“Sultan (el ximpanzé més intel·ligent de Köhler), estirat al costat dels barrots, no pot aconseguir la fruita, que és fora del seu abast, per mitjà d’un únic pal curt que té a la seva disposició. Enllà dels barrots hi ha dipositat un pal més llarg, a uns dos metres al costat de l’objectiu i paral·lel a l’enreixat. No es pot agafar amb la mà, però es pot collir per mitjà d’un pal curt. Sultan intenta atènyer la fruita amb el més curt dels dos pals. Com que no ho aconsegueix arrenca un tros de filferro que sobresurt de la xarxa de la seva gàbia, però això també és inútil. Després, mira al seu voltant (hi ha sempre, en el decurs d’aquests tests algunes pauses llargues durant les quals els animals examinen tota la regió visible). De cop i volta, agafa una altra vegada el pal petit, va directament als barrots que hi ha davant del pal llarg, l’arrossega cap ell amb “l’auxiliar”, se n’apodera i se l’en duu al punt que es troba davant de l’objectiu (el fruit), del qual s’apodera. Des del moment en què la seva vista cau sobre el pal llarg, la seva manera de comportar?se forma un tot consecutiu, sense interrupció i, per bé que agafar el pal gran per mitjà del petit és una acció que podria ser completa i diferenciada per si mateixa, l’observació mostra que segueix, molt sobtadament, un interval de vacil·lació i dubte ?el fet de mirar al voltant? que indubtablement té una relació amb l’objectiu final i que és immergida de seguida en l’acció final de la consecució de l’objectiu”.
HILGARD, E.R. Introducció a la psicologia, 1973
“Podemos empezar definiendo la conducta inteligente, sin recurrir a los procesos psíquicos. Un ser vivo se conduce inteligentemente cuando pone en práctica una conducta caracterizada por las notas siguientes: tener sentido, ya porque la conducta resulte “cuerda”, ya porque la conducta, fallando el fin, tienda empero manifiestamente al fin i resulte por tanto “necia”; no derivarse de ensayos previos o repetirse en cada nuevo ensayo; responder a situaciones nuevas, que no son típicas ni para la especie ni para el individuo; y acontecer de súbito y sobre todo independientemente del número de ensayos hechos con anterioridad para resolver un problema planteado por algún impulso. Hablaremos de inteligencia orgánicamente condicionada mientras el proceder interno y externo que el ser vivo emplea esté al servicio de un movimiento impulsivo y de la satisfacción de una necesidad. Llamamos, además, a esta inteligencia práctica, porque su sentido último es siempre una acción.”
SCHELER, M. El puesto del hombre en el cosmos, pàg. 48-9.
“La intel·ligència és la solució d’un problema nou per al subjecte, és la coordinació de mitjans per tal d’assolir un cert objectiu que no és accessible de forma immediata; mentre que el pensament és la intel·ligència interioritzada i es recolza no pas sobre l’acció directa, sinó sobre un simbolisme, sobre l’evocació simbòlica pel llenguatge, per les imatges mentals, etc., que permeten de representar el que la intel·ligència sensoriomotriu, en canvi, copsarà directament”.
Jean PIAGET. Problemas de psicologia genética, 1978, pàg. 18-19.
