlia tenia quelcom d’artificial, perquè al cap i a la fi ens vèiem cada dia, però ara ja no és així i segur que ens enyorem tots una mica de tots. Així doncs, us convido a reprendre la Tertúlia, sigueu on sigueu i feu el que feu!

Com que és probable que hagueu oblidat contrasenyes i noms d’usuari, me’ls podeu demanar a jaltes2@gmail.com i us les donaré. Així podreu penjar les vostres històries. Espero notícies vostres!

Una abraçada!

Josep Maria

Publicat dins de Escrits, Intercanvi, Josep Maria Altés | Deixa un comentari

28 S

Ja ha passat l’esperat 27-S. Com ja és habitual en totes les jornades electorals, la valoració que els líders polítics féren dels resultats a la nit electoral resultà, en algun cas, sorprenent. De tota manera n’hi hagué de força encertades: Tant l’eufòria per la victòria per part de “Ciutadans” i de la “Cup”, com el reconeixement de la derrota per part de “Catalunya sí que es pot”,  del Partit Popular i d’Unió Democràtica  em semblaren en general bastant ajustades a la realitat. No es pot dir el mateix de les valoracions dels representants de “Junts pel sí”. Sentir Oriol Junqueras afirmant que l’independentisme havia guanyat no tan sols en escons sinó també en vots m’obligà a revisar les meves xifres, intentant esbrinar on m’havia equivocat i què havia sumat malament, perquè certament el primer és indubtable, però encara estic provant d’entendre el segon. No puc fer més que atribuir-ho a l’eufòria del moment. Pel que sembla, aquesta mateixa eufòria també obligava a ignorar la substancial pèrdua de pes de les dues grans formacions integrades en aquesta coalició respecte de les eleccions anteriors. CiU i Esquerra disposaven de setanta-un escons i a les eleccions d’ahir, que havien convocat per augmentar la seva força (o, com a mínim per confirmar-la), en van obtenir seixanta dos després d’haver incorporat a la coalició una colla de votants socialistes i d’Unió, escindits de les seves respectives formacions (i després d’emmascarar la llista amb figures “venerables” per tal d’evitar el càstig a l’acció de govern, d’instrumentalitzar de forma partidària l’onze de setembre i d’haver-se apropiat dels mitjans de comunicació públics). Després de tot això, no sembla que una pèrdua de nou escons sigui per saltar i ballar. Havien guanyat les eleccions (ningú comptava amb cap altre resultat!), i s’esqueia celebrar la victòria, però sorprèn en aquest cas la falta de sentit de la realitat. Tant de bo que només sigui un efecte passatger de l’eufòria de la nit electoral, encara que em temo que la negació de la realitat s’hagi convertit en la seva manera habitual de fer política. 

Josep Maria Altés

Publicat dins de Eleccions, Josep Maria Altés | Deixa un comentari

Buidant

Aquest matí he començat a buidar el meu racó al departament de Ciències Socials. Hi havia més material que no em pensava i per aquest motiu no he pogut fer res més que això: començar. A la gran taula de reunions s’hi han anat apilonant els materials segons categories, uns per lleçar, uns altres per portar a casa, uns altres per deixar-los, i -inevitablement- uns que no sé què fer-ne. Pendents de destinació.

També he desenganxat les fotografies dels alumnes que decoràven el meu armari i han quedat col·locades en una caixa de cartró, juntament amb alguns llibres i la meva tassa de cafè. Aquesta caixa és l’element amb una destinació més clara, perquè va cap a casa amb tota seguretat (on posaré les fotos?).

Així he deixat el despatx. Molt més desordenat del que estava, amb la taula impracticable, i una part del terra intrasitable. Dilluns miraré d’enllestestir, perquè això no es pot pas eternitzar!

Josep Maria Altés

Publicat dins de Comiat, Josep Maria Altés | Deixa un comentari

Por

La por. Et parlaré sobre la por. Tal i com diu al diccionari de llengua catalana la por està definida com a torbament de l’ànima, sentiment d’inquietud i commoció psicofisiològica que hom experimenta davant un perill imaginat, o bé com a aprensió que hom té que li esdevingui algun mal, que s’esdevingui a alguna cosa contrària a allò que desitja.

Hi ha gent que té por de les serps, cosa que per una banda ho puc entendre perquè en alguns casos com en el de la picada de l’escurçó és mortal, però no entenc per què tenir-hi por si no tenen ni braços ni cames, són més petites que nosaltres i si no se’ls hi fa res, en teoria, no tenen cap motiu per a poder mossegar.

També hi ha persones que tenen por als taurons, als cocodrils, als tigres, etc. Animals que aquí a Catalunya no podem veure en plena natura. Aleshores, aquesta por que tenen, com la poden tenir si mai n’han vist cap en directe? Tenen por a animals desconeguts.

En canvi hi ha pors o fòbies que sí que es tenen després d’una mala experiència: la por als gossos després de rebre una mossegada, la por als gats després d’obtenir una esgarrepada, la fòbia a les abelles per anteriors picades, etc. Aquestes pors sí que serien més acceptades i comprensives, però tenir por a coses que mai s’ha viscut és tenir por a les aventures, al desconegut.

Jo fins fa poc creia no tenir por a res. Molts cops que ho deia ningú em creia, “tothom té por a alguna cosa!!” . Creia que no tenia por, però no ho sabia. Per comprovar-ho pensava en les pors que acostuma a tenir la gent: aranyes no, rèptils no, gats no, animals desconeguts no, caminar sola a la nit per el poble no, la mort no, res.

Fins que un  dia vaig descobrir que tenia por a les altures, quan pujava a un campanar tremolava i notava un sentiment incòmode a la panxa. Però jo he seguit pujant a campanars, a pisos alts, a miradors, a atraccions. Perquè aquesta por es vagi fent petita fins destruir-la.

I això, bàsicament és el que hauríem de fer tots.

Gemma

Publicat dins de Gemma Baylach, Por | 1 comentari

Comiat de la “Promoció 2015”

Bona nit a tots, quan en Joan Bartra em comentà la possibilitat que fos jo l’encarregat d’adreçar-vos unes paraules aquesta nit, no ho vaig dubtar. Em va fer il·lusió -em fa il·lusió- poder dir quatre coses a una promoció que -en la meva vida professional- té un significat una mica especial. Potser perquè és la darrera promoció de que m’acomiado? No crec que sigui això, o almenys no només això ni fonamentalment això. Què, doncs?

És la promoció que va tirar endavant El Retaule del Flautista i el va presentar a la Massa ara fa dos anys. Jo no em dedico a embarcar-me en bogeries com aquella cada dos per tres! No l’oblidaré -no us oblidaré- mai. És també la promoció d’alumnes que vaig acompanyar a Itàlia en acabar l’ESO. Tampoc això ho faig gaire sovint. Només aquests dos fets ja fan que la promoció sigui “especial”.

És clar que això era a quart d’ESO i alguns companys van marxar i d’altres es van incorporar a la colla, perquè el Batxillerat ja era una altra cosa. En qualsevol cas, em feia il·lusió poder acomiadar-me d’unes persones que he anat acompanyant durant molt de temps. He estat amb alguns de vosaltres durant dos cursos, amb la majoria durant tres, i amb alguns durant quatre anys seguits! Això és un tros de vida molt important per mi. Us he vist créixer durant molt temps i no us volia perdre de vista sense abans dir-vos que ha valgut la pena i que ha estat un plaer treballar amb vosaltres.

Aquest és un acte curiós. Bàsicament, avui ens hem trobat per dir-nos “adéu”. I, ben mirat, és una situació poc usual. Les persones quedem per sopar, per anar a fer una volta, per fer un partit, per anar al cinema… fins i tot per estudiar! I, després ens acomiadem. Avui nosaltres no: hem quedat per dir-nos “adéu”, i ja està.

Calia trobar-se perquè aquest comiat no és com els altres. No vull emocionar ningú, però aquesta vegada s’ha acabat. Mai més us tornareu a asseure plegats a l’aula, mai més compartireu els nervis de l’examen o l’avorriment de les classes de Filosofia, mai més riureu o plorareu amb tots aquests companys. I aquest Mai Més és tan radical que val la pena aturar-se un moment, quedar per última vegada per dir-nos que això s’ha acabat. Un “s’ha acabat” però, que és un “ho hem aconseguit!”, que transforma qualsevol nostàlgia en alegria pel repte superat. Enhorabona, doncs!

Us acomiadeu de l’Institut, alguns després de sis anys o més, que està aviat dit! Però ja sou part de la història del Jaume Almera. Aquí hi deixeu alguna cosa important del que vosaltres heu anat creant, perquè l’institut no és l’edifici sinó les persones que hi conviuen: alumnes, professors, pares, personal d’administració. I m’agradaria pensar que aquest ha estat un intercanvi enriquidor, que en vosaltres també hi ha alguna cosa del Jaume Almera.

Abans que marxeu, però, us voldria donar una notícia desagradable: Teniu deures. Heu d’arreglar el món, així de senzill. Les generacions que us precedeixen en hem encarregat d’espatllar massa coses, o hem deixat que s’espatllessin, i la situació no pot aguantar més. La humanitat necessita urgentment que els humans ens comencem a mirar més humanament els uns als altres. Feu el que feu en aquest futur que ja esteu construint, no us afegiu a l’exèrcit dels que miren cap a un altre costat davant la injustícia o la desigualtat. Confio en vosaltres!

Fins aquí els deures. Ja tan sols em resta felicitar-vos pel trajecte recorregut i desitjar-vos que la resta del viatge sigui molt feliç. Gràcies per tot i a reveure!
Adéu!

Josep Maria

Publicat dins de Josep Maria Altés | Deixa un comentari

Cansada

Arriba final de curs i sincerament no puc més: català, història, filosofia, economia de la empresa i espero que cap més són les assignatures que aquest trimestre em queden. Ja no tinc forces per seguir i no sé si tirar la tovallola i passar-me a un mòdul. Tot el curs he estat esforçant-me molt i aquest últim trimestre totes les coses externes a l’escola m’han vençut. Estic farta de tot i només vull perdre de vista l’institut. No estic preparada per a les recuperacións i menys per a tantes. Aquest estiu no vull ni veure els llibres, vull descansar i aïllarme de tot una mica.

Crec que durant el curs m’he esforçat massa per finalment obtindre aquests resultats i estic decebuda amb mi mateixa, ja vaig perdre un any de la meva vida repetint primer d’ESO, no estic disposada a perdre un altre… Que faig?

