“En temps d’aquests filòsofs i abans que ells, els anomenats pitagòrics es dedicaren a les matemàtiques i foren els primers en fer-les progressar; entusiasmats en el seu estudi cregueren que els principis de les matemàtiques eren els principis de totes les coses. Atès que els nombres són per naturalesa els primers d’aquests principis i en els nombres creien contemplar moltes similituds amb els éssers existents i amb els que estan en formació -més que en el foc, la terra o l’aigua (essent una combinació de nombres la justícia, l’ànima i la raó, i de forma similar totes les altres coses)-; atès que veien que els atributs i les relacions de les escales musicals eren expressables en nombres i que semblava que totes les altres coses s’assemblaven en tota la seva naturalesa als nombres i que aquests semblaven ésser els primers de tota la naturalesa, suposaren que els elements dels nombres eren els elements de tots els éssers existents i que l’univers sencer era harmonia i nombre. I totes les concordances que podien descobrir en els nombres i en els fenòmens musicals respecte de les fases dels fenòmens astronòmics, les seves parts, i l’ordre que les regia en tot l’univers, després de reunir-les en un sistema, les aplicaven a la investigació de tots els éssers. I si en algun punt els fallava alguna cosa, s’hi dedicaven amb totes les seves forces fins aconseguir que el seu tractat s’acomodés a aquests fenòmens també. Per exemple, suposant que la dècada és el nombre perfecte i circumscriu sota seu la forma natural de tots els nombres, decidiren que els cossos que estan en moviment en el cel astronòmic havien de ser deu. Però en trobar-se que tan sols en podien veure nou amb claredat, imaginaren un desè cos que seria un “oposat a la terra”.”
Aristòtil. Metafísica, (s.IV a.C.) K.R.289
“Perquè l’u és el punt, el dos la línia, el tres el triangle i el quatre la piràmide. Tots aquests són primaris i primers principis de les coses individuals de la mateixa classe…, i els mateixos estan en la generació; perquè el primer principi respecte de la magnitud és el punt, el segon la línia, el tercer la superfície i el quart el sòlid.”
Espeusip. Theologumena Arithmeticae, (s.IV a.C.) K.R.319
“Especialment conegudes arribaren a ser les següents manifestacions: en primer lloc, l’afirmació que l’ànima és immortal; en segon lloc, que es canvia en altres classes d’éssers vius, que d’altra banda, tornen a ocórrer cada certs períodes, i que no hi ha res absolutament nou; finalment, que tots els éssers vius han d’ésser considerats parents. Sembla, en efecte, que fou Pitàgores el primer d’introduir aquestes creences a Grècia.”
Porfiri. Vita Pythagorae, (s.III d.C.) K.R.271
“La majoria dels pobles diuen que la terra està situada al centre de l’univers…, però els filòsofs itàlics anomenats pitagòrics defensen el contrari. Diuen que al centre hi ha el foc i que la terra és una de les estrelles que, en moure’s circularment entorn al centre provoca el dia i la nit.”
Aristòtil. De caelo, (s.IV a.C.) K.R.329
Retroenllaç: Els cànons de bellesa a l'antiga Grècia i Roma