“A la fi, m’ha semblat haver comprès per què és l’home l’ésser més afortunat i, per això, digne de tota admiració i quina és, al capdavall, la condició que li ha escaigut dins de l’ordenament de l’univers, envejable no tan sols per als animals, sinó també per als estels i també per als esperits de més enllà del món. Un fet increïble i digne d’admiració! Com, si no? És per això que es diu i es considera a dreta llei que l’home és una gran meravella i un vivent ben digne d’admiració. Però escolteu, pares, quina és aquesta condició i ateneu amb orella favorable aquest discurs meu amb la benevolència que us és pròpia.
Ja el Pare Sobirà, Déu l’arquitecte, havia bastit amb les lleis de la seva arcana saviesa aquest estatge del món que veiem, temple molt august de la divinitat. La zona supracelestial l’havia ornat amb esperits; les esferes de l’èter, les havia poblat d’ànimes eternes; les regions immundes i llotoses del món inferior les havia omplert amb una multitud d’animals de tota mena. Però, acabada l’obra, l’artífex desitjava que hi hagués algú que apreciés la raó de tan gran obra, que n’estimés la bellesa, que n’admirés la grandesa. Per això, quan ja ho tenia tot arranjat, com testimonien Moisès i el Timeu, finalment va pensar de crear l’home. Ara bé, ni hi havia cap arquetip segons el qual pogués formar una nova estirp, ni cap tresor que pogués deixar en herència a aquest nou fill, ni cap seti a l’orbe sencer on pogués seure aquest contemplador de l’univers. Ja estava ple tot: tot havia estat distribuït entre els ordres superior, mitjans i inferiors. Però no esqueia al poder paternal, com si estigués esgotat de gestar, fallar en la darrera gestació; no esqueia a la seva saviesa vacil·lar per manca de recursos en un pla tan necessari; no esqueia al seu amor benèfic que l’ésser que havia de lloar la divina liberalitat en els altres es trobés forçar a blasmar-la pel que feia a ell mateix.
A la fi, l’excel·lent artífex va decidir que aquell a qui no podia donar-se res com a propi participés en tot allò que havia estat particular dels altres éssers. Així doncs, va acollir l’home, una obra de forma indistinta, i, després de posar-lo al bell mig del món, li va parlar així: No t’hem donat ni un lloc determinat ni una figura pròpia, ni cap do peculiar, oh Adam, per tal que el lloc, la figura i els dons que t’abelleixen a tu mateix els tinguis i els posseeixis segons el teu desig i el teu judici. La natura dels altres éssers és limitada dins les lleis que hem prescrit. Tu, no limitat per cap restricció, definiràs la teva segons el teu albir, en mans del qual t’he posat. T’he posat enmig del món perquè des d’aquí poguessis contemplar al teu voltant allò que el món conté. No t’hem fet ni celestial ni terrenal, ni mortal ni immortal, per tal que, gaudint de la llibertat i de l’honor de modelar-te i afaiçonar-te tu mateix, t’afaiçonis en la forma que prefereixis. Podràs degenerar en els éssers inferiors, que són les bèsties; podràs regenerar-te, si així et plau, en els éssers superiors, que són divins”.
Oh suprema liberalitat de Déu pare, suprema i admirable felicitat de l’home! A ell se li ha concedit tenir el que desitja, ser el que vulgui. Les bèsties, en el moment de néixer, s’enduen del ventre de la mare, com diu Lucili, allò que han de tenir. Els Esperits superiors, o des del principi o poc després, han estat allò que han de ser sempre eternament. En l’home, quan neix, el Pare ha dipositat llavors de tota espècie i gèrmens de vida de tota mena. Els que cadascú haurà conreat maduraran i produiran en ell els seus fruits: si són els vegetals, ell esdevindrà planta; si els sensitius, animal; si els racionals, es convertirà en ésser celest; si els intel·lectius, serà àngel i fill de Déu. I si, no content amb la sort de cap criatura, es reclou en el centre de la seva unitat, esdevingut un sol esperit amb Déu, estarà per damunt de tots els éssers en la solitària calitja del Pare, que es troba establert damunt de tot.
PICO DELLA MIRANDOLA, Discurs sobre la dignitat humana. 1486.
