“Sembla que aquest és el primer dels interrogants que hauria de ser contestat. Resulta fonamental prendre consciència de la tremenda complexitat del fenomen religiós, i -en conseqüència- de la dificultat de precisar en unes poques ratlles una resposta rigorosa per a aquesta pregunta (a no ser que ens acontentem amb nocions genèriques, útils per als diccionaris però del tot inadequades per a aprofundir en allò que el fenomen té de complex i, per tant, d’interessant i digne de ser analitzat i estudiat amb cura i atenció intel·lectuals extremes). Com comenta Max Weber a l’inici d’un estudi sobre la religió “Una definició de què «és» religió no pot figurar al començament, sinó que si de cas es podria trobar al final d’una anàlisi com la que segueix”[1].
D’altra banda, el fenomen religiós no el podem analitzar seriosament si en parlar de religió tan sols tenim present (i això no tindria res d’estrany) el que coneixem de les manifestacions religioses del cristianisme o, encara menys, si ens limitem al referent de la religió catòlica. En aquest sentit, partint d’una anàlisi més general del fenomen religiós, anirem apropant-nos, a poc a poc, a la concreció d’aquest fenomen en espais i temps cada cop més pròxims i familiars.
Al text que segueix es posen de manifest, precisament, les dificultats que presenta l’estudi del fet religiós atesa la seva complexitat i intenta determinar com podem definir-lo.
“L’arbre gegant que tenim davant dels nostres ulls no ens permet de veure el bosc. Per a nosaltres, humans occidentals, tan massiva i tan propera és la presència d’una religió concreta, la cristiana, que parlar de religió ens suggereix tot seguit la imatge dels temples cristians, de les pràctiques de culte que s’hi celebren, dels clergues, de la devoció als sants i l’oració al Déu de Jesucrist, dels dogmes eclesiàstics i de la Bíblia. Però al bosc hi ha de tot: hi ha religions sense dogmes, sense temples, sense organització eclesiàstica, sense creença en un més enllà; hi ha religions sense oracions, sense déus. Per complicar encara més l’assumpte, molts elements que considerem característics de la religió, com els ritus, els mites i les creences, els podem trobar també fora d’ella., atès que hi ha cerimònies laiques, mites literaris i creences gens religioses. (…)”
Has de comprendre (i saber explicar) la diversitat i complexitat d’un fenomen que sembla senzill precisament perquè acull sota una mateixa denominació un autèntic univers de realitats molt i molt diferents. Tant és així que, després de la lectura d’aquest fragment, sembla legítim qüestionar-se si hi ha algun “denominador comú” que permeti intentar algun tipus de definició .Com a mostra, analitza i completa el llistat que segueix, on hi consten alguns dels substantius als què apliquem el qualificatiu de “religiós” o “religiosa” (prova, igualment, de pensar almenys un exemple concret de cadascuna d’aquestes categories):
– creences, idees, principis, conviccions…
– pràctiques, rituals, danses, cançons, sacrificis, processons…
– objectes, altars, estàtues, persones, animals, plantes, pedres…
– símbols
– estructures socials, jerarquies, comunitats…
– relats i textos, contes, narracions, històries, profecies…
– espais, recintes, indrets, zones…
– temps, èpoques, diades, períodes…
– moral, regles de conducta, pautes de comportament, manaments…
Si l’adjectiu “religiós” pot ser aplicat a una gamma tan àmplia i diversa de realitats, no és d’estranyar que la religió resulti difícil de definir. Com tampoc és d’estranyar que haguem qualificat el fet religiós de “complex”. Complex i difícil, però no per això impossible: el mateix Fierro ens presenta poc més endavant els dos criteris bàsics que s’usen a l’hora d’abordar el problema de la definició:
“En l’actualitat s’acostumen a proposar dos tipus de definició de la religió. Un d’ells insisteix en les seves funcions socials: les religions són extensos sistemes simbòlics que atorguen un sentit últim a la vida humana individual i col·lectiva, proporcionant així coherència als individus i integració a les societats. L’altre destaca el seu objecte o referència: les religions es relacionen amb allò que és absolut i transcendent, sobrenatural i misteriós, amb allò que és sagrat [3]
No hem de considerar aquests dos tipus de definicions com a incompatibles, com si haguéssim de triar entre una o l’altra, sinó més aviat com a complementàries, atès que les diferències entre una i altra són diferències referents al punt de vista:
– el de la funcionalitat social de les estructures religioses.
– el de l’objecte: allò a què les religions, en tant que religions, fan referència.
[1] Max Weber: Sociología de la religión. Madrid 1997. p.65
[2] Alfredo Fierro: El hecho religioso. 1981. p.4.
[3] Fierro. Op. cit. p5.