Blanca

Publicat dins de Blanca Marín, Cansament | 2 comentaris

Jugar a voleibol o no?

En aquest escrit parlaré sobre el moment en que una persona escull involucrar-se en un equip o no. He decidit aquest tema perquè just avui he jugat l’últim partit de la temporada de volei en el qual totes les de l’equip havíem d’estar 1001% concentrades per guanyar i acabar bé la temporada. Però el que ha passat com quasi sempre, és que ahir van sortir de festa.

Quan un es compromet a jugar en un equip on no només jugarà ell sol, sinó amb més persones, ha seguir uns requisits per respecte als companys d’equip: donar el màxim esforç possible, animar l’equip sempre, dormir 8 o més hores la nit anterior del partit per a rendir bé en el partit, etc. Amb això el que vull dir és que si una persona és una viciada de Cocoa que surt cada divendres tenint l’endemà partit, el millor que podria fer és no presentar-se al partit per així no involucrar-se en el partit i fer males jugades que baixin punts a l’equip.

Per això si una persona no es veu preparada per a assolir aquesta responsabilitat del terme “equip”, és millor que faci una activitat o menys compatitiva com ara el ioga, anar en bici, o bé una activitat igual de competitiva però individual com ara el ballet, el tenis o la natació.

Gemma

Publicat dins de Gemma Baylach, Responsabilitat, Volei | 1 comentari

Gots de plàstic

No fa gaire, amb el grup de literatura catalana, hem anat a explicar contes al parvulari de l’escola Francesc Macià. Ha estat una gran experiència i espero que es continuï fent. Veure tots aquells nens i nenes tan petits, ja només parlant entre ells, fa gràcia. Les classes són plenes de joguines i manualitats, res a veure amb les divertides classes de batxillerat.

El cas és que en créixer m’adono de les coses que passen al meu voltant amb més intensitat. I una d’elles, ha estat amb els gots de plàstic. I ara direu, que pinten els gots de plàstic amb tot això? Sobre la pica que tenen els infants a la classes, que suposo que és on es renten les mans, beuen aigua etc, hi havia els famosos gots de plàstic. Recordo que quan jo era petita, n’havia de portar un de casa a l’escola per quan tinguéssim set, beure aigua. El meu got era vermell i allargat sense nanses i marcat amb retolador deia el meu nom amb majúscules amb la lletra del meu pare. Encara el recordo.

El dirigir la mirada cap a la prestatgeria dels gots, em vaig adonar d’un petit (o gran) detall. Només vaig saber veure gots roses i blaus (és clar que hi havia excepcions!). Jo tant innocent que era, pensava que això del rosa=nenes i blau=nens ja estava antiquat, pensava que la societat d’avui dia ja estaria una mica mentalitzada de tota aquesta història de separar sexes per colors. Però no. Aquests infants creixeran amb els seus colors “determinats”, i si no els agrada, ja faran l’esforç per canviar-ho, però si els sembla normal, no ho canviaran pas.

Estic molt contenta d’haver tingut un got vermell allargat sense nanses amb el meu nom marcat en majúscules escrites pel meu pare. Potser aquest got m’ha fet ser com sóc.

Helena

Publicat dins de Créixer, Gènere, Gots, Helena Hosta, Infantesa | 1 comentari

Màscares

Disfruto dissenyant i fent màscares, no sé quan va començar, simplement m’agrada, em relaxa, em distreu i em dona una de les meves coses preferides: una via d’escapament, és una de les meves activivitats preferides entre escoltar música i escriure històries. Si tinc un bon dia, aniré a comprar materials (cartolines, celo, teles de colors… el que tingui al cap) i fer alguns dissenys que m’agradin, amb simbologia en ocasions, tornar-los realitat i provar-me’ls . Si tinc un mal dia, puc representar-lo amb la màscara que representi alló que sento i després o bé guardar-la en una capsa i oblidar-la en algun racó o bé trencar-la o llençar-la per desfogar-me.

A l’hora de crear-la és quan tinc els moments més tranquils per mi, puc passar d’estar crispat a estar completament relaxat fent una màscara: imprimir plantilles, generar les meves pròpies, unir, fusionar, enganxar, retallar, observar, anar amb compte, utilitzar els materials als llocs adequats… simplement m’omple.

Em poso els auriculars i començo a treballar, durant uns minuts (hores en rares ocasions) em sembla que no existeix la meva ment, disfruto de la música o el video que estigui escoltant, disfruto del procés, tinc tota la concentració posada a la creració de la meva nova cara, veig que ho faig bé i llavors em sento bé, sento que estic fent bé alguna cosa, que sé fer bé alguna cosa, això en persones com jo és rar i comporta molta felicitat.

La meva segona part preferida: observar-les acabades. Veig el que he fet, la careta que he creat que és meva, he aconseguit fer una cosa que m’agrada com queda, i ho he fet amb les meves mans i per a mi mateix (és la única cosa egoista que m’agrada fer), miro els detalls, miro què podria millorar, podria fer-ne una millor versió o una versió alternativa? com de bona és? és important? mereix ser a la fusta sobre el meu llit? Aquestes respostes varien, però l’orgull hi és sempre.

I la meva part preferida: provar-me-les, veure com queden en acció. Agafo la meva creació i vaig al labavo, i, davant del mirall, provo diferents fòrmules i formes de crear (a veure si es podria fer el mateix amb algun truc més simple), observar-me al mirall amb la màscara és dels moments més feliços del dia, és un nou personatge, una nova personalitat que li puc lligar, una identitat i el que més m’atrau: la meva oportunitat de deixar de ser qui sóc durant durant un temps, he fet tot el que he pogut pels altres, suposo que permetre’m deixar de ser jo (una persona amb problemes, amb un passat i present que no m’agraden massa amb por i inseguretat… com totes les persones una mica en algun moment de la nostra vida) durant uns minuts és una recompensa més que merescuda, i durant aquest temps, sóc qui vulgui ser, puc ser un falciot, un segador, un gavià… el que jo vulgui i veig i descobreixo noves cares meves, cares que, un cop decobertes, em canvien a millor dins la vida fora de la màscara, de fet, no sé qui seria si no fes les meves caretes.

Després del procés he de tornar a la meva vida, actuar “normal”, deixar que “tots em vegin la meva cara”… però quina és la meva cara? la que és el meu rostre o aquella que porto a sobre el meu rostre?

Foto del 22-5-15 a les 22.19

Nil, el vostre ocell preferit.

Publicat dins de Aficions, Màscares, Nil Villagrasa, Passió | 2 comentaris

I quan em mori, què?

A vegades penso. Solia fer-ho molt més sovint abans de tenir un mòbil i per això vaig decidir no portar-lo a sobre molta estona. Ho faig a tot arreu; al carrer, a casa, a classe, al llit, a la dutxa…
És d’allò més entretingut i m’ha ajudat molt amb el meu dia a dia, inventant escenes i representant-les en anglès, creant personatges que ningú més pot veure, portant exàmens de consciència de tant en tant i una altre cosa. Una cosa que, a vegades, em fa por.

La mort és un tema amb què tothom ha de conviure, a tots o si no a gairebé tots se’ns ha mort algú proper, ja sigui el gos, l’avi, o algú que estimàvem. Per una banda es una cosa que ja hem normalitzat ara per ara, és clar, si surt per tot arreu. A les notícies hi surten morts, als llibres, a les pel·lícules, algunes fins i tot s’acarnissen amb el tema i el fan l’atracció principal de les seves obres (una de les raons principals per les quals no m’agraden les pel·lícules de terror). I es que, que més dóna la mort? Veniu i rieu-vos de la dama de negre! Veniu mentre encara sigueu joves i immortals! Aquí la mort no existeix, és un miratge, una fantasia llunyana que sembla que mai arribarà. Però sempre arriba, i sempre a temps.

A la gent no li fa por morir quan no veu venir la seva hora, és clar que, tampoc ens podem passar la vida en un forat tement el vent que bufa les fulles o la llum del sol. Hi han d’haver aquests intervals, aquests recordatoris que la vida ens va deixant escampats: ”Ei! Que això té data de caducitat, eh?!” L’últim cop de realitat que vaig rebre va ser farà ara un mes. Jo dormia plàcidament. Somiava que anava en avió, cosa que no m’havia passat mai, però aquest no s’enlairava. Em podia veure des de fora, com en una pel·lícula, mentre el meu jo extern s’estirava i mirava, avorrit, per tot arreu. De sobte, vaig sentir moviment, i per la finestra podia veure com l’avió queia al buit i es dirigia a tot drap cap a una roca enorme. Vaig intentar obrir la porta inútilment i, per alguna raó, vaig tancar els ulls (dins del somni!). Vaig sentir un calfred, estava aterrit i finalment vaig sentir com si algú pitgés un botó al darrera del meu cap, i tot seguit una fiblada de dolor real i un negre infinit. Em vaig sentir apagar el cervell. Em vaig sentir morir. Em vaig despertar de sobte, però no tenia forces per moure’m i em vaig quedar paralitzat. Uns moments després em vaig veure en cor de llevar-me, vaig mirar el despertador i vaig veure que encara faltava mitja hora perquè sonés, però no hi va haver manera de tornar-me a adormir. Després d’això, va ser un dia d’allò més normal; vaig anar a l’institut, vaig dinar, vaig fer feina, rutina, rutina… etc.

Però encara avui hi penso, encara avui recordo exactament com em va fer sentir aquella fiblada al crani i de la suor que em va cobrir els llençols i del despertador marcant les 7:02.

