[slideshare id=910754&doc=11-jonh-stuart-mill-1231782508400033-2]
UTILITARISME II, III, IV
Biografia i obra
John Stuart Mill (n. 20 de maig de 1806 – † 8 de maig de 1873) fou filòsof i economista polític anglès i l pensador liberal més influent del segle XIX. Defensava l’utilitarisme, la teoria ètica ja proposada per el qui fou el seu padrí Jeremy Bentham.
John Stuart Mill nasqué a Pentonville, Londres (Anglaterra) i fou el primer fill de James Mill. Mill fou educat pel seu pare, amb l’ajuda de Jeremy Bentham i Francis Place. Rebé una educació molt rigorosa i fou aïllat deliberadament del contacte amb altres nois de la seva edat. El seu pare, un seguidor de les idees de Bentham i de l’associacionisme, tenia la idea de crear una figura intel·lectual que continués difonent les idees utilitaristes després de les morts de Bentham i d’ell mateix.
Els seus coneixements quan era encara un nen eren excepcionals: als tres anys sabia l’alfabet grec i una llarga llista de paraules gregues amb la seva corresponent traducció a l’anglès, a l’edat de vuit anys les faules d’Hisop, l’Anàbasi de Xenofont i l’Heròdot i tenia coneixements de Luci, Diògenes, Isòcrates i Plató. També tenia força coneixements de la història d’Anglaterra. Als vuit anys, començà a estudiar llatí, geometria i àlgebra i féu de mestre als seus germans més petits. Les seves lectures principals eren sobre temes d’història si bé llegí tots els autors clàssics grecs i llatins que es llegien a les universitats de l’època; així a l’edat de deu anys llegia Demòstenes i Plató amb facilitat. El 1818 el seu pare publicà Història de l’Índia. immediatament després, comença a estudiar lògica i llegeix els tractats d’Aristòtil. En els anys següents, s’introdueix en l’economia política i estudia Adam Smith i David Ricardo.
Mill treballà per la Companyia de les Índies Orientals britànica, però fou també Membre del Parlament pel partit liberal. En la seva obra “Consideracions sobre el govern representatiu”, Mill exposa vàries reformes per al parlament i el sistema electoral, especialment en temes de representació proporcional i extensió del dret de sufragi.
El 1851 Mill es casà amb Harriet Taylor després de 21 anys d’amistat. Harriet Taylor tingué una gran influència en l’obra de Mill tant al llarg de la seva amistat com posteriorment durant el matrimoni; n’és un exemple la defensa que fa Mill dels drets de la dona.
La seva obra Sobre la Llibertat fou un llibre de gran transcendència sobre la naturalesa i els límits del poder, el qual podria ser legítimament exercit per la societat sobre l’individu. Un argument bàsic de Mill fou l’anomentat Principi del dany, és a dir, la gent es lliure de fer el que li sembli convenient sempre que això no suposi un dany o perjudici per als altres. En base a aquest argument, Mill defensà que el paper de l’estat hauria de ser la supresió de les barreres a la llibertat, com ara algunes lleis, i reduir-les en base exclusivament al principi del dany.
D’acord amb Isaiah Berlin, Mill només parla de llibertat negativa, és a dir, que per a ell la llibertat es defineix com l’absència d’impediments obstacles i/o coerció. Aquesta concepció de la llibertat contrasta amb la idea de llibertat positiva que centra el focus d’atenció en la capacitat d’actuació i en la presència d’oportunitats per execir la llibertat.
L’obra magna de Mill fou Sistema de Lògica, de la qual es realitzaren nombroses edicions. En aquesta obra avalua les categories aristotèliques i proposa el seu propi sistema. Exposa la seva teoria de termes i proposicions i es centra en el procés inductiu. Aquesta obra recull una forta influència de l’obra de William Whewell Història de les ciències inductives (1837).
La reputació d’aquesta obra es basa en l’anàlisi de la prova inductiva, en contrast amb els sil·logismes d’Aristòtil basats en el mètode deductiu. Mill formula cinc mètodes inductius:
- El mètode de l’acord.
- El mètode de la diferència.
- El mètode conjunt o doble mètode d’acord i diferència.
- El mètode del residu.
- El mètode de variacions concomitants.
El punt comú d’aquests mètodes és l’eliminació i l’aproximació successiva com a mètode científic.
- (1843) Un sistema de Lògica (A System of Logic)
- (1848) Principis d’economia política (Principles of Political Economy)
- (1859) Sobre la llibertat (On Liberty)
- (1861) Utilitarianisme (Utilitarism)
- (1869) La submissió de les dones (The Subjection of Women)
- (1873) Autobiografia (Autobiography)
Lluís Flaquer, sobre John Stuart Mill [1]
John Stuart Mill fou un dels pensadors britànics més importants del segle XIX. Malgrat l’enorme influència que exercí en el seu temps i la vasta audiència que tingueren les seves idees a l’època victoriana, avui dia és un filòsof força desconegut i la seva producció intel·lectual és a penes estudiada només pels historiadors del pensament. Amb l’excepció notable de l’assaig Sobre la llibertat, les seves obres ja no es publiquen en col·leccions populars i estan confinades a l’àmbit dels estudis erudits.
Hereu de l’utilitarisme setcentista de Jeremy Bentham i del seu pare James Mill, en representà la culminació més acabada, tot i que arribà gairebé a desvirtuar-lo. Fidel a l’economia política clàssica d’Adam Smith i de David Ricardo, Mill n’és l’exponent més complet en una època en què aquesta era objecte d’una dura arremesa per part del marxisme incipient i quan ja es començaven a perfilar les línies mestres de l’analisi marginalista.
En el camp de la lògica, les investigacions de Mill han perdut també bona part de la seva actualitat. Capficat com estava en la resolució del problema de la inducció, no sabé preveure l’immens desenvolupament de la lògica deductiva que s’inicià amb la publicació de les Lleis del pensament (1854) de George Boole.
Tanmateix, Mill fou un pensador original i les contribucions que féu a la filosofia del seu temps foren notables. El seu Sistema de Lògica (1843) fou el llibre de text més usat en l’especialitat a les universitats angleses durant tot el segle XIX. Mill fou sens dubte el representant més destacat de l’empirisme britànic al seu temps, continuador de la tradició del pensament de Locke, Berkeley i Hume. En el camp de l’economia política no es limità a reproduir les teories de Ricardo i del seu pare, sinó que hi féu innovacions realment importants. En l’àmbit de la filosofia política, fou un dels primers pensadors que aportà un correctiu a la voluntat general de Rousseau, que defensà aferrissadament els drets de les minories i la llibertat individual i que donà conèixer en el seu país l’obra de lliberals continentals com Tocqueville. El seu al·legat a favor del feminisme i del socialisme, en un temps en què aquestes causes no eren gaire populars, li confereixen un grau de modernitat remarcable. Igualment fou l’introductor als països anglosaxons del positivisme de Comte i un dels primers filòsofs que tractà d’assentar els fonaments d’una ciència social.
Nogensmenys, a desgrat de la innegable actualitat d’alguns aspectes de la seva obra, aquesta, en el seu conjunt, és avui àmpliament superada. Fou un pensador que visqué a cavall entre el racionalisme de la Il·lustració i la filosofia contemporània. Mill no aconseguí de transcendir la seva condició victoriana i resta en gran part un pensador del segle XIX. (…)
Malgrat la infinitat de temes que Mill tractà i els múltiples camps en què s’endinsà, en la seva obra es repeteixen una sèrie de constants que li confereixen una profunda unitat i coherència. Tot que Mill mai no es preocupà de desenvolupar un sistema filosòfic propi, és possible de fer-ne la reconstrucció. Essencialment, el sistema inductivista de Mill pretén establir una teoria correcta de l’explicació científica, de l’acció humana, i de la ciència social per tal de fornir la base d’una ètica racional.
En aquest sentit, massa sovint Mill només és conegut com el continuador i difusor de l’utilitarisme, el sistema ètic que havia esta formulat per Jeremy Bentham i pel seu pare, tot fent-hi solament certes modificacions sense importància. L’utilitarisme és una teoria ètica que tracta de determinar la rectitud de les accions a partir de llurs conseqüències bones o dolentes. Tanmateix, hom pot interpretar aquesta formulació com un intent de descripció dels criteris de la reflexió moral satisfactòria o com un manifest a favor d’una nova moralitat, sentits que es barregen sovint en els pensadors utilitaristes. Tant Bentham com James Mill foren philosophes racionalistes del segle XVIII que creien en un millorament de la humanitat mitjançat l’educació i la legislació i que pensaven que la utilitat de les accions i el principi de la felicitat del més gran nombre havien d’ésser els criteris del reformador social. Aquest cèlebre principi no era nou. Expressat per primer cop per Francis Hutcheson, fou recollit per Joseph Priestley el 1768 en el seu Assaig sobre els primers principis de govern, d’on Bentham l’adoptà, i professat igualment per pensadors continentals com Claude Helvetius i el baró d’Holbach. Jeremy Bentham, en la seva Introducció als principis de la moral i de la legislació (1789) proposava un sistema hedonista segons el qual els homes sempre desitgen només el plaer i són contraris al dolor o, si desitgen o són contraris a altres coses, és perquè han après per experiència que comporten o eviten el dolor. Així, definia la utilitat d’una acció com la seva tendència a causar plaer i a impedir dolor i, per consegüent, una bona acció no era altra que la susceptible de procurar el grau més gran de plaer sobre el dolor a les persones afectades per ella.
El jove Mill discrepava d’aquests postulats tan simplistes i ja el 1833 escriví dos assaigs sense signar en els quals criticava aquesta mena d’utilitarisme ingenu. A Bentham li reprotxa d’haver negligit el sentiment del deure i la consciència moral, i al seu pare li retreu el fet d’haver estat incapaç de copsar les diferències individuals de caràcter, que queden diluïdes en una natura comuna tots els homes. El 1838, un cop ja morts Bentham i el seu pare, torna a insistir sobre aquests punts en un nou article sobre Bentham emfasitzant la importància de la vida interior en l’establiment de les bases de la moral i retraient a l’ètica de Bentham l’oblit de les fonts profundes del comportament, tot això en consonància amb la influència que rebé de Goethe i del moviment romàntic anglès. Al final de la seva vida, en el seu opuscle sobre L’utilitarisme, Mill separa la quantitat de la qualitat dels plaers, fa la distinció entre felicitat o satisfacció, segons que es refereixin a la complaença de les facultats superiors o inferiors i crea la figura del jutge competent que discrimina entre els plaers de qualitat baixa o elevada. Com diu Isaiah Berlin tot intentant establir la diferència entre el vell i el nou utilitarisme, si a Bentham o a James Mill els haguessin ofert una píndola de la felicitat que garantís la possessió de la benaurança probablement l’haurien acceptada de bon grat. En canvi, Mill s’hi hauria negat en rodó, al·legant que l’home es diferencia dels animals en tant que és capaç d’anar a la recerca de fins propis.
L’obra de Mill es pot dividir en tres grans apartats. D’una banda, desplegà la seva activitat en el camp de la lògica i de la filosofia de la ciència. De l’altra, escrigué obres importants d’economia política. En tercer lloc, una part considerable de la seva producció intel·lectual cau dins de l’àmbit de la teoria política i la sociologia.
Mill se situa de ple dins la tradició empirista britànica. En el camp de la lògica i de la psicologia esmerçà tota la seva vida en la lluita contra les idees intuïcionistes, representades sobretot a l’època pel Dr. Whewell, basades en una visió a priori del coneixement i de les facultats humanes, influïda principalment per la filosofia idealista alemanya. La professió de l’intuïcionisme tenia, segons Mill, uns resultats que anaven molt més enllà d’unes meres conseqüències teòriques. Com confessa en la seva Autobiografia: “La noció que les veritats externes a la ment puguin ésser conegudes per la intuïció o la consciència, independentment de l’observació i de l’experiència, estic convençut que és, en els temps que corren, el gran suport intel·lectual de doctrines falses i d’institucions dolentes. Amb l’ajut d’aquesta teoria, qualsevol creença inveterada i qualsevol sentiment intens són dispensats de l’obligació de justificar-se per mitjà de la raó i són erigits en pròpia garantia i autojustificació ben suficients. Mai hom no havia creat un instrument tan apte per a consagrar tota mena de prejudicis profundament arrelats”.
El Sistema de Lògica (1843) és la primera obra d’una certa entitat de Mill, en la qual treballà més de deu anys i que al final de la seva vida considerava una de les més importants. Bàsicament les seves contribucions més notables foren una teoria de la inducció i una metodologia de les ciències socials. Mill sosté que fins i tot les veritats aparentment necessàries com les de les matemàtiques i de la geometria s’expliquen en termes inductius. El seu gran esforç rau a mostrar que, si bé la llei de la causalitat universal constitueix el moll de la inferència causal, tot i això es tracta d’una llei que descobrim empíricament i que provem per inducció. Mill estableix quatre mètodes d’indagació experimental: el de les concordances, el de la diferència, el dels residus i el de les variacions concomitants.
La lògica de la deducció i de la inducció són universalment aplicables. Com que creu que tots els fenòmens pertanyen a un sol món natural, i que els mateixos procediments científics són vigents en tots els camps, la mecànica newtoniana, la part de la ciència més desenvolupada, en constitueix el model per antonomàsia. Les ciències morals, però, es basen en la psicologia, ciència inductiva de les associacions dels fets elemental de la vida psíquica. Tanmateix, la psicologia ha d’anar acompanyada de dues altres ciències deductives per tal de completar el quadre de la ciència social. La primera, que Mill anomena etologia, és una mena de psicologia social que té per objecte el coneixement de la formació del caràcter individual, nacional i de grup. La sociologia, d’altra banda, terme que Mill manllevà a Comte i que introduí als països anglosaxons, està destinada a estudiar les grans tendències del desenvolupament social. La sociologia de Mill és, doncs, bàsicament psicologista en la mesura que tracta de derivar les lleis socials de la psicologia de la naturalesa humana. Pel mateix fet és individualista metodològica, car només reconeix entitat real als individus i no pas als fets o institucions socials. Aquesta postura ha estat criticada per alguns autors, com Popper, que considera que la combinació d’aquests ingredients condueix a l’historicisme, o sia, a la tendència a englobar totes les ciències socials dins la història i a considerar com el seu principal objecte la predicció del futur mitjançant la formulació de lleis històriques universals.
La influència del positivisme de Comte sobre Mill és indubtable. La seva amistat, avalada per una llarga correspondència, venia refermada per una sèrie de coincidències ideològiques. Tant l’un com l’altre creien en la possibilitat i en la necessitat d’una ciència social i Mill tenia en gran estima la llei de l’evolució social de Comte, així com les seves aportacions a la filosofia de la ciència, algunes de les quals incorporà a la pròpia obra en el camp de la lògica. Tanmateix, la relació entre els dos homes es refredà progressivament, sobretot arran de la publicació del Sistema de política positiva de Comte (1851-1854), una obra, segons Mill, carregada d’extravagàncies, que denunciaria en Auguste Comte i el positivisme.
Mill féu contribucions importants al camp de l’economia política, ciència del capitalisme triomfant. L’obra que condensa tots els coneixements de Mill sobre el tema són els seus Principis d’economia política (1848). Per tal de valorar adequadament la significació d’aquest llibre, cal tenir en compte que s’inscriu plenament dins l’escola clàssica de David Ricardo, vinculat al moviment utilitarista, bon amic del pare de Mill i de qui ell havia après economia de jove. Així, l’economia política de Mill és encara una ciència del desenvolupament, del creixement i del canvi, a diferència de l’escola neoclàssica d’Alfred Marshall, centrada en l’estudi de l’equilibri. Això vol dir que en l’obra de Mill hi tenen cabuda disquisicions que serien considerades supèrflues en un manual d’economia moderna, com era la necessitat d’una legislació per a la protecció del treball infantil i la controvèrsia entre l’ensenyament públic i el privat. Malgrat la fidelitat ricardiana de Mill, són dignes d’atenció les seves innovacions en els camps de la teoria de l’oferta i la demanda, la política monetària, el comerç internacional i el càlcul de costos. Una de les novetats dels Principis és la distinció que Mill fa entre les lleis de la producció i les lleis de la distribució. Les primeres són lleis naturals reals i tenen el caràcter de veritats físiques. En canvi, la distribució de la riquesa és una institució purament humana que té per objecte els sistemes de propietat i de socialisme. En aquest sentit, el capítol sobre “El futur probable de les classes treballadores” és una argumentació a favor del socialisme, sobretot a causa de la influència creixent de Harriet. El “socialisme” de Mill i de la seva muller, nogensmenys, no té res a veure amb el marxista, sinó que es basa més aviat en la creació de societats cooperatives gestionades pels propis treballadors, sense suprimir del tot, per això, la iniciativa i la intervenció estatals ni, encara menys, el sistema de mercat.
