Hi estic d’acord ja que opino que el valor de les persones i la forma de ser, no es veuen sense conèixer una persona o jutjant una persona sense conèixer-la.
Penso que pots creure com és una persona, però no simplement per veure-la sabràs el seu valor, ara bé, si coneixes a una persona, portes temps amb ella, coneixes les seves virtuts o els seus defectes, pots saber els seus valors. La gent parla molt utòpicament de la “primera vista”, ja que només veient la persona ja “saben com és”, i no es molesten a conèixer-la pel simple fet de ser com és. Normalment la gent jutja abans de conèixer la persona pel seus trets físics i no de personalitat.
En conclusió crec que no hauríem de jutjar a una persona pel simple fet de ser com és, sinó que l’hauríem de conèixer, tractar la persona i així ja sabrem els seus valors. D’això que el valor de les persones estigui en els seu interior.
Mireia Campos
Mireia, imagino que el que exposes té alguna connexió amb allò d’Heràclit que “l’autèntica naturalesa de les coses acostuma a estar amagada”. De tota manera no acabo de comprendre la frase final “no hauríem de jutjar a una persona pel simple fet de ser com és, sinó que l’hauríem de conèixer, tractar la persona i així ja sabrem els seus valors”. Del que havies dit fins aquest punt em semblava que volies dir que no hem de jutjar per les aparences (que enganyen, com tothom sap!), però aquest “no hauríem de jutjar… pel simple fet de ser com és”, ja no són les aparences no? On m’he perdut? Potser vols dir “pel seu físic”?
M’ha agradat, tot i l’embolic final.
Josep Maria