Ferran

Publicat dins de Ferran del Moral, Malsons, Mort | 1 comentari

Ells sempre hi són

És aquí, sempre és aquí, de tant en tant vigila, observa des dels racons més foscos, els seus ulls… Aquells ulls rojos, els veig des de la llum, i m’inciten.
Ell no em parla però em diu moltes coses, em mostra de tot el que podria tenir, em dóna els pensaments i idees que l’altre intenta reprimir, l’altre sempre em reprimeix, ell ho sap, ell m’ho diu.
Sóc al centre i ell em parla lentament, veu tranquil·la, lenta, amb classe, dóna voltes a mi, observa cada defecte que tinc, cada punt fort, i diu… diu molt, i no s’està quiet mentrestant em parla, ell em rodeja, ell sol es mou al meu voltant, vol que li faci cas, que l’observi, i a vegades li funciona, el miro, l’escolto, i, molt de tant en tant, em plantejo els seus consells. Pel que fa a l’altre, ell és al centre de la il·luminada, ell no em diu res, simplement espera que vagi a ell, aquells ulls daurats simplement observen, no me’ls treu de sobre, no diu res, no té intenció en què l’escolti ni m’ofereix res. El resident de l’obscur intenta posar-se al mig quan observo a l’habitant de la llum, i m’intenta dissuadir perquè no vagi cap a ell, i porta les raons, em diu que mereixo més: respecte, terror cap a mi, la possibilitat de callar a tot el que em fa mal… tot el que vull… em diu que podria aconseguir-ho, que podríem aconseguir-ho, necessitaria molt poc i tindria molt, seria fàcil, només he de fer dues coses: donar-li el control i canviar els llocs, ell vol ser la llum. Ells em coneixen millor que ningú, el resident obscur em dóna les raons, em dóna la veu, em dóna els pensaments que voldria tenir però que no em puc permetre, i em ve la pregunta: “per què no m’ho puc permetre?” i llavors me’n adono que és cosa de l’habitant de la llum, la seva simple presencia m’afecta, i me’n adono del perquè ell essent la llum: ell SEMPRE m’observa, sempre està pendent, no m’abandona, espera molt de mi però no m’obliga a res, em deixa ser, l’obscur vol que aconsegueixi el millor, la llum vol que aconsegueixi ser millor, no vol que vagi a buscar allò que és fàcil, no vol que vagi a buscar l’instint, vol que vagi a buscar allò que és correcte. No vol que depengui del que no necessito per part ni de l’obscur ni de ningú. El meu mestre, la meva llum, la meva moral: la meva humanitat.

Nil, el vostre ocell preferit

Publicat dins de Conflictes, Humanitat, Moral, Nil Villagrasa | 1 comentari

Experiències

Des de fa molts anys que he sigut un gran aficionat al futbol i al Futbol Club Barcelona, que és l’equip que segueixo des que era petit. Fa anys que segueixo els partits del Barça i quan era petit, una o dues vegades a la temporada, solia anar a veure un partit al Camp Nou.

No em recordo ben bé de quan anava de petit però segons m’han explicat els meus pares, la primera vegada que vaig entrar vaig quedar amb una cara atònita, impressionat del que tenia davant dels meus ulls i de les dimensions del camp. També recordo que, tot i no haver anat a “clàssics” ni a derbis, vaig anar a un partit de Champions contra el Milan, que per aquella època, l’equip català i l’italià tenien uns equips de somni amb grans jugadors com Ronaldinho, Deco, Eto’o per part del Barça i Cafu, Shevchenko, Gattuso, Nesta o Pirlo per part del Milan.

Ja feia anys que no anava al camp del Barça (concretament des de l’època de Guardiola, partit on el Barça va guanyar 5-0 al Màlaga) i feia temps que em rondava pel cap tornar-hi per disfrutar com si fos petit de nou.

Gràcies a uns familiars, jo i el meu pare vam poder anar al Camp Nou. Aquell dia estava molt nerviós tot i no ser un partit gaire important, ja que jugava contra l’Almeria i el Barça tenia forces possibilitats de guanyar. Tot i així, ho vaig gaudir molt. Teníem unes bones vistes, vam poder veure com es preparen els jugadors abans de començar i vam gaudir de grans gols.

Amb el que em quedo de tot això és que, a part de les emocions i l’entusiasme de veure un partit del millor equip del món, és poder veure els jugadors de tan a prop. Vaig poder veure a la plantilla del Barça bastant bé i després els veus per la televisió i dius: – Mita’l, aquest l’estava veient jo l’altre dia. Tan a prop però a la vegada tan lluny.

Espero poder tornar a repetir aquesta experiència, ja que és molt bonica i m’ho passo molt bé mirant el futbol.

Alex

Publicat dins de Àlex Moruno, Futbol | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

El árbol

Esta historia va de un sitio por el cual había pasado mil veces. Quizás el hecho de que aquel día acabara de llover fue el acontecimiento que lo acabaría desencadenando todo, quién sabe. El caso es que iba caminando. El viento soplaba levemente, con un aliento gélido que me recorría toda la espalda y hacía que mis músculos se encogieran intentando contener el calor que quisiera huir. Los protagonistas del día eran la fragancia a petricor, que todo lo impregnaba, y el paisaje húmedo y mojado que nos brindaba la naturaleza. Lluvia recorriendo lugares insospechables o una nimia gota que resbala por un pétalo, sigilosa e insegura. Aunque no os penséis que tan solo estos personajes eran los protagonistas, para mi alivio el sol quería hacerse un hueco y me esperaba al otro lado de la acera adónde me dirigí con confianza a sabiendas que no me iba a defraudar. ¿ Y ahora que os digo de mis músculos? Nada más querían dar las gracias al sol y sus amigos los rayos por regalarles esa luminosa energía que por fin les hacía contraer aliviados. Al alzar la vista y dejar aparte mi abstraído yo, un fantasmagórico árbol me cautivó y me hechizó. Nunca había yo podido observar tan hermoso árbol en este suelo habitar, tanta sabiduría era de la que me había alejado que en ninguna de las mil veces que había deambulado por ese lugar había yo visto tan majestuoso ser. Que bajo el cariño de los rayos del sol y los llantos de la lluvia yacía en la madre tierra, perfecto y petrificado esparciendo su sabiduría con las ramas que movía.
De repente noté la mirada de algo clavada en mí, que seguramente fueran los personajes ahora secundarios, el sol, la lluvia y los músculos, que me miraban con desprecio, su ego no les hacía apreciar el increíble suceso que acababa de presenciar. Así que decidí, después de darle unas pocas vueltas y no antes, ser un poco justa y agradecerles el bonito detalle de empujarme a plasmar esta pequeña historia, ya que como bien he dicho antes, si no fuera por ellos posiblemente nunca me habría fijado en ese misterioso árbol.

Marta

Publicat dins de Marta Gómez Buisan | Deixa un comentari

Què busquem?

Recentment m’he topat amb una disputa a Twitter que m’ha cridat l’atenció. Resulta que fa pocs dies el compte oficial de la Guardia Civil va publicar una fotografia en contra de de la violència de gènere, tant la causada per homes com la causada per dones (link de la imatge: http://s.libertaddigital.com/fotos/noticias/cartel-maltrato-guardia-civil.jpg). Després de la publicació d’aquesta imatge un gran nombre de “feministes” van sortir de sota les pedres per començar a criticar i criminalitzar a la policia. Finalment la policia ha eliminat el missatge i ha demanat disculpes per faltar al respecte a totes les dones maltractades.

On hem anat a parar? És veritat que la nostra societat encara te elements masclistes i que s’han de canviar si o si, però no vull entrar en aquest tema ja que no tinc tota la informació que m’agradaria tenir per parlar-ne. M’interessa més la mania que han agafat aquestes “feministes”, mes aviat catalogades com femellistes, per criticar tot el que culpabilitzi a la dona d’alguna manera. Ho podem veure clar en aquest cas anteriorment plantejat, com es pot dir que aquesta imatge és masclista i que falta al respecte a les dones? Si la teva resposta és que una dona no acostuma a agredir a un home, caus en un fatídic error. (link a llista d’homes morts a mans de dones: http://www.abogalista.com/recursos/temas/hombres-muertos-en-2014-a-manos-de-sus-parejas-violencia-de-genero.html)

Estem en un moment en el que dir “quan maltractes a un home deixes de ser una dona” està malvist i et converteix en un fantàstic masclista, mentre que dir “quan maltractes a una dona deixes de ser un home” esta perfectament acceptat i a més t’atorgarà els aplaudiments de la gent. Això és igualtat? Perquè a mi no m’ho sembla. Què passa, busquem la igualtat en el que ens convé, tenim una igualtat selectiva depenent del moment?

I per acabar d’adobar la situació ens trobem que tota aquesta discussió es troba recolzada pel hashtag #MacheteAlMachote, molt bé igualtat has guanyat! Que hi ha més igualitari que el desig de l’amputació dels genitals masculins? Em sembla que tinc la resposta: la criminalització equitativa de la violència, ja sigui exercida tant per dones com per homes.

Com ja he dit abans és veritat que a aquesta societat encara li queden molts punts a solucionar en els temes de la igualtat i en cap moment em vull adreçar a les verdaderes feministes amb aquest escrit, però hem d’acceptar que es diguin aquestes barbaritats i es generalitzi d’aquesta manera? Com pot ser que es permeti un hashtag com #MacheteAlMachote i alhora es critiqui i denunciï una imatge antiviolència com la mostrada anteriorment? Sí, a la societat li falta molt per arribar a ser perfecta però l’odi indiscriminat i sense fonaments que tenen aquestes femellistes cap als homes no es la solució. Si el que es vol és la igualtat per què és busca amb el menyspreu?

El que em fa gràcia i tampoc em sorprèn és el comportament que ha tingut la Guardia Civil. Davant les critiques absurdes la millor decisió és cedir i abaixar-se els pantalons perquè el hashtag actuï. Però què es pot esperar de la policia d’aquest fantàstic país?

No em cansaré de repetir-ho perquè hi ha gent que encara que ho llegeixi tres cops no li quedarà clar, aquest escrit va únicament dirigit a aquella gent considerada femellista i en cap moment pretén ser una critica al moviment feminista. Buscar la igualtat es el correcte i el que s’ha de fer, però mai l’aconseguirem si el primer que es fa és recórrer a la desestimació i al menyspreu.

Marc

Publicat dins de Feminisme, Igualtat, Marc Brugat | 2 comentaris

Eterns records

Sempre he tingut por que la gent s’oblidi de mi, que en un moment determinat ja no recondin que m’han conegut. Jo agafo apreci a les persones que m’envolten molt ràpidament i després em provoca tristesa no tornar a saber res més sobre elles.

L’any passat tenia por de no tornar a veure els meus companys d’escola, per sort o per desgracia aquest any estic repetint igual que molts d’aquests i no he perdut el contacte amb quasi cap. Aquest any el fet de repetir ha suposat coneixer nous companys i també els he agafat molt d’apreci, encara que amb alguns em porti menys, però de totes formes tots han entrat a la meva vida de forma positiva.

