“La breu carrera d’Alexandre va tenir una influència profunda en la vida intel·lectual dels grecs. Va acabar pràcticament amb les últimes restes de la prosperitat i de l’hegemonia d’Atenes. Molts dels homes destacats que en d’altres temps s’haurien quedat a Atenes i haurien continuat la seva tradició, ara van veure més perspectives d’èxit amb Alexandre. (…)
Alexandria, en una situació esplèndida per les comunicacions est-oest, tenia avantatges comercials i estratègics. Aviat va dominar el tràfic comercial que abans era en mans dels atenesos. Totes aquestes desgràcies, des de la pèrdua de poder polític fins a la del poder comercial, (…) van apartar al pensament atenès de la desinteressada recerca del coneixement. La filosofia es va convertir en una droga destinada a possibilitar a l’home el patiment serè de l’adversitat. (…)
Les campanyes d’Alexandre van dur Ptolemeu Sóter al poder a Egipte. Allí va fundar una dinastia que dominà el país fins que es convertí en part de l’imperi romà. (…)
Després d’afermar el seu poder, Ptolemeu es disposà a fer d’Alexandria el nou centre de la cultura grega. Començà a reunir una ingent biblioteca que amplià el seu fill, Ptolemeu Filadelfos, fins a ser una de les meravelles del món antic. (…) La biblioteca es convertí en la peça principal del Museum o temple de les Muses. No es tractava d’un Museu en el sentit modern de la paraula, sinó, pròpiament, de la primera universitat que ha existit al món. (…) Durant els 200 anys subsegüents a la fundació del Museum -és a dir, des del 300 fins el 100 aproximadament- la ciència grega es va desenvolupar amb un gran esplendor i una gran força. Aquest període ha produït tres matemàtics i tres astrònoms de la màxima categoria. (…) Fins els segles XVI i XVII la humanitat no ha aconseguit, en astronomia, un treball comparable al dels tres grans alexandrins. Els progressos de la biologia y de la medicina alexandrines, tot i ser més discrets, foren considerables. (…)
Però ¿com es pot explicar que fossin tants els qui dediquessin el seu talent a una mateixa qüestió i al mateix temps? ¿Per què tants homes que podien dedicar el seu talent a la filosofia o a la literatura es dedicaren amb tal unanimitat a l’astronomia i a les matemàtiques?
Ens cal retrocedir una mica en el temps i tornar a considerar els sofistes atenesos. La seva comparació dels sistemes filosòfics havia cridat l’atenció sobre el fracàs del mètode especulatiu en la ciència. El corolari obvi de la crítica sofista era que calia seguir endavant en ciència amb mètodes nous; però la gran influència de Sòcrates i Plató, dos pensadors especulatius per excel·lència, impedí que es veiés aquella conseqüència òbvia. Sòcrates i Plató salvaren el mètode fracassat, sacrificant la ciència. Aristòtil va desenvolupar més endavant un mètode nou en biologia, política i lògica, estudiant els problemes específics mitjançant l’observació, la comparació i la classificació. Així obtingué coneixements sòlids dins de camps limitats. Però malgrat Aristòtil el biòleg, a Atenes se seguia suposant que els temes físics i astronòmics havien d’estudiar-se exclusivament a través de la “intel·ligència natural” de l’ànima de què parlava Plató; per això s’estancaren.
Els fundadors del Museum estaven sota la inspiració d’Aristòtil. Al Museum se’l llegia i se l’admirava. Els seus nous mètodes foren estudiats i difosos en un nou ambient on no hi havia la rèmora de la condemna filosòfica que impedia l’aplicació dels mètodes aristotèlics a les antigues ciències venerables. (…) L’astronomia estudia els fenòmens naturals més senzills des del punt de vista de l’observació global. Per això oferia les perspectives més immediates d’èxit científic. Alliberada de lligams filosòfics, es convertí en un atractiu camp d’investigació per als millors caps de l’època. Així sorgí un tipus d’astrònom que havia decidit no seguir perdent el temps en la construcció d’universos imaginaris. Els nous astrònoms observen amb cura cada regió del cel, igual que Aristòtil havia observat les plantes i els animals, i es dediquen a resoldre problemes clarament plantejats mitjançant programes d’observació sistemàtica. (…) Finalment, la decisió d’examinar l’univers en detall acabava amb la presumpció arrogant segons la que un sol home, tancant els ulls i posant en marxa la seva limitada intel·ligència, pot oferir una comprensió general del cosmos.
Les matemàtiques havien de prosperar al costat de l’astronomia. Els qui crearen les matemàtiques que necessitava l’astronomia no es van acontentar tan sols amb això. Van fer molt més, per la senzilla raó que els agradava de fer-ho, però de tota manera tenien la sensibilitat científica suficient i necessària per col·locar les matemàtiques al seu lloc, sabent que per si soles no podien produir coneixement científic.. Van entendre el seu valor com a instrument per traçar les més subtils implicacions existents entre els elements de coneixement empíric aconseguit, i van veure que les matemàtiques podien ser útils per generalitzar els resultats de l’observació. Desenvolupant-les més del que era estrictament necessari de cara a aquest fi, van pensar tal vegada que la seva obra podia ser útil en el futur per a una ciència més complexa, però és més probable que ho fessin tal com es cultiva un art que dignifica la vida. Aquesta nova moderació en la concepció de les matemàtiques és típica de la mentalitat equilibrada que dominà el Museum, mentalitat nascuda de la comprensió que els problemes de la ciència són infinits i que no poden ser resolts sinó a través d’una obra pacient de generacions. (…)
El feliç resultat que podia esperar-se de l’escepticisme sofístic -és a dir, una nova manera d’enfrontar-se amb els problemes científics- fructificà gràcies als alexandrins. (…) A Alexandria hi havia representades les tendències ateneses que havien afavorit l’escepticisme, i no ho estaven en canvi les tendències idealistes que s’hi havien oposat pel procediment de liquidar la ciència.
Pel seu valor intrínsec i per la seva ulterior influència, l’obra dels alexandrins en astronomia i matemàtiques fou més important que tota la resta del que van fer. Era tan moderna d’esperit, que els grans científics dels segles XVI i XVII van poder seguir amb tota naturalitat l’obra dels alexandrins, agafant-la allí on ells l’havien deixat. Hiparc hauria estat perfectament capaç de treballar amb Ticho Brahe de igual a igual, i Arquímedes hauria estat capaç del mateix amb Newton.”
L.W.H. Hull. Historia y filosofia de la ciencia, pp.92-122
Alguns dels protagonistes
Euclides (330-275 aC.). La seva obra més important, els Elements, és un dels llibres més influents de la història de la humanitat. En aquesta obra elabora un quadre sistemàtic de tota la geometria grega del cercle i la recta, i de la teoria dels nombres del seu temps. La matèria de la seva obra la recull de matemàtics anteriors com Pitàgores, Eudox, i Hipòcrates, però la seva contribució principal és la d’haver ensamblat els teoremes coneguts tot construint un gran sistema deductiu.
Aristarc de Samos (nascut cap al 310 aC.). Pot ésser considerat el més important astrònom de l’antiguitat. Va escriure un llibre sobre la mida de la Lluna i el Sol, on defensava, a través de càlculs geomètrics, que el Sol és molt més lluny de la Terra que no pas la Lluna, que el diàmetre del Sol és unes vint vegades més gran que el de la Lluna i que la Terra és molt més petita que el Sol. A partir d’aquí, fonamentava la idea (pitagòrica) que la Terra gira entorn del Sol i no a la inversa.
Eratòstenes (275-194) calculà la circumferència de la Terra, comparant l’angle d’incidència dels raigs solars sobre la superfície terrestre a Alexandria i a Assuan. Va fer un mapa força precís del món conegut. Fou l’autor del calendari julià (any de 365 dies i un de 366 cada quatre anys). Calculà la inclinació de l’eix de la Terra respecte de l’eclíptica, causa de les estacions.
Arquímedes (287-212) fou el matemàtic més fi de l’antiguitat. Es dedicà a la geometria, l’aritmètica, la física i l’enginyeria.
Geometria: mesura de figures limitades per línies o superfícies corbes (per exemple, l’àrea de l’el.lipse, o el volum i la superfície del con i de l’esfera), trisecció de l’angle …
Física (hidrostàtica): formulació del principi que porta el seu nom. Mecànica: Teoria de la palanca.
Apol.loni de Perga (260-200 aC. aprox.), geòmetra i matemàtic, treballà sobre les seccions còniques, amb resultats impressionants si tenim en compte la inadequació de l’instrumental matemàtic amb què treballava
Hiparc de Nicea. (maduresa:140 aC.) Astrònom i geòmetra. Observador precís i fecund. Considerant els instruments de què disposava, els marges d’error són impressionantment baixos. Elabora un catàleg de 1.080 estels i constata l’aparició d’una “nova”, enfront de la tradicional creença en la inexistència de canvis al cel. Formula per primera vegada el moviment de precessió de l’eix de la Terra. Fa observacions detallades del moviments dels planetes i de la Lluna. És l’inventor de la trigonometria i va fer notables progressos en trigonometria esfèrica.
Heró d’Alexandria (s I aC). Enginyer, posa els recursos de la ciència al servei d’usos tècnics: una tendència que no acabarà consolidant-se. La major part de les seves idees no van passar de la fase experimental (per exemple, una turbina de vapor embrionària). Física: la llum es trasllada pel camí més curt.
Claudi Ptolemeu: (100-170 aprox.) Astrònom, matemàtic i geògraf. La seva obra capital, “L’almagest” sistematitza tota l’astronomia matemàtica de l’antiguitat clàssica. Publicà també una “Geografia” i una “Òptica”.
