Mitjançant l’art es crea aquest gran Leviatan anomenat República, o Estat, en llatí Civitas, que no és altra cosa que un home artificial; encara que de major alçada i força que el natural, per a la protecció i defensa del qual fou concebut.[1]
La felicitat d’aquesta vida no consisteix en el repòs d’una ment satisfeta. Perquè no hi existeix el finis ultimus (fi últim) ni summum bonum (bé suprem) esmentat als llibres dels filòsofs de la vella moral. No pot viure un home si els seus desigs han acabat, com tampoc pot viure aquell en qui les sensacions i imaginacions s’han aturat. La felicitat és un progrés continuat del desig, d’un objecte a un altre, on l’obtenció del primer no és més que el camí cap al següent. El motiu d’això és que l’objecte del desig de l’home no és gaudir una vegada i un sol instant, sinó assegurar per sempre el camí del seu desig futur. I en conseqüència, les accions voluntàries i les inclinacions de tots els homes, tendeixen no tan sols a aconseguir, sinó també a assegurar una vida satisfeta; i difereixen tan sols en el camí, que es configura en part per la diversitat de les passions en homes diferents, i en part per la diferència del coneixement o opinió que cadascú té sobre les causes que produeixen l’efecte desitjat.
És per això que col·loco en primer lloc, com a inclinació general de tota la humanitat, un constant i inexhaurible desig de poder rere poder, que tan sols cessa amb la mort. I la causa d’això no és que l’home sempre desitgi un gaudi més intens que el que ja ha obtingut; o que no es pugui acontentar amb un poder moderat, sinó que no pot assegurar el poder i els mitjans per viure bé que ara té si no és amb l’adquisició de més poder. [2]
La natura ha fet els homes iguals, tant pel que fa a les facultats del cos com de la ment. I encara que hom pugui trobar en ocasions algú clarament més fort de cos, o més ràpid de ment que qualsevol altre, si es pren en consideració tot en conjunt, la diferència entre home i home no és prou considerable com perquè un pugui reclamar per a sí un benefici que l’altre no pugui reclamar. Perquè pel que fa a la força corporal, fins i tot el més dèbil té prou força per matar el més fort, sigui per una maquinació secreta o per associació amb d’altres que es troben en el mateix perill que ell.
I pel que fa a les facultats mentals, (…) trobo encara major igualtat entre els homes que en el cas de la força. Car la prudència no és més que experiència, que resulta equivalent per a tots els homes si es dediquen el mateix temps i de forma igual a una qüestió. El que tal vegada fa increïble aquesta igualtat no és més que una fe vanitosa en la pròpia saviesa, que gairebé tothom creu posseir en major grau que la gent vulgar, és a dir, que qualsevol altre home excepte ell i uns pocs altres als que aprova, sigui per la fama o per estar d’acord amb ells. Doncs la naturalesa dels homes és tal, que encara que puguin reconèixer que molts altres són més vius, o més eloqüents, o més instruïts, difícilment creuran que n’hi ha gaires més savis que ells mateixos: car veuen la pròpia intel·ligència a mà, i la dels altres a distància. Però això prova que els homes són, en aquest punt, més iguals que desiguals. Ja que normalment no hi ha major senyal de la distribució igual d’alguna cosa que el fet que cada home s’acontenti amb el que li ha tocat.
D’aquesta igualtat de capacitats sorgeix la igualtat en l’esperança d’aconseguir els nostres objectius. I, per tant, si dos homes desitgen el mateix objecte i no el poden fruir ambdós, esdevenen enemics; i en el camí cap al seu fi (que és principalment la seva conservació i a vegades tan sols el seu benestar) s’esforcen per destruir-se o sotmetre’s l’un a l’altre. (…)
Per als humans no hi ha cap altra forma raonable de cuidar-se d’aquesta inseguretat mútua que l’anticipació; és a dir, dominar per força o astúcia tants homes com pugui, fins al punt de no veure cap altre poder capaç de posar-lo en perill. [3]
“D’altra banda, els humans no treuen cap plaer (sinó més aviat un malestar considerable) d’estar junts allí on no hi ha cap poder capaç d’imposar-los respecte a tots ells. (…) Així doncs, trobem tres causes principals de disputa en la naturalesa humana. En primer lloc la competició, en segon lloc la inseguretat, i en tercer lloc la glòria.