Sé que aquest és el meu últim any a l’institut després de set anys; ara que queda un mes perquè s’acabi el curs, m’he parat a pensar i segurament d’aquí un temps la majoria no es recordaran de mi a no ser que en un futur ens tornem a trobar.

Jo no m’oblidaré de cap company ni de cap profesor ja que tots heu aportat moments bons a la meva vida i això és difícil de borrar de la memòria, espero que em recordeu.

Sandra

Publicat dins de Amics, Comiat, Institut, Records, Sandra Piferrer | Deixa un comentari

Avatar: La llegenda de Korra

Fa uns mesos vaig fer una lleu retrospectiva de “avatar, the last airbender”, anomenant-la excel·lent com a mínim (grans personatges, història fascinant i món imaginatiu i ple de possibilitats, a més de les morals i cultura fictícia i no fictícia). Fa dos mesos va acabar la sèrie que era la continuació directa d’aquesta, situant-se uns 70 anys després del que va passar al show original.

Com ja vaig dir en la crítica anterior, hi ha un cercle d’avatars que controlen els quatre elements (terra, foc, aire, aigua) encarregats de donar equilibri al món, quan es mor un, en neix un altre i aquí és on entra la protagonista: la Korra.
És difícil parlar d’aquesta sèrie sense parlar de l’anterior, o sigui que intentaré jutjar-la per com és comparant-la el mínim amb el seu antecessor, el resultat? Una sèrie altre cop increïble i ben feta!

Aquesta sèrie presenta grans diferències amb el seu antecessor que han de ser mencionades: sembla anar més dirigida a adolescents i adults, quan a l’original anava dirigida a totes les edats i a aquesta sèrie no és tan fàcil trobar-li el tema, hi ha un antagonista diferent a cada temporada i els personatges evolucionen molt i n’apareixen de nous que acabaran essent recurrents, o sigui que analitzaré de forma ràpida les quatre temporades i després faré l’opinió final i notes:

Primera temporada: la Korra, la nova avatar després de la mort d’Aang, es troba que als seus 16 anys ja controla tres dels quatre elements però l’aire se li resisteix, a més hi ha un grup de non-benders (persones sense control a cap element) que volen una revolució equalista on ningú tingui poders, el seu líder, Amon, ha trobat una forma de treure-li el bending a qualsevol persona a la força, la Korra haurà d’aturar-lo. Pel camí coneix diversos amics i un interès romàntic en un d’ells.

Segona temporada: Aquí la Korra viatja cap a casa del seu oncle, al pol nord, només per aprendre la història dels esperits i com van deixar el món terrenal, a més de descobrir l’origen del cercle d’avatars. La Korra comença una relació amb el seu interès romàntic de la primera temporada, però dura poc. S’haurà d’aturar a un enemic proper, que planeja utilitzar els esperits per convertir-se en una espècie d’anti-avatar.

Tercera temporada: Després del que passa a la segona temporada, comencen a aparèixer més airbenders al món, quan només n’hi havia quatre fins llavors ara n’hi ha una centena, la Korra i els seus amics han de reunir-los a tots perquè aprenguin l’art del control de l’aire. En aquesta temporada s’haurà d’enfrontar al malvat Zaheer, que planeja fer una revolució anarquista amb l’ajuda de la seva banda, els benders més perillosos d’aquest món.

I quarta temporada: Han passat tres anys des de la tercera temporada, la Korra té ja 21 anys, i ha perdut la fe en sí mateixa, a més de veure’s incapaç de controlar cap element per temes psicològics. No només s’ha de autoconvèçer que encara és útil, sinó que ha d’aturar una marxa militar del que puc anomenar “la Hitler d’avatar”, que planeja recuperar tots els territoris de la nació de la terra que avui dia són zones neutres on persones de totes les nacions conviuen.

La sèrie és boníssima, un digne successor ATLA, a la sèrie li posaria un 8,5 per tota ella i un 9,5 només pel final i última temporada. Ha fet història per diferents raons, però les què més recordarem són: l’humor, l’acció, els personatges i la seva evolució, i el més important: ha introduït la primera parella lesbiana oberta en una sèrie d’animació apta per a tots els públics, un gran pas. Diuen que no faran més sèries d’avatar, i no em sembla malament, han creat dues històries gairebé perfectes, és acabar amb nota. Només puc dir una cosa: “Perfect” l’última paraula que es diu en les dues sèries.

Nil, el vostre ocell preferit.

Publicat dins de Nil Villagrasa | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

Esmorzars estavellats

Li he fet quatre entrepans petits. Un de pernil dolç, un de formatge, i dos de salami. També li he posat dues barretes de xocolata del Bon Àrea i un tros de coca ben gros perquè sé que li agrada. No hauria arribat a imaginar mai que aquest esmorzar que jo mateixa he preparat tingues almenys una possibilitat d’anar a parar enmig dels Alps.

Avui dimarts 24 de març del 2015, a les 10:45 de matí exactament, un avió que sortia de Barcelona del aeroport del Prat s’ha estavellat als Alps francesos. La majoria de víctimes eren espanyoles i alemanyes. Entre les alemanyes, hi havia un grup de joves de 15 anys d’intercanvi, és a dir, que havia estat uns dies aquí, a Catalunya (Llinars del Vallès) aprenent castellà. Avui, aquest matí, moltes famílies han preparat un esmorzar per els seus corresponents. I jo m’incloc.

Farà una setmana més o menys, en aquest institut, Jaume Almera, també van arribar una colla de francesos per aprendre el castellà. És una experiència que repeteixo aquest any molt contenta. Trobo que és una manera d’aprendre diferent, ja que no només aprens un idioma (importantissim!), sinó també a conviure amb una persona, un amic que possiblement no parla la teva llengua i t’has de fer entendre. Recomano intensament aquesta experiència!

El cas és que realment m’ha fet pensar molt aquesta tragèdia tant propera, ja que avui els alumnes francesos que han fet intercanvi en aquest institut, han marxat unes hores després que els alumnes alemanys. Mai sabem quan ens pot tocar a nosaltres. Em sento totalment identificada amb els corresponents de Llinars del Vallès, em puc imaginar per que poden estar passant. Perquè uns i no els altres? Mai se sap en aquesta vida, cada dia és un regal.

Helena

Publicat dins de Accident, Helena Hosta, Intercanvi | 1 comentari

Element imprescindible per a la vida

Molta gent subestima el veritable significat de felicitat, ja que molts pensen que la felicitat només es pot aconseguir amb diners. Veritablement, una persona pot ser molt feliç a costa dels diners, ja que pot obtenir tot el que desitja i sens dubte és feliç, o almenys ho sembla, ja que hi ha una part de felicitat que no es pot comprar ni amb tots els diners del món.

Crec que la felicitat és una sensació totalment subjectiva, ja que el que a un li fa molt feliç a un altre pot ser que no li faci tant. Per a mi, és un estat peculiar de cada ésser humà. Jo sóc feliç quan tinc la sensació que tot al meu voltant funciona, quan tot al meu voltant està en l’equilibri just: les relacions amb les persones que estimo, com la família i els amics, quan veig que l’esforç i l’aplicació del cada dia té la seva recompensa, ja sigui en els estudis o en l’esport, quan surto amb els meus amics de festa i ens ho vam passar d’allò més bé… En resum, petites coses que fan que la vida sigui més agradable.

Crec que per ser feliç és millor ser una persona optimista, centrant-te més en les coses bones i en el que vols, deixant de donar-li importància al dolent i al que no vols, però sempre sent realista. La felicitat cal buscar-la per un mateix.

Eva

Publicat dins de Eva Ortiz, Felicitat | 1 comentari

Lizzie Velasquez

La Lizzie és una noia per a mi meravellosa i forta.

Ella va néixer al setè més de l’embaràs i va pesar poc més d’un quilo. Va néixer amb una síndrome molt estrany que només dues persones al món el tenen i que consisteix en el fet que no es pot engreixar, a part que té una discapacitat visual en la qual ella només veu amb l’ull esquerre. Ara té 25 anys i mai ha pesat més de 29 quilos.
Els seus pares quan van saber tot el que li passava els hi va donar igual i van decidir ajudar-la, estimar-la i educar-la el millor possible.
La Lizzie va tenir una infància bastant dura, al principi van advertir als seus pares que ella no podria fer res per a ella mateixa però no va ser així, les coses van empitjorar quan va anar creixent, ja que la gent la mirava malament i quan estava a l’època de l’institut va decidir posar-se a escoltar música al ”youtube” va veure un vídeo seu que es titulava ”la dona més lletja del món”. Al cap de poques hores el vídeo tenia milions de comentaris dient que li fes un favor al món i que es matés amb una pistola, o que era molt lletja… en aquell moment ella va veure que la seva vida està en les seves mans, li era igual el que la gent pensés o digues d’ella i ella va decidir ser forta i cada vegada que algú es fiqués amb ella somriuria i seguiria endavant. En aquell moment va canviar de xip i va pensar que havia de mirar les coses de manera diferent, el millor que podia fer era deixar veure a totes aquelles persones que l’hi deien lletja o monstre el feliç que era. Va decidir que la seva vida seria una gran oportunitat per fer tot allò que volgués i va fixar-se l’objectiu de treure’s una carrera, escriure un llibre, ser oradora emocional i formar una família, i al final s’ha tret una carrera, després de vuit anys segueix sent oradora i ha escrit tres llibres.
https://www.youtube.com/watch?v=j1sI2elU65U[/youtube]
Aquest és un gran cas de valentia i tots hauríem de ser com ella, oblidar-nos de com ens mira la gent, o de què parlen o perquè no et volen com amic, ja que el problema no és nostre, és dels altres.

Blanca

Publicat dins de Blanca Marín, Coratge | Etiquetat com a , , | 1 comentari

El destí

Fa molt de temps que penso que totes les coses passen per algun motiu. És a dir, tota acció que fem o que ens succeeixi tindrà algun motiu o alguna causa per la qual hagi passat.

Un dels exemples que crec que passa per algun motiu és quan treus un 5 exacte en un examen. Quan el profe corregeix, no es posa a mirar quant sumar en cada exercici per donar una nota exacta, sinó que va sumant i va sumant fins que acaba l’examen. Crec que si la nota exacta és un 5, és per alguna raó que desconec, no sé si m’explico, o sigui, gràcies al criteri del profe o al que sigui tu has tret la nota mínima per aprovar.

