Aldous Huxley, sobre la màgia de les paraules

”Les paraules, dites per un bon actor -i qualsevol gran predicador, qualsevol advocat i qualsevol polític d’èxit és, entre altres coses, un actor consumat-, poden exercir un poder gairebé màgic sobre els que les escolten. Atesa la irracionalitat essencial d’aquest poder, fins i tot el més benintencionat dels oradors públics fa més mal que bé. Quan un orador, amb la simple màgia de les paraules i una veu d’or, convenç els que l’escolten de la rectitud d’una causa injusta, quedem seriosament alarmats. Hauríem d’alarmar-nos de la mateixa manera quan trobem que s’utilitzen els mateixos trucs irrellevants per convèncer la gent de la rectitud d’una bona causa. El convenciment engendrat potser és desitjable, però els fonaments són intrínsecament erronis, i els que fan servir els mecanismes de l’oratòria per infondre creences, per correctes que siguin, són culpables de tolerar els elements menys encomiables de la naturalesa humana. Exercint la seva desastrosa facúndia, afavoreixen l’estat de trànsit quasi hipnòtic en què viuen la majoria dels éssers humans, un estat del qual l’objectiu i el propòsit de tota filosofia veritable i de les religions genuïnament espirituals és deslliurar-los. A més, no pot haver-hi oratòria edificant sense una simplificació màxima, i no es pot simplificar al màxim sense distorsionar els fets. Fins i tot quan fa tot el que pot per dir la veritat, l’orador competent és ipso facto un mentider. I no cal afegir que la majoria dels oradors competents ni tan sols miren de dir la veritat, sinó que el que pretenen és despertar simpatia envers els seus amics i antipatia envers els seus adversaris”.

La lectura de “Els dimonis de Laudun”, d’Aldous Huxley m’ha permès gaudir d’un colla d’interessantíssimes reflexions entorn de la naturalesa humana, com ara aquesta. L’excel·lent traducció de Dolors Udina posa a l’abast dels lectors en llengua catalana una versió de qualitat d’un assaig inoblidable que Huxley publicà l’any 1952. L’edició catalana és del 2017.

La reflexió entorn de la màgia de les paraules és de plena actualitat. Les trampes del llenguatge queden amplificades avui pel poder de les xarxes socials, on la simplificació de què parla Huxley és portada a l’extrem. En democràcia la paraula té un poder transcendental, i el diàleg resulta indispensable, certament. Però massa sovint correm el perill d’extraviar-nos víctimes de l’atracció màgica i irracional de l’eloqüència del llenguatge. La paraula és una eina perillosa, però si en prescindim, què ens queda? És, doncs, una perillosa i alhora indispensable afirmadora de la nostra humanitat.

Josep Maria Altés

Aquest article ha estat publicat en Engany, Josep Maria Altés, Llibres, Màgia, Mentida, Paraula. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *