“L’ús de la força de treball és el mateix treball. El comprador de la força de treball la consumeix en fer treballar el seu venedor. Així aquest darrer esdevé en acte allò que abans només era en potència: força de treball en acció, treballador. Per a representar el seu treball en mercaderies l’ha de representar primerament en valors d’ús, en coses que serveixen per a satisfer necessitats de qualsevol mena. Per tant, allò que el capitalista fa fer a l’obrer és un valor d’ús particular, un article determinat. La producció de valors d’ús o béns no en modifica la natura general pel fet que es realitzi per al capitalista i sota el seu control. El procés de treball, doncs, s’ha de considerar d’entrada independentment de qualsevol forma social determinada.
En primer lloc el treball és un procés entre home i natura, un procés on l’home, amb la seva activitat, canalitza, regula i controla el seu metabolisme amb la natura. S’enfronta, en tant que poder natural ell mateix, amb la matèria natural. Posa en moviment les forces naturals que pertanyen al seu cos, braços i cames, cap i mans, per apropiar-se la matèria natural en una forma útil per a la seva vida. En actuar amb aquest moviment sobre la natura externa i modificar-la, modifica també la pròpia natura. Desenvolupa les potències que s’hi havien endormiscat i sotmet el joc de llurs forces al seu propi domini. Aquí no ens trobem davant les primeres formes de treball, fruit de l’instint animal. La situació en què el treball humà encara no s’havia tret del damunt la seva primera forma instintiva s’enretira en el fons dels temps més remots comparada amb la situació en què l’obrer es presenta al mercat de mercaderies com a venedor de la seva força de treball. Suposem el treball en una forma que és exclusivament pròpia de l’home. Una aranya fa operacions semblants a les del teixidor, i una abella amb la construcció de les bresques fa avergonyir més d’un arquitecte humà. Però allò que des del primer moment fa que l’arquitecte més dolent superi la millor abella és que aquell, abans de construir la bresca amb cera, l’ha construïda al seu cap. Al final del procés de treball, el resultat que en surt ja era present des del principi al cervell de l’obrer, és a dir, idealment. No és que provoqui només un canvi de forma de la natura; alhora realitza en la natura el seu fi, que ell coneix bé, que determina com a llei la seva manera de fer i al qual ha de subordinar la seva voluntat. I aquesta subordinació no és cap acte aïllat. A més de l’esforç dels òrgans que treballen, aquesta voluntat segons un fi, que s’exterioritza com a atenció, es fa necessària per a tota la durada del treball; i se’n fa més com menys es deixi arrossegar l’obrer pel contingut i la forma d’execució del treball i com menys se’n gaudeixi en forma de joc de les seves forces corporals i intel·lectuals.
Els moments simples del procés de treball són l’activitat segons un fi, l’objecte i el mitjà d’aquest.
La terra -des del punt de vista econòmic s’hi ha d’incloure també l’aigua– tal com originàriament proveeix els homes de queviures, mitjans de subsistència acabats, és, sense que l’home hi intervingui, l’objecte general del treball humà. (…)
El mitjà de treball és una cosa o un conjunt de coses que el treballador introdueix entre ell i l’objecte del treball, i que li serveixen de guia en l’activitat amb aquest objecte. Utilitza les propietats mecàniques, físiques, químiques, de les coses per a fer-les actuar, segons el seu fi, com a mitjans de poder damunt d’altres coses. L’objecte del qual l’obrer s’apodera immediatament – si s’exceptua el fet d’agafar mitjans de subsistència ja acabats, com fruites, etc., on els únics mitjans de treball emprats són els propis òrgans corporals- no és l’objecte de treball, sinó el mitjà de treball. D’aquesta manera, el mateix element natural esdevé òrgan de la seva activitat, un òrgan que incorpora als òrgans del seu cos, i així n’allarga la figura natural, malgrat la Bíblia. (…) L’ús i la creació de mitjans de treball, tot i que embrionàriament sigui propi ja de certes espècies animals, caracteritza el procés de treball específicament humà; per això Franklin defineix l’home com a “a toolmaking animal”, un animal que fa eines. La mateixa importància que té l’estructura de les restes òssies per a conèixer l’organització de gèneres d’animals ja desapareguts, la tenen les restes de mitjans de treball per a judicar formacions econòmico-socials ja desaparegudes. El que diferencia les èpoques econòmiques no és allò que es fa, sinó com es fa, els mitjans de treball amb què es fa. (…)
En el procés de treball, doncs, l’activitat de l’home provoca, a través del mitjà de treball, un canvi de l’objecte de treball, canvi ja cercat des de bon començament. El seu producte és un valor d’ús, una matèria natural adequada a les necessitats humanes per mitjà d’un canvi de forma. El treball s’ha unit al seu objecte, s’ha objectivat, i l’objecte s’ha treballat. Allò que abans apareixia en el treballador en forma d’agitació, ara apareix com a propietat quieta, en la forma de l’ésser, en el producte. L’obrer ha filat, i el producte és el fil.
Si es considera tot el procés de producció des del punt de vista del seu resultat, del producte, el mitjà de treball i l’objecte de treball apareixen com a mitjans de producció, i el treball com a treball productiu.”[1]