També crec que sempre que a la vida diària ens passa alguna cosa negativa també té alguna raó. Totes les coses succeeixen per algun motiu del destí, per exemple, si et fan fora del treball doncs potser perquè en el teu destí no estava escrit que tu haguessis de treballar allà, etc.

Un molt bon exemple del destí és la saga de pel·lícules “Destino Final”. Tracta sobre un grup d’estudiants que intenten enganyar a la mort escapant-se d’accidents, etc., però que tard o aviat la mort arribarà fins a ells, ja que el destí està escrit.

En conclusió, crec que tots tenim un destí que no sabem quin és i tot el que ens succeeixi a la vida serà per X motius, tot tindrà alguna raó per la qual succeir i no ho podrem canviar, ja que el nostre destí està escrit.

Àlex

Publicat dins de Àlex Moruno, Destí | 2 comentaris

Canvi de mentalitat

Moments de recaigudes, temps difícils, soledat…

Bé, m’agradaria parlar sobre un tema que pot ésser que només em passi a mi, però no n’estaria tan segura. Hi ha certes èpoques les quals no em sento jo mateixa, és més, m’aferro a la idea que tot el que faig, ho faig malament i fins i tot m’ho crec, crec que tot el que faig no serveix per res i l’única cosa que estic fent, és perdre el temps. Són èpoques passatgeres, ho sé, però és difícil sortir-ne d’elles. Podríem dir que és un nou sentiment creat per la inseguretat o frustració. Fa unes quantes setmanes em sentia així, sé que tenia un munt de gent que no em feia sentir sola, però m’hi sentia de totes maneres. De camí cap a casa, pensava en totes les coses negatives que em passaven i intentava buscar-hi una solució, però mai en trobava cap. Em sentia millor si m’ho guardava dins meu, sense haver d’expressar-ho a ningú, així doncs m’estalvia preocupacions d’altres persones les quals trobava totalment innecessàries.

Per sort vaig posar-m’hi a pensar en tot això que sentia, en aquest petit secret que ningú coneixia i que podia dissimular força bé. Així doncs, vaig arribar a una gran conclusió: què n’extrec de tots aquests pensaments? Res, absolutament res. Cada dia compta, cada dia és únic i sí, els dies no tornaran. El temps passa i diria que molta gent no n’és conscient. És per això que m’agradaria recordar l’important que és viure cada dia com si fos l’últim. Aprofitar tots els petits moments que passem i entendre que no es repetiran. Que no deixis per demà tot el que pots fer avui, que aprofitis cada segon que tens entre les mans i no el deixis escapar. Que no serveix de res arrepentir-se. O pensar en totes les coses que hagués pogut fer i no he fet, no, no és així, encara ets a temps de fer tot allò que desitges fer.

Així doncs, fem que cada dia compti.

Ruth.

Publicat dins de Preocupacions, Ruth Belmonte, Temps, Vida | 1 comentari

Biografia

Avui us explicaré la meva història, una història de patiment i dolor. Vaig néixer el 13 de desembre de 1922, a Premià de Mar. Jo, com tots els nens, era innocent i feliç, estudiava al matí i quedava amb els amics del barri a la tarda. Però tota aquesta felicitat que m’acompanyava va desaparèixer quan jo tenia 14 anys.

Corria l’any 1936 i com ja deveu saber aquest no va ser precisament un any fàcil. Era l’inici de la Guerra Civil i jo em dedicava a ajudar al bàndol republicà al meu poble. Una nit van bombardejar Premià. Ja era normal per a nosaltres escotar el xiulet de les bombes caient, però aquella nit les bombes van caure més a prop del normal. El meu germà va morir durant aquell bombardeig i jo em vaig veure obligat a exiliar-me. Vaig deixar tot el que tenia i amb una motxilla vaig començar a fer camí cap a França. El meu cas no va ser una excepció, i com la majoria dels exiliats, ràpidament vaig ser tancat a l’infern. L’infern, qui havia de dir que semblaria una platja? Els meus anys a Argeles van ser molt durs, no teníem menjar i el nostre màxim entreteniment era treure’ns els polls els uns als altres. Quan les coses es van calmar vaig aconseguir sortir d’aquella maleïda platja i vaig intentar sobreviure a França fins que la guerra va acabar.

Un cop acabada la guerra jo ja no tenia res que em lligués a casa meva, així que vaig decidir començar la meva nova vida a França. Però tot i que allà hi vivia bastant bé trobava a faltar el meu poble així que, a l’estiu de 1957, vaig anar de vacances a Premià. Allà és on vaig conèixer a la que seria la meva dona fins al 2014. Vam tornar els dos junts a França, i al cap d’un parell d’anys vam tenir un fill. Devia ser el 1981 quan vam decidir tornar a Catalunya, i així ho vàrem fer. Vam comprar una casa a Premià i haig de dir que va ser una de les millors coses que vaig fer.

Els anys van transcórrer normal i plàcidament fins que va arribar el dia en què el meu fill es va casar. Una bruixa era aquella dona, però el meu fill encegat per l’amor s’hi va casar igualment. Durant aquella època vivíem a Premià i teníem una molt bona relació amb la família que quedava al poble. Puc dir que aquells van ser uns dels millors anys de la meva vida. A partir del 1998 la nostra família va començar a créixer, però no pas amb un nét meu, sinó amb un nebot. Certament no era ni el meu nebot, més ben dit jo era el seu “tiet-avi”, si aquesta paraula existeix. D’ençà d’aquell dia la família va seguir creixent, però mai vaig tenir un net.

Va ser tot just l’any passat, quan la meva dona va morir. Em va deixar a causa d’un problema als pulmons. Jo amb 92 anys no em podia valdre per mi mateix, així que la meva cunyada m’ajudava en tot el que podia i més. Una gran persona la meva cunyada, és la millor que persona que he conegut en els 93 anys que porto en aquest món. A partir de la mort de la meva dona les coses van començar a empitjorar. El meu fill, il·lús com ell sol, seguia a la seva dona anés on anés. Podem dir que era com el seu gosset. El meu fill va decidir que jo estaria millor amb ell i la seva dona, que sol a Premià. Que equivocats estaven… sol jo? Si a Premià era on tenia la meva verdadera família… Però per desgràcia a ells no els importava.

Vaig anar a viure a casa del meu fill l’1 d’octubre del 2014, no em podia imaginar què em passaria durant els 4 mesos següents. Com ja he dit abans la dona del meu fill era dolenta, una de les persones més dolentes i retorçades que he conegut mai. El meu fill treballava tot el dia, així que qui em cuidava era la seva dona. Durant aquests mesos vaig ser objecte de múltiples maltractaments. Per què us en feu una idea: la Rosa (la dona del meu fill), venia cada matí a la meva habitació amb una safata amb l’esmorzar, fins aquí tot bé. El problema és que aquell esmorzar no era per a mi, ella només volia fer una fotografia al plat per enviar-la al meu fill, després agafava el plat, sortia de l’habitació i m’hi deixava tancat a dins. No tenia ni la possibilitat d’anar al lavabo en tot el dia. Em va tallar totes les comunicacions que tenia amb la meva família de Premià i l’únic contacte que tenia amb l’exterior era a través d’una cuidadora que venia de tant en tant. Vaig aguantar 3 mesos patint aquest calvari fins que un dia vaig aconseguir amagar un paperet amb el número de telèfon de la meva cunyada en un racó del meu caminador. En un moment en el qual la bruixa no hi era, vaig poder entregar aquest paper a la cuidadora amb un missatge molt clar per transmetre: truca a la meva família i si us plau que em salvin.

Actualment em trobo tancat contra la meva voluntat en una residència per avis a Llavaneres, lluny de la meva verdadera família. I el pitjor de tot és que ningú sap on sóc. Només em queda esperar, esperar que m’arribi la mort.

Marc

Publicat dins de Marc Brugat, Vida | 1 comentari

El poder de la ment

Fa pocs dies vaig llegir un article que em va semblar força interessant. Parlava sobre com canviar la nostra mentalitat creant nous cablejats al cervell i enfortint-los amb els nostres pensaments. Cada vegada que pensem fabriquem substàncies químiques, aquestes són senyals que ens permeten sentir exactament com estàvem pensant. Així que si tens un pensament d’infelicitat, al cap d’uns segons et sents infeliç. El problema és que en el moment en què comencem a sentir de la manera en què pensem, comencem a pensar de la manera en què sentim i això produeix encara més química. Aquest cercle viciós és el que anomenem estat de ser. Memoritzem aquest estat com la nostra personalitat i pensem que som persones negatives o positives, felices o infelices però en realitat l’únic que hem fet és memoritzar la seva continuïtat química i definir-nos com a tal. El primer pas per sentir d’una altra manera i crear noves emocions és aprendre. Mentre anem aprenent nova informació i comencem a pensar-la, la contrastem amb les nostres creences i l’analitzem, estem canviant el nostre cablejat, construint una nova ment. Una vegada aquesta nova ment està establerta, hem de començar a pensar com mostrar-la, i aquí entra el cos, actuant de la manera en què hem començat a pensar. Aquest article em va semblar curiós, ja que mai havia pensat que hi hagués una manera de reprogramar el cervell per tal de canviar la personalitat i la manera de sentir. Potser alguna vegada m’havia passat pel cap canviar algun mal hàbit o comportament que no m’agradaven però mai hagués imaginat que hi haguessin uns passos específics per poder aconseguir-ho.

Marta

Publicat dins de Canvis, Cervell, Marta Gómez Buisan, Personalitat | 2 comentaris

Començar a prendre decisions

Ja estem a la meitat del curs i comencem a fer xerrades sobre decisions i vies que volem seguir després de l’etapa del batxillerat.

Per molt que em mengi el cap, no trobo o no em decideixo entre les diferents coses que puc fer en un any i mig. Tinc amics que estan a segon i més de la meitat, a menys de dos mesos de les preinscripcions a la universitat, no tenen cap idea del que faran i tinc por de l’any que ve estar a la mateixa situació, cada vegada que miro a les webs de les unis em poso nerviosa i m’agafa la por, ja que hi ha milions de carreres diferents.

Suposo que acabaré fent educació infantil, com la meitat de la meva família perquè m’agraden els nens i fa dos anys que treballo com a entrenadora de patinatge a nens/es entre quatre a dotze anys, però, perquè no altres coses?

Ja m’agradaria ser una mica més decidida en aquest aspecte i dedicar-me a ser periodista o cuinera però no m’atreveixo i no és perquè no m’agradi, tot el contrari, m’agrada molt i no només aquestes professions sinó moltes, però no m’hi veig, potser perquè encara em costa visualitzar-me treballant d’alguna cosa o perquè encara em queden molts anys fins que m’arribi el moment i crec que per molt que m’acabi decidint per una opció, no sabré si m’agrada fins que em trobi a la situació d’haver de treballar d’allò.

Massa complicat.

Blanca

Publicat dins de Blanca Marín, Decidir, Estudis, Futur, Professió | Etiquetat com a | Deixa un comentari

La tecnologia

Senyores i senyors, em plau i em disgusta haver d’informar-vos que estem rodejats. Tots i cadascun de nosaltres utilitzem la major part del dia (i alguns, de la nit) les noves tecnologies. Potser us estareu preguntant sobre el significat de l’ambigüitat de la primera frase. Doncs bé, l’amfibologia de l’oració ve donada pel fet que, per mi, la tecnologia és una moneda de dues cares. Per una banda ens permet progressar en una gran quantia de camps, però per una altra ens està endarrerint en molts casos.

Gràcies a la tecnologia hem aconseguit curar malalties, prevenir-ne, arribar a llocs inexplorables, entretenir-nos, relacionar-nos amb gent de l’altra punta del món i tenir a l’abast una gran xarxa d’informació, entre moltes altres coses. Grans projectes han pogut tenir lloc gràcies a ella, com ara un model de “drone” (tipus de vehicle aeri no tripulat) creat per uns estudiants de la UPC que té com a finalitat vigilar els elefants i rinoceronts i protegir-los dels caçadors furtius.

Però, no tot són flors i violes, ja que aquestes tecnologies que tenim tant a l’abast ens estan fent substituir accions que ens defineixen, com relacionar-nos cara a cara (substituït per les plataformes de xat instantani); expressar els teus gustos (canviat pel “t’agrada” del Facebook o els comentaris d’Instagram); expressar les teves emocions cara a cara (subrogades pels “emoticons” o “stickers”); …

Jo, que sóc estudiant de robòtica a Xnergic (Tecnocampus) i m’interessa el nou món dels “drones”, m’he sobtat per una notícia que he sentit a la televisió: “Cinc drones han sobrevolat aquesta matinada punts estratègics de París”. Els francesos s’han espantat força, ja que si per una banda aquestes màquines poden ser de gran ajuda en bones accions com l’enviament de paquets de forma ràpida, la vigilància d’espais o animals protegits, entre moltes altres coses, també poden ajudar a dur a terme males accions, com el control de la gent, els assassinats o el terrorisme (es creu que aquesta és la causa de l’aparició dels misteriosos “drones” que feien “turisme” en hores intempestives per París).

En conclusió, crec que hem de tenir consciència amb la tecnologia, ja que cada cop està més lligada a les nostres vides. Tota la població hauria de tenir una bona consciència cívica de l’ús d’aquestes innovadores tecnologies, però si això aporta beneficis d’algun tipus, podem donar-ho per impossible. Cert és que cada cop que la societat fa un pas endavant, d’alguna forma també el fa enrere, però aquesta és la moneda que s’ha de pagar. Finalment, m’agradaria citar-vos una frase ben certa que ens van dir a robòtica per fer-vos reflexionar: “Si pots crear tecnologia, pots canviar el món”.

Aina Ros Alsina

Publicat dins de Aina Ros, Tecnologia | 1 comentari

Comprar per Internet

Comprar per Internet ens estalvia temps, ens proporciona varietat de productes i de receptors de productes, també el preu es nota beneficiant al client.
¿Cal? No, no és imprescindible comprar per Internet, hi ha persones que, encara, mai han comprat per Internet, per desconeixement o falta de costum.
¿Luxe? No, tampoc ja que pots comprar de tot. Avui en dia, qualsevol pot tenir un ordinador amb connexió a Internet i amb quatre passos fer la compra de tota la setmana al seu supermercat preferit o en aquell que comparant preus des d’Internet ha vist que els preus són més assequibles.

Els avantatges de comprar per Internet són moltes, no només a nivell personal, sinó també per a la societat, com per exemple, poder adquirir el producte a qualsevol hora del dia des de casa o des del treball. També ens permet localitzar diferents botigues a tot el món que ofereixen un mateix producte i això poder comparar preus, etc.
A Internet es pot comprar pràcticament de tot, la varietat és enorme. Internet és, entre altres coses, una finestra oberta a un mercat inabastable de productes. Probablement els productes o serveix més habituals són entrades als espectacles, bitllets de qualsevol tipus de transport, llibres, compres de supermercats, cotxes i motos (la majoria de segona mà), roba, sabates i accessoris de vestir, colònies, mobiliari i un milió de coses més per afegir! La llista és interminable. Tot i que hi ha certs productes que per les seves característiques la majoria de la gent prefereix comprar-los en una botiga, de forma tradicional. Com per exemple, unes sabates, ja que les prefereixen provar perquè no sempre el mateix número correspon a la forma del peu… O qui no prefereix olorar a la botiga una bona colònia desconeguda abans de comprar-la?

La pregunta és, és segur comprar per Internet?

Laia

Publicat dins de Comoditat, Consum, Internet, Laia Auset, Seguretat | 1 comentari

L’inici d’una nova història

“Ja és tardor altre cop, comença a fer fresca, les fulles del jardinet ja cauen i els companys i guardes semblen crispar-se per qualsevol cosa. Però són bones persones, sé que només es preocupen per mi, i que saben que en aquesta época acostumo a encostipar-me o sigui que inteneten protegir-me per quan arribi el dia. M’agradaria passar més estona al jardí, però per culpa del fred ens tenen limitat el temps d’estada. Aviat serà el meu aniversari altre cop, aquí mai perd la gràcia aquesta diada, tothom es torna més amable amb mi i m’intenten fer riure, soposo que volen que un dels salvadors estigui feliç i es pugui divertir durant tot un dia sencer. Ja és tardor.

-Nick- Escolto el meu nom- Nick surt del llit, no hi has passat massa temps ja? són les deu, hora de la classe d’esgrima-.

Reconec la veu, és en Mateu , Mateu Ballester, un bon noi, bastant seriós però aprofita els moments per fer broma quan toca, té 23 anys, cabell prematurament gris, ulls marrons, d’un poble de mar d’Europa, celles grans, cabell curt en el meu parer, pentinat d’espines, em recorda a un eriçó, ales grisoses més aviat blanques, un noi més aviat baix, de metre setanta-cinc, petita barba sense bigoti també grisa. Ell és davant de la meva llitera, no somriu, però sembla estar de millor humor aquest matí, m’agradaria aixecar-me i anar directament a esgrima però m’he d’arreglar i posar-me l’uniforme.

-Vaig tirant- Em diu- Afanya’t, d’acord?- em dedica un petit somriure, per ser ell, és molt. sempre ha estat un bon amic, és preocupa quan algú arriba tard. M’aixeco del llit, és hora d’una dutxa ràpida.”

El que acabeu de llegir és l’inici del meu proper llibre “Ales de plom”, la primera novel·la que em disposo a escriure i fins ara la més seriosa, em disposo a crear un altre món de zero, desitjeu-me sort! Serà un procés molt llarg.

Nil, el vostre ocell preferit.

Publicat dins de Escrits, Nil Villagrasa, Novel·la | 1 comentari

Diners: un bé o un mal?

Vivim en una època en la qual els diners són un element essencial per a la vida. En el món actual, sense diners no tenim accés a res. Podríem dir que són la base o fonament sobre la qual se sosté la societat d’avui en dia, de manera que les persones en depenem totalment. Però fins a quin punt ens ajuden a fer la vida més fàcil? La veritat és que la pregunta no és senzilla, ja que moltes vegades no ens adonem, però els diners ens condicionen en molts aspectes del nostre dia a dia.

Per començar, deixarem clares dues funcions primordials que penso que tenen els diners. La primera i més important és que són un mitjà d’intercanvi molt útil. Gràcies a aquests, podem comprar i vendre coses a canvi de més diners. Antigament, els consumidors arribaven a un acord de manera que intercanviaven béns o serveis entre si, però això no sempre era possible ni pràctic si les necessitats d’un consumidor no coincidien amb el bé o servei de l’altre. Així doncs, els diners van resoldre aquest problema. La segona i no menys important és que els diners serveixen per donar valor a les coses, són un patró de valor. Darrere del paper i monedes que nosaltres coneixem hi ha una correspondència equivalent al valor d’aquella moneda o aquell paper, d’aquesta manera podem donar valor a les coses i realitzar l’intercanvi que hem esmentat anteriorment.

Una vegada dit això ja podem passar a reflexionar sobre la pregunta de “Fins a quin punt els diners ens ajuden a fer la vida més fàcil?”. Aleshores hem de deixar a banda la part teòrica i basar-nos més en el vessant pràctic de l’assumpte. Quan penso en diners, societat, moral, valors… em vénen al cap paraules com corrupció, abús, consumisme o pobresa. I és que fins i tot moltes vegades les persones perdem els valors bàsics arribant a fer coses horribles i ens oblidem del que realment importa en aquesta vida. Per exemple, un cas molt actual i molt clar és el de la corrupció als governs, ja que els polítics són capaços fins i tot de defraudar el seu poble per diners -com si no en tinguessin prou!-. Un altre exemple seria la pobresa que hi ha al nostre país. Tot i ser un país desenvolupat segueix havent-hi gent que no té habitatge i altres que no tenen un plat a taula per posar-li als seus fills, i tot per culpa dels diners. És una pena que en una societat desenvolupada com la nostra es perdin els valors i principis més bàsics d’aquesta manera a causa dels poderosos diners.

Marina

Publicat dins de Benestar, Desigualtats, Diners, Felicitat, Marina Rubio, Moral | 1 comentari

Kristina Pimenova

Kristina Pimenova és una nena rossa d’ulls blaus de nou anys que fa poc la van anomenar «La nena més guapa del món». Va començar la seva carrera de model als tres anys impulsada per la seva mare, Glikeriya Shirokova. De fet és ella qui li gestiona la carrera, la va inscriure des de petita en una agència i s’ha encarregat que tingués la seva fama mundial a partir de les xarxes socials. Té un compte tant a Facebook com a Instagram, on la seva mare hi va penjant fotos i vídeos per mantenir informats dia a dia els seus seguidors. Això fa que la vida de la Kristina Pimenova estigui exposada a tothom sense cap mena de privacitat.

