“Per consegüent, tocant a allò que jo he de fer a fi que la meva voluntat sigui moralment bona, no necessito pas cap sagacitat de gran abast. Inexpert pel que fa al curs del món, incapaç de copsar tots els successos que s’hi esdevenen, em basta preguntar-me: ¿pots tu voler també que la teva màxima esdevingui una llei universal?. Si no pots voler-ho, la teva màxima és refutable, i això certament no pas a causa d’un perjudici que pot resultar-ne per a tu o fins i tot per als altres, sinó perquè com a principi no pot escaure a una legislació universal possible. Envers aquesta legislació universal, tanmateix, la raó em força a tenir un respecte immediat, i si ara no veig encara en què es fonamenta (cosa que pot investigar el filòsof), sí que arribo a entendre, si més no, que es tracta de l’estimació d’un valor que supera de bon tros el de tot allò que és exaltat per una inclinació, i que és la necessitat que les meves accions siguin acomplertes per pur respecte a la llei pràctica, allò que constitueix el deure, al qual ha de cedir qualsevol altre motiu, per tal com ell és la condició d’una voluntat bona en sí, el valor de la qual ho ultrapassa tot”.
I Kant. Fonamentació de la metafísica dels costums, primera secció. 1785