Per tal d’entendre les aportacions de Mill a la teoria política i a la sociologia, cal considerar-les en la perspectiva de la seva reacció contra les idees sobre el govern representatiu vigent a la primeria del segle XIX i que havia après de llavis del seu pare. En el seu Assaig sobre el govern (1820) James Mill afirma que la causa de la democràcia ja estaria assegurada des del moment que el govern fos responsable davant una assemblea representativa dels interessos de la comunitat. Així, a mesura que s’estengués la franquícia electoral, ja no caldria mantenir les garanties dels ciutadans contra les actuacions d’un govern opressiu i deixaria de tenir sentit llur desconfiança ancestral envers els governants. Mill, en canvi, discrepa de la idea que la nació no hagi de ser protegida contra la seva pròpia voluntat, lliurement expressada. En primer lloc, podria succeir que la identitat d’interessos entre governants i governats no fos més que una il·lusió. Igualment, tot i produir-se idealment una harmonia entre el govern i els ciutadans, en una societat heterogènia, els interessos de la comunitat són els de la majoria, la part més nombrosa o activa del poble. Per tant, cal prendre precaucions per a limitar els poders del govern contra les minories i contra els mateixos ciutadans individuals. La “tirania de la majoria”, expressió cara a Tocqueville és, doncs, un dels pitjors mals amb què s’enfronten les institucions democràtiques modernes.
La defensa dels drets de les minories és una de les tasques que Mill s’imposà i que es traduí en els seus repetits esforços a favor d’una reforma electoral basada en el mètode de la representació proporcional, més respectuós amb les opcions polítiques no dominants que no pas el sistema majoritari vigent a Anglaterra. D’altra banda, la seva defensa de les minories discriminades i oprimides i de la dissidència religiosa comportà igualment, influït per Harriet, una actitud decidida a favor de la causa feminista i del vot de les dones, temes que es plasmaren en La subjecció de les dones (1869).
La seva ferma militància a favor de la dissidència en tots els camps i aquesta prevenció contra el despotisme de la societat el portà, però, a una posició clarament elitista. El seu reconeixement de la importància de les idees com a agents de canvi social i de les pressions a què es veu sotmesa la intel·ligència en el món modern, el féu aferrar a noció d’una élite intel·lectual –una idea que manllevà a Coleridge- que servís de revulsiu i, al mateix temps, de salvaguarda de la llibertat. El pes excessiu que Mill concedeix a la intelligentcija, la seva defensa del vot plural i la seva por de les masses fan que la visió milliana de la democràcia sigui un xic ambivalent i que hagi rebut interpretacions no gaire progressistes.
Les idees de Mill sobre sociologia política, expressades sobretot a les Consideracions sobre el govern representatiu (1861), constitueixen un excel·lent rerefons introductori per a l’estudi del seu assaig Sobre la llibertat.
No hi ha dubte que Sobre la llibertat (1859) és l’obra més coneguda de John Stuart Mill, la més llegida avui dia, i la que planteja qüestions de l’actualitat més roent.
La concepció de l’obra es remunta a l’agost de 1853, quan Mill, en una carta que escriu a la seva dona, al·ludeix a un volum d’assaigs sobre temes d’importància crucial que condensarien llurs millors idees. Mesos més tard torna a referir-s’hi, emprant ara la imatge d’«una mena de comprimit mental amb el qual els pensadors, si és que n’hi ha després de nosaltres, es puguin nodrir, per a difondre’l més tard a altres persones en forma diluïda». Com hom pot veure, Mill parla en plural, car, com reconeix en diversos llocs, tant la gestació com l’execució i la revisió d’aquesta obra és conjunta. Dels onze temes inicials que havien de constituir el volum, l’assaig sobre la llibertat fou probablement un dels pocs que fou escrit. De tota manera, en el curs del viatge que Mill efectuà el 1854-55 pel sud d’Europa per tal de recuperar-se d’una greu malaltia, se li acut de publicar-lo separadament i així ho comunica a Harriet, que s’havia quedat a Anglaterra, car «és també una necessitat creixent, ja que l’opinió tendeix a violar cada cop més la llibertat i gairebé tots els projectes dels reformadors socials dels nostres dies –i en particular el de Comte- són realment lliberticides». Malgrat aquest entusiasme, el projecte es a anar endarrerint i l’assaig no aparegué fins al febrer de 1859, quatre mesos després de la mort de Harriet, a qui Mill dedicà el llibre.
D’acord amb aquesta idea de «comprimit mental», Sobre la llibertat és una obra de tesi. El mateix Mill, sense embuts, exposa els objectius de l’assaig, al final del capítol introductori. L’objecte de l’obra no és establir un principi regulador de les relacions entre l’Estat i l’individu, com alguns han volgut interpretar, sinó, d’una forma molt més àmplia, entre la societat global, incloent-hi l’Estat, i l’individu. Aquest criteri és ben senzill. La societat com a tal, en forma de pressió de l’opinió o de la xafarderia o a través de les autoritats jurisdiccionals de l’Estat, per mitjà de sancions socials o jurídiques, només té el dret d’intervenir per a coartar la llibertat dels individus a fi d’impedir el dany als altres. «L’única demarcació de la conducta de qualsevol persona per la qual aquesta és responsable davant la societat és la que afecta als altres. En la part que només l’afecta personalment, la seva independència és, per descomptat, absoluta. Sobre si mateix, sobre el seu cos i sobre el seu esperit, l’individu és sobirà.»
Aquesta formulació presenta algunes dificultats. En primer lloc suposa una distinció clara i tallant sobre dues menes d’accions: les que només concerneixen un mateix (self-regarding actions) i les que concerneixen els altres (other-regarding actions). Les primeres quedarien incloses dins l’esfera privada, lliure d’interferència de la societat, mentre que les segones formarien part de l’esfera pública, subjecta a la regulació social i jurídica. Ara bé, la barrera entre les dues esferes és molt tènue i, per més que Mill, en el capítol V sobre les aplicacions del principi, s’esforci a distingir unes accions de les altres segons els casos, no hi reïx del tot, car qualsevol acte, directament o indirecta, sempre afecta els altres, i el grau en què ho fa depèn de les circumstàncies i és una qüestió d’apreciació. Però Mill afirma, sorprenentment, car es passà tota la vida lluitant contra l’intuïcionisme, que «Representa una gran diferència tant en els nostres sentiments com en la nostra conducta envers ella [una persona] el fet de si ens desplau en coses en les quals nosaltres creiem que tenim el dret de sotmetre-la a control o en coses en les quals sabem que no el tenim.» Així, en el fons, es veu obligat a acceptar que la diferència entre els afers públics i els afers privats no depèn d’una regla intemporal, sinó que cal situar-la dins d’un sistema de moralitat determinat, que pot variar d’un temps a un altre. Per tant, la inclusió d’un acte dins la categoria de self-regarding o other-regarding està sotmesa a les nostres nocions morals prèvies sobre allò que és públic o privat en un temps determinat.
En segon lloc, cal observar que Mill empra dues concepcions de la llibertat, segons els contextos, que no són plenament idèntiques. Si bé el concepte que marca la tònica al llarg del llibre és el de llibertat negativa, o sia, l’absència de coacció o de restriccions de què gaudeix un individu, sobretot en el capítol II insisteix en la noció de llibertat com a capacitat d’elecció, que condueix al ple desenvolupament de totes les facultats humanes. En aquest segon sentit la llibertat es manifestaria mitjançant l’espontaneïtat, l’excentricitat de caràcter i l’originalitat, car, en paraules del propi Mill, «aquell que fa quelcom perquè segueix el costum no fa cap elecció». Sembla que Mill suposi que aquestes dues condicions són equiparables i que, per tant, la manca d’interferència de la societat en els afers de l’individu hagi de conduir necessàriament al desenvolupament de la individualitat. Aquesta pretensió és sens dubte excessiva, perquè no sols en la societat moderna teòricament lliure i amb un marge de privacitat força elevat assistim al naixement d’individus molt poc desenvolupats i no gaire lliures, sinó que, com ha assenyalat encertadament Isaiah Berlin, la integritat, l’amor a la veritat i un individualisme ferotge floreixen tan sovint en comunitats severament disciplinades com ara, per exemple, els calvinistes puritans d’Escòcia o de Nova Anglaterra, com en societats més tolerants o indiferents.