Els seus pares han rebut bastantes crítiques ja que estan encaixant una nena de nou anys en el món dels adults, quan està en etapa d’infància. Glikeriya Shirokova, per defensar-se, en una entrevista va voler deixar clar que la seva filla porta una vida totalment normal: Cada dia es desperten a les set i a les vuit la mare la deixa a l’escola. Més tard la passa a recollir i la porta a classes de gimnàstica rítmica, i com que viuen a les afores de Moscú, tenen tres hores diàries de cotxe. I quan finalment arriben a casa, la seva filla fa els deures, sopa i se’n va a dormir.

Sembla que l’única preocupació de la seva mare sigui tenir la filla «perfecta» (l’estereotip): guapa, que faci gimnàstica artística, que tingui bon cos i que la seva màxima preocupació sigui el físic. Pel simple fet d’haver nascut guapa ja se l’està enfocant cap un futur que li està suprimint la infància, i el més fort és que no ho ha pogut escollir.

Els seus pares, ex-futbolista i model, volen el millor futur per la seva filla, o la fama? En una entrevista el seu pare va dir amb paraules textuals: «gràcies a la Kristina viatgem molt!»: Per mi, en dir aquesta frase es va retratar, ja que és on et planteges si realment estan pensant en la nena.

L’únic que estan aconseguint és fer viure a la seva filla en un món superficial, on no existeixen els problemes, però a la llarga, malauradament, tindrà les seves conseqüències.

Anna

Publicat dins de Anna Xaubet, Bellesa, Educació, Infantesa, Superficialitat | 1 comentari

Plouen idees

Plou. No se que fer. Tampoc es que s’hi pugui fer gaire.

Em poso amb els deures. Avui no tinc gaire feina pero demà hi ha un control de filosofía. Com punyetes s’estudia això? Les altres assignauntures vénen amb un manual d’instruccions en forma de llibre, però en aquesta, no es el mateix. En aquesta em donen un parell de conceptes bastant bàsics a primera vista: que si Plató i els coneixements, que si Aristòtil i l’ànima…

i a mi em toca aprende’n i treure’n alguna conclusió útil, perquè clar, aquí no hi ha una resposta vàlida no, t’has de construïr tu la teva pròpia!

No sembla gaire difícil, porto tota la vida prenent decisions i arribant a conclusions.

Tot i així, alguna cosa d’aquestes preguntes m’inquieta.

Hi han preguntes molt fàcils: què vols per sopar?, o quin és el teu color preferit?

Les respostes a aquestes preguntes soler ser molt fàcils: arròs amb pollastre i el blau.

Però, i si un dia vingués algú i m’ensenyés un sopar tant bó que em fes canviar per sempre el meu anterior preferit? O no us sembla filet a la salsa de pebre una gran idea?

Perdó per les metàfores amb menjar pero es que encara no he berenat.

El cas és que pensava que tenía una opinió formada sobre uns temes i prou, jo tinc raó si ningú hi te res a dir. Però aquestes preguntes no només tenen més d’una resposta, sinó que a més a més hi ha gent amb opinions que no m’havía plantejat mai.

La primera reacció davant d’aquesta situació es el rebuig: no, això no està bé, la meva opinió és la correcta, si no no l’hauría pensat!

Però a mesura que passen les idees i s’intercanvien els punts de vista, s’obre una nova possibilitat, una nova resposta.

Es com si en un exàmen apareixés una nova opció a una pregunta que ja havies respost.

Potser per això el professor de filo parla tant a poc a poc, té masses idees al cap.

Publicat dins de Dificultats, Ferran del Moral, Filosofia, Idees | 2 comentaris

Patricia Heras

Aquest article va dedicat a tots els que estan involucrats en el cas del 4 de Febrer. Suposo que hi haurà molta gent que no coneix aquest cas, per això volia explicar-vos-el:

La nit del 4 de febrer de 2006 va acabar amb una càrrega policial al centre de Barcelona, al barri del Raval. Va succeir al voltant de l’antic teatre ocupat on s’estava celebrant una festa, i va ser entre els cops de porres que van començar a caure objectes dels balcons. Segons la història que va explicar per la ràdio  l’alcalde de Barcelona, poques hores després, un dels policies, que anava sense casc, va quedar en coma per l’impacte d’un test.

Tres joves detinguts, d’origen sud-americà, van ser greument torturats per policies i posteriorment enviats a presó provisional, privats de llibertat durant dos anys, a l’espera de judici, sense arribar a aclarir de què se’ls acusava. No van tenir molt en compte que l’objecte que va ferir el policia hagués estat tirat des d’un terrat, mentre que els detinguts estaven a caminant pel carrer.

Va haver-hi dos detinguts més aquella nit, la Patrícia i l’Alfredo, que negaven haver estat presents al lloc dels fets: van ser detinguts a l’hospital del Mar i trobats sospitosos per la seva forma de vestir. Malgrat les proves i evidències que exculpaven a tots els acusats, en el judici que es va celebrar contra ells no s’estava jutjant a individus, sinó a tot un col·lectiu.

Els nois detinguts aquella nit van atrïbuir-los la paraula culpable, sense ells haver fet res, però encaixaven perfectament, per la seva estètica, amb la imatge del dissident antisistema: l’enemic en aquells temps.

Anys després, va aparèixer als mitjans la notícia que dos policies havien estat condemnats a presó, amb penes de més de dos anys, per haver torturat a un jove llatinoamericà. La sentència condemnatòria demostrava que els agents van mentir i manipular proves durant el judici. Per tal d’encobrir les tortures a què van sotmetre al jove llatinoamericà, van acusar a aquest de ser traficant de drogues. No obstant això, en el curs de la investigació judicial el jutge va descobrir que aquesta acusació era falsa i no obeïa sinó a un muntatge policial.

Aquests agents resulten ser els mateixos que havien torturat els joves detinguts aquella nit del 4 de febrer de 2006, a més d’haver declarat com a testimonis en contra dels acusats durant la celebració del judici. Els acusats pel procés del 4 de febrer de 2006, no van tenir un final just. És l’enèsima història d’impunitat policial, acompanyada per bones dosis de racisme, classisme i la vulneració de drets fonamentals, tot això emparat per un aparell policial que no va experimentar cap ruptura amb la dictadura franquista, i uns polítics obsessionats amb el negoci immobiliari que ofereix la Marca Barcelona, a costa dels seus ciutadans.

Aquí us adjunto el documental de Ciutat Morta, on parlen sobre aquest cas: els acusats, familiars, amics i parelles de la Patricia Heras. Aquest documental gira entorn a la Patricia, una noia molt sensible que va haver de patir tota aquesta història terrorífica sense ajudes psicològiques, i que al final va decidir suicidar-se.

Marta

Publicat dins de Discriminació, Documental, Injustícia, Marta Figueras, Policia, Tortura | 1 comentari

Tu tampoc eres estúpid, JewWario

Perdoneu un parell de coses: primer, el fet que aquest escrit sigui tant curt, segon, que faci tan pocs des de l’últim escrit que vaig enviar però volia compartir això, i tercer, no tinc intenció de corregir aquest escrit, no ho trobo correcte.

Ja fa poc més d’un any que un bon home ens va deixar, Justin Carmical, millor conegut com a JewWario va cometre suïcidi per motius de forta depresió. Per qui no ho sàpiga, JewWario era un personatge d’internet que t’ensenyava alguns videojocs i t’ensenyava com jugar-los en cas de no entendre’ls perquè estaven en japonès, tot això amb una base de comèdia, va fer vàries trobades amb els membres de “Channel Awesome”, “Suede”, AT4W, AVGN, AngryJoe i el Nostalgia Critic, els quals són la raó per les quals parlo un Anglés mig fluït.

No només era bó en el que feia i et feia riure, també era una gran persona, estimada per a tots aquells amb les que va treballar.  Alguns del seus videos tenen encara un impacte en mi i em fan riure, però ara té un toc de tristesa. Sé que per la manera com ell era, hauria volgut que tothom estigués bé. Simplement, siguis on siguis, Justin, espero que hagis aconseguit la pau que buscaves. siempre et tindrem al cap amb els teus moments divertits o amb el meu video preferit teu “you’re not stupid”.  no tinc ganes de firmar aquest escrit, aquest és per a ell.

Publicat dins de Marta Gómez Buisan | Deixa un comentari

BUUUM!!

Farà cosa de pocs dies, l’actual parella de la meva veïna va tocar el timbre de casa. Era el primer cop que veia aquell noi de tan a prop, l’havia vist només de lluny i havia sentit les seves converses telefòniques. No us penseu pas que sóc una xafardera, el que passa és que viuen just al costat de casa, els nostres jardins només se separen per una trista reixa. No és una novetat això de sentir-los, no se sap per quina raó allà sempre hi ha viscut gent bastant cridanera, fins al punt que no saps si és per qüestió biològica o perquè són irrespectuosos amb el medi acústic del nostre carrer.

Total, que parlant amb aquest senyoret vaig descobrir que el seu objectiu era que li guardés una bossa esportiva que al cap de tres quarts d’hora havia de recollir un dels individus que viu també a la casa cridanera.

Resulta que la motxilla en qüestió encara està a casa meva i ningú l’ha vingut a buscar. Com a bona detectiu que sóc he acabat deduint que el que hi ha a l’interior és ni més ni menys que una bomba. Sembla que la nostra casa els hi tapa les vistes i han decidit fer-la explotar pels aires d’una manera ràpida i barata. En arribar a aquesta conclusió em vaig afanyar a obrir la bossa amb unes pinces, cosa bastant complicada, per cert. Un cop oberta es podia apreciar que havien posat roba interior damunt del detonant perquè no sospitéssim de les seves intencions. Però a la detectiu Altés no l’enganyen tan fàcilment. Vaig retirar cautelosament la roba i finalment el vaig veure. Per fi vaig veure el fons de la bossa.

Resulta que no tenia un detonant, la qual cosa demostra que els meus veïns han fet això només perquè em sembli normal. Un dia d’aquests me’n oblidaré de revisar la bossa que em deixin i la meva casa es tirarà un gran pet.

Carinyosament: Maria

Publicat dins de Maria Altés, Misteris, Veïns | 1 comentari

???????????? ? ????

Jo des de sempre he portat rellotge de polsera i crec que ho continuaré fent sempre. Ara ja no és un hàbit tant comú. La tecnologia els ha aixafat. Ei, però no estic dient que ja no existeixin.