El primer fa que els humans envaeixin per guany; el segon, per seguretat; i el tercer, per reputació. Els primers usen la violència per apoderar-se de les persones, esposes, fills i ramats d’altres homes; els segons per defensar-los; els tercers, per foteses, com una paraula, una burla, una opinió diferent i qualsevol altre signe de infravaloració, tant directament de la seva persona com indirectament, de la seva descendència, els seus amics, la seva nació, la seva professió o el seu nom.
És clar, per aquest motiu, que mentre els humans viuen sense un poder comú que els obligui tots al respecte, estan en aquella situació que s’anomena guerra; i una guerra de tothom contra tothom. Doncs la Guerra no consisteix tan sols en batalles, o en el fet de lluitar; sinó en un espai de temps on la voluntat de barallar-se és prou coneguda. (…) Qualsevol altre temps és Pau.
En conseqüència, el que pot atribuir-se al temps de guerra, en què tothom és enemic de tothom, pot atribuir-se igualment al temps en què els humans també viuen sense cap altra seguretat que la que els subministra la seva pròpia força i el seu enginy. En una situació així no hi ha lloc per a la indústria; perquè el seu fruit és insegur. I per tant, tampoc cultiu de la terra; ni navegació, ni ús dels bens que poden ser importats per mar, ni construcció confortable; ni instruments per moure i remoure els objectes que requereixen molta força; ni coneixement de la terra, ni càlcul del temps; ni arts; ni lletres; ni societat; sinó, el que és pitjor de tot, por constant, i perill de mort violenta; i per als humans una vida solitària, pobra, desagradable, brutal i curta.”[4]
La Natura, l’art amb què Déu ha fet i governa el món, és imitada per l’art de l’home en moltes coses i, entre d’altres, en la producció d’un animal artificial. Doncs, veient que la vida no és més que un moviment de membres, l’origen del qual és en alguna part principal d’ells, per què no podríem dir que els autòmats (artefactes que es mouen a sí mateixos mitjançant molles i rodes, com un rellotge) tenen una vida artificial? Perquè, què és el cor, sinó una molla? I què són els nervis sinó cordes? I què són les articulacions sinó rodes, que donen moviment al cos en conjunt tal com l’artífex el projectà?[5]
Podria pensar-se tal vegada, que no hi hagué un temps ni una situació de guerra com aquesta; i crec que mai fou en general així, arreu del món. Però hi ha molts llocs on viuen així avui. Perquè la gent salvatge de molts llocs d’Amèrica, tret del govern de les petites famílies on la concòrdia depèn de la luxúria natural, no tenen cap mena de govern; i viuen avui en dia d’aquella manera brutal que he dit abans. (…)
D’aquesta guerra de tots els homes contra tots els homes també se’n desprèn que no hi ha res injust. Les nocions de bé i de mal, de justícia i injustícia, no hi tenen cabuda. On no hi ha un poder comú no hi ha llei. On no hi ha llei no hi ha injustícia. La força i el frau són, a la guerra, les virtuts fonamentals. La justícia i la injustícia no són cap facultat del cos ni de la ment. Si ho fossin, podrien estar en un home que estigués sol al món, com els seus sentits i les severs passions. Són qualitats relatives a l’home en societat, no en solitud. És conseqüent també amb aquesta condició que no hi hagi propietat, ni domini, ni distinció entre meu i teu; sinó tan sols tot allò que cadascú pugui arreplegar, i durant el temps que ho pugui conservar. [6]
[1] Thomas Hobbes, Leviathan. P19. 1651
[2] Thomas Hobbes, Leviathan. p80. 1651
[3] Thomas Hobbes, Leviathan. p80. 1651
[4] Thomas Hobbes. Leviatan. 1651. (p.223-224 /v.o.99-100)
[5] Thomas Hobbes, Leviathan. p19. 1651
[6] Thomas Hobbes, Leviathan. p101. 1651