En tercer lloc, Mill, seguint la línia traçada per Tocqueville, situa la seva concepció del món social dins la perspectiva que se sol anomenar de la societat massa. El problema de la llibertat és plantejat en termes de l’antinòmia entre individus aïllats, atomitzats i esmaperduts, i una societat global totpoderosa, sense que hi càpiguen, entre aquests dos pols grups intermedis que engalzin els primers dins la segona. La manca de referència de Mill als grups primaris, a les comunitats, a les associacions i a les subcultures parcials, característics de la societat moderna, que fan de pont entre l’individu i la societat, fan que el seu plantejament de la qüestió de la llibertat resulti incomplet. És veritat que en la societat moderna tots aquests grups intermedis coarten la llibertat dels individus en la mesura en què constitueixen fonts d’integració i de regulació de la vida dels individus, però, al mateix temps, donada la seva multiplicitat i heterogeneïtat, permeten un grau major de tria entre diverses opcions que en societats anteriors. Com observa Mill, un dels efectes no previstos de la proliferació de sectes religioses, integrades per fanàtics enemics de la llibertat, és, a la llarga, la institucionalització de la tolerància religiosa i la creació d’una possibilitat de tria més àmplia. El mateix passa, doncs, en els altres àmbits de la societat. El grau de llibertat de què gaudeixen els membres d’una societat ve donat certament per l’absència d’intrusió de l’Estat i dels organismes socials en els afers privats i per l’efectivitat de les garanties reconegudes a la constitució, però també i sobretot per la possibilitat i la realitat de l’elecció entre diverses preferències, tot i que, d’altra banda, dins de cada opció hi pugui haver un marge més gran o més petit de maniobra, que sovint se sol reduir a mesura que hom avança vers grups de caire minoritari i dissident, malgrat declaracions verbals en sentit contrari.
Deia al principi que els temes plantejats en aquest llibre són d’actualitat palpitant. A desgrat de les objeccions que hom hi pugui fer, la lectura d’aquesta obra és enterament saludable, puix que, a diferència d’altres obres de Mill sobre les quals el pas del temps és implacable, en l’assaig Sobre la llibertat les qüestions que s’hi debaten continuen estant damunt la taula i esperant una solució. Poden haver variat algunes de les aplicacions del principi del Mill, però fàcilment, i sense fer gaire violència al caràcter de l’obra, se’ns acudeixen innombrables casos de què hauria pogut parlar si hagués escrit el llibre avui. Temes que fan forrolla, com el de les drogues, el de l’avortament provocat, el de l’homosexualitat i tants d’altres adquireixen una nova llum amb la lectura del present assaig. Si hom qualifica de clàssics aquells llibres que no passen de moda i que són de perenne actualitat, no hi ha dubte que aquest apel·latiu escau a aquest petit gran llibre.
Esquema
Influències teòriques bàsiques
– Utilitarisme (Jeremy Bentham, James Mill)
– Teoria econòmica (Adam Smith, David Ricardo)
– Empirisme (John Locke, George Berkeley, David Hume)
Temes tractats en la seva obra
– Lògica i filosofia de la ciència
o rebuig de l’intuïcionisme (recuperació de la tradició empirista)
o elaboració d’una teoria de la inducció
o elaboració d’una metodologia de les ciències socials (influència del positivisme de Comte)
– Economia política
o Influïda per l’escola de Ricardo
o Estudi del creixement, desenvolupament i canvi econòmics
o “Socialisme” basat en la creació de cooperatives gestionades pels treballadors
– Teoria política i sociologia
o Allunyament dels plantejaments del pare i influència de Tocqueville
o La nació ha de ser protegida contra la seva pròpia voluntat, lliurement expressada
o defensa dels drets de les minories i dels individus enfront de la “tirania de la majoria”
“Sobre la llibertat”
– Objectiu de l’obra: establir un principi regulador de les relacions entre la societat global, incloent-hi l’Estat, i l’individu.
– Principi regulador: La societat com a tal o l’Estat només tenen el dret d’intervenir per a coartar la llibertat dels individus a fi d’impedir el dany als altres.
– Objeccions:
o Distinció radical discutible entre accions que només afecten un mateix i accions que afecten els altres.
o Ús de dues concepcions de llibertat diferents, de compatibilitat discutible.
§ Absència de coacció
§ Capacitat d’elecció que fa possible el desenvolupament personal
o Plantejament del tema de la llibertat en el marc de la contraposició entre la massa social totpoderosa i l’individu aïllat, sense grups intermedis.
– Actualitat de l’obra: drogues, homosexualitat, avortament…
1] Aquest text de Lluís Flaquer correspon a la seva introducció a l’edició de l’assaig Sobre la llibertat (Barcelona 1983), del qual n’és també traductor. Els subratllats són meus i no tenen altre propòsit que el de facilitar la comprensió de les idees bàsiques del text.