Si no us fa res, parlaré del meu rellotge de polsera actual i preferit. El va comprar el meu avi a la URSS (estem parlant de fa uns quants anys) exactament a Kiev. Ell anava allà per un partit del Barça (sí, va tenir una temporada de viatjar amb el Barça). El cas és que la URSS tenia els dies comptats i la gent d’allà no és que ho passés gaire bé. Per guanyar alguns calerons, els habitants feien el que se’n diu mercadillos i venien pertinences seves de la URSS. Des de uniformes, estrelles de metall, insígnies militars, barrets de pell… Suposo que en aquest punt de la narració haureu deduït que el meu avi va comprar un rellotge. Ell que no parlava rus ni res per l’estil, es va assabentar que era un rellotge d’aviador.

Ara el porto jo i molt orgullosa per cert. Però em pregunto; de qui deuria ser? D’un aviador? Per què ha passat aquest rellotge? En mans de qui ha estat? Qui sap. Com que sóc molt curiosa, no fa gaire vaig decidir investigar-ho. Té dues inscripcions: “?????” (literalment vol dir “gavina” en rus) és el nom de la fàbrica, situada a la ciutat de Uglich a l’est de Moscou a vora del Volga. Aquesta fàbrica va començar a produïr a l’any 1937.

Principalment fabricava rellotges per dones. Al 1963 va ser rebatejada com a “Chaika” en honor a la primera dona soviètica que va anar a l’espai. La segona inscripció “??????? ? ????” vol dir (òbviament) fet a l’URSS. Durant la meva recerca per pàgines absolutament en rus he anat veient diferents fotos de diferents models molt semblants. Però hi ha una cosa, que el fa diferent dels altres. Un dibuix. Una mena d’ales i a sota una hèlix (això em sembla). Per ara ho mantindré com un misteri, perquè no se què és exactament. Però si fos així, seria un rellotge d’aviadora? Perquè per les mides és obi que és de dona. Curiós.

Aquesta ha estat la meva primera recerca històrica i estic molt orgullosa. És difícil pensar que un objecte que faig servir diàriament ha tingut una altra vida a un lloc lluny d’aquí, i a més, a un país que ja no existeix. Potser aquest rellotge també ha tingut una vida diària i rutinària com la meva o potser ha estat guardat en una capsa tot aquest temps passat.

Helena

Publicat dins de Helena Hosta, Records, Regal, Rellotge | Deixa un comentari

No te rindas

Me despierto, es un día soleado, me dirijo a abrir las cortinas, al hacerlo me doy cuenta que he ido a parar en una casa en medio de un bosque frondoso y me asusto.

Salgo de la habitación intentando encontrar un teléfono, para llamar a mis padres. Pero al marcar el numero, me doy cuenta de que no hay señal y empiezo a desesperarme. Quiero salir de la casa, da mucho miedo y aun no se si hay alguien mas conmigo. Me dirijo a abrir la puerta, pero esta no se abre, me pongo nerviosa, y el miedo me invade, empiezo a dar golpes contra la pared y a chillar, creyendo que alguien me podría ayudar, pero al ver lo estúpida que parezco chillando, cuando estoy en medio de un bosque completamente sola, paro. Intento buscar otra salida por la casa, pero la única que encuentro es por la ventana del ático, ya que las del primero piso tienen barrotes. Me subo a unas escaleras, ya que esta bastante alta, y la abro. Al ver la altura que había, me empecé a marear, y para colmo tenia vértigo, pero esa era la única salida que había. Empecé a atar cuerdas que iba encontrando, entre si, para poder bajar después por ellas. Empecé a bajar, despacio, sin mirar abajo. Pero ya sabéis que cuando no puedes hacer una cosa, la haces. Y así fue, mi mirada bajo hacia el suelo, y mi vista empezó a ponerse borrosa, haciendo que perdiera el equilibrio, y cayéndome al suelo. El golpe fue duro, pero no tenia nada grave, o eso creía, hasta que intente levantarme, provocando que cayese por el fuerte dolor en el tobillo que había aparecido en mi pierna izquierda. Me arrastre como pude hacia una rama, para usarla como bastón. Cuando la tuve, con su ayuda me levante y me dirigí hacia el bosque para poder salir de este lugar. Cuando mas me adentraba a ese bosque, mas oscuro se hacia y más tenebroso se convertía. Después de media hora andando, ya no podía más, así que decidí parar en una roca a descansar. Pero de repente empezó a llover muy fuerte, así que me levante y empecé a buscar un lugar para refugiarme. Al estar tan oscuro, no podía ver nada, y ya cansada y empapada me senté en el suelo, y apunto de rendirme encuentro un hueco en un árbol, y decido refugiarme en él.

Al día siguiente me despierto con un fuerte ruido, de procedencia desconocida, haciendo que me levantase rápido, por miedo. Continué mi marcha hacia donde creía que se encontraba la salida. Otro día cayó y aun no encontraba nada, ni una sola casa. Hambrienta, mojada, cansada y con la pierna hinchada, me tire al suelo rendida, preparada para morir.

No te rindas, tu puedes, estas cerca.

Dijo una voz en mi cabeza.

Levante la mirada y vi un melocotonero, me levante como pude y me dirigí hacia él. Una vez recuperadas las energías, me dispuse a continuar. Después de un rato andado, visualice una gran montaña que me cortaba el paso. Ya harta de esta situación, me rendí, me senté en una roca, a esperar que ocurriese algo.

Idiota, no te detengas, no ves que la salida esta delante de ti.

Ya harta de esa voz, chille a la nada, provocando que una manada de murciélagos saliera de detrás de un arbusto. Entonces levante la cabeza para saber de donde habían salido y me encontré con una cueva, pero cuando me fije mas vi que se trataba de un túnel ya que en el fondo de él, se podía ver una luz. Me levante, parándome delante de él sin atreverme a entrar, ya que me daba mucho miedo de lo oscuro que se encontraba.

No tengas miedo, se valiente.

Respire hondo, como si eso me ayudase a coger valor, y entre. Al rato de empezar a andar en la completa oscuridad, se empezó a hacer mas visible, y ya me encontraba a pocos metros de la salida. Cuando por fin llegue, la luz me cegó, y por unos instantes no pude ver nada. Cuando mis ojos se adaptaron, pude ver que había vuelto a mi hogar. Me gire para ver lo que había quedado atrás, pero solo me encontré con una lisa pared. Y cuando ya me iba volví a oír esa voz.

Recuerda: Si te caes siete veces, levántate ocho.

Marta

Publicat dins de Coratge, Marta Molina | 1 comentari

Oportunitats

Fa temps que tinc la curiositat de viatjar a l’estranger. Suposo que aquestes ganes sobtades de viatjar a un altre país han aparegut degut  la gran experiència que vaig viure a Amsterdam.

A principi de curs vaig dir-li als meus pares la meva intenció de viatjar a un altre lloc fora d’Espanya. Em van dir que no sabrien si seria possible, ja que no és pas econòmic. Sempre que he volgut una cosa he fet tot el possible per aconseguir-ho i normalment em surto amb la meva així que vaig decidir començar a estalviar, però clar, no crec que sigui suficient. Vaig començar a mirar webs per Internet d’empreses que organitzaven estius a l’estranger per adolescents i n’hi ha un munt d’opcions. M’agradaria anar a Londres principalment, ja que és molt bonic -a la vegada que car-, però no descarto cap opció.

Aquesta setmana, per intentar estalviar més, vaig decidir començar a jugar a “La Quiniela”. Si no sabeu que és, us ho explico; és un joc on apostes quin equip guanyarà durant la jornada de futbol que es juga al cap de setmana. De primeres si saps una mica sobre futbol i t’agrada sembla fàcil endevinar-ho, però no ho és pas: has d’encertar 14 partits + un partit especial. Per ser la primera setmana el meu resultat no ha anat per un mal camí: he encertat 11 partits de 15.

Espero que apostant els meus diners pugui aconseguir el meu objectiu: anar aquest estiu a l’estranger per millorar l’anglès i passar-ho genial. Si ho aconsegueixo, serà un dels millors estius.

Àlex

Publicat dins de Àlex Moruno, Il·lusió, Viatjar | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

Poder capturar les olors

A vegades, al migdia, quan vaig pel carrer i sento aquella olor d’escudella que a tant li agrada a la meva àvia, penso: “Tant de bo pogués guardar aquesta olor en algun lloc i ensenyar-li quan la vagi a veure.”

No heu pensat mai que el matí d’un diumenge té una olor diferent de la dels altres dies? Als diumenges es respira tranquil·litat i felicitat, els rajos de llum entren tímidament pels vidres de les finestres per avisar que un nou dia està començant. Aquest dia està ple de brillantor i la gent passeja sense direcció concreta. Els nens es posen els seus millors vestits per lluir-los en un dia diferent.

L’olor de l’hivern és una de les tantes olors que m’agradaria retenir sempre amb mi. Quan penso en l’hivern em ve al cap l’olor de la llenya, de la humitat del bosc, d’una foguera cremant… Quan vas pel carrer en aquesta estació de l’any, normalment la gent està refugiada dins les seves casetes, escalfant-se a prop de la llar de foc. Així doncs és aquella olor de llenya cremada, consumint-se a poc a poc, la que m’agradaria captar.

L’última olor que no voldria oblidar mai, seria la de les persones que estimo o em fan recordar bons moments. Moltes vegades us hauran dit: “Fas olor de Clara” (per posar un exemple). Això és perquè cada persona té una olor diferent, que la caracteritza, i encara que dues persones portin la mateixa colònia, segur que no fa la mateixa olor en ambdues. Aquest és un dels poders de les olors.

A qui no li agradaria recordar l’olor del seu avi que sempre estava assegut a la mateixa cadira fumant pipa? Aquella olor que, des que vas néixer, ha format part de tu i dels teus records?

Finalment, m’agradaria concloure l’escrit dient que potser si les olors es poguessin capturar, deixarien de ser especials. És a dir, ja no estaríem impacients per l’arribada de l’hivern, per poder tornar a sentir l’olor de la llenya cremada, ni esperaríem posar-nos els millors vestits pels especials matins de diumenge i, potser, oblidaríem el nostre avi perquè la seva olor ja formaria part de nosaltres.

Anna Puighermanal

Publicat dins de Anna Puighermanal, Olor | 1 comentari