L’evolució cultural es va iniciar quan els avantpassats dels humans, enlloc d’adaptar-se a les exigències del seu entorn, van començar a transformar-lo segons els seus desigs i/o necessitats. Com a animal racional, pretenia -i diríem que avui encara ho pretén- que aquests canvis impliquessin una millora en les condicions de vida. Però si fem un recorregut al llarg de la Història, ens adonem que no sempre ha estat així. Per què? Marvin Harris presenta una reflexió al respecte.
“Permeteu-me assenyalar en un to menys optimista que els principals processos de l’evolució cultural no atesten la capacitat de la nostra espècie per exercir un control conscient sobre el destí dels humans. Aquest és un fet paradoxal, tenint en compte que som els únics organismes amb cervells dotats d’una “ment” que té consciència de processar informació, prendre decisions, planificar el comportament i l’esforç intencionat de cara a fites futures. Així, sempre ha semblat evident que el canvi cultural és un procés que els humans controlem conscientment en prendre decisions quan s’enfronten a objectius alternatius. Però, mirant enrere, veient les decisions preses pels nostres avantpassats i els canvis que aquestes decisions van provocar, s’aprecia que hi hagué una disjunció entre ambdós i que totes les passes importants de l’evolució cultural han ocorregut sense que ningú comprengués conscientment el que estava passant.
Els humans que participaren en les transformacions que conduïren dels recol·lectors fins als faraons van prendre decisions conscients i eren tan intel·ligents, desperts i reflexius com les nostres generacions modernes. Decidiren perllongar o ajornar tal o qual activitat un dia o una setmana, caçar o no caçar una determinada espècie, aixecar el campament o romandre al mateix lloc, alimentar o abandonar un nen determinat, escoltar un cabdill o no fer-li cas, assaltar o no un poblat, treballar per a un redistribuidor i no per a un altre, o plantar més nyams aquest any que l’any passat. Però mai decidiren transformar tribus recol·lectores amb papers sociosexuals igualitaris i intercanvi recíproc en poblats agrícoles sedentaris amb jerarquies sociosexuals i intercanvi redistributiu. Ningú no decidí mai de convertir la residència patrilocal en matrilocal, o les formes de redistribució igualitària en formes de redistribució estratificada, o la guerra interna en guerra externa. Cada una de les grans transformacions que van succeir a la història fou conseqüència de decisions conscients, però les decisions conscients no tenien per objecte grans transformacions.
La destrucció completa de recursos naturals, que ha tingut un paper primordial en la història, corrobora aquesta forma inconscient de consciència. Els recol·lectors del període glacial no es proposaven intencionadament l’extinció dels mamuts, bisons gegants, cavalls i altres espècies de caça major (…).
El segle XX sembla una autèntica cornucòpia de canvis inintencionats, no desitjats i inesperats. L’automòbil, pensat merament com a màquina per ajudar la gent a anar d’un lloc a l’altre més ràpidament que a cavall o en una calessa, modificà completament les pautes d’assentament i les pràctiques comercials de les societats industrials. Ningú pretenia ni preveia la conversió de terres agrícoles en zones residencials, les desolades franges de terra que flanquegen tantes carreteres i la consagració dels centres comercials com a nous centres de vida social. Ningú va preveure tampoc l’aspecte del rostre humà durant un bloqueig total del trànsit, l’ansietat i la hipertensió que provoquen les caravanes de cotxes sense causa aparent, o la ferralla retorçada i la sang a la carretera dues hores més tard. I segur que ningú no es proposà que els automobilistes triguessin més avui en dia en arribar a la feina o en desplaçar-se d’un extrem a l’altre de la ciutat que els conductors de cotxes de cavalls.
Coneixien els nostres pares l’acumulació industrial de residus tòxics en tots els elements sòlids, líquids, gasossos que mantenen amb vida la natura? Mentre netejaven i tenien cura dels seus cotxes com si fossin animals domèstics ¿es van aturar alguna vegada a pensar què passava amb els vapors que emetien els seus motors? Esperaven que la química els proporcionés una vida millor, i la van tenir en forma de noves fibres, matèries plàstiques i aleacions. No esperaven pas una vida pitjor a causa de la química en forma d’abocadors domèstics i industrials cancerígens, i rius, llacs i mars plens de PVC i peixos contaminats. Volien electricitat, però no volien que la combustió de carburants fòssils es convertís en pluja àcida, que mata els arbres i emmetzina els llacs de les muntanyes. Tampoc volien que els gasos dels frigorífics destruïssin la capa d’ozó que ens protegeix del càncer de pell, ni que d’altres emissions industrials amenacessin amb fondre els gels polars i inundar ciutats sota trenta metres d’aigua.
Els esdeveniments polítics i econòmics del segle XX posen de manifest la mateixa pauta de conseqüències inintencionades, imprevistes i indesitjables: Una guerra per acabar amb totes les guerres seguida d’una altra per garantir la democràcia al món, seguida d’un món ple de dictadures militars. La gran revolució que havia de donar a la classe treballadora una utopia comunista els donà una policia secreta, habitatges atapeïts i llargues cues a la porta dels comerços. Per no ser menys, un quart de segle després que el govern dels Estats Units declarés la guerra a la pobresa, més nord-americans que mai viuen sense casa i vagabundegen pels carrers.
Ningú no vol la pobresa, i qui menys els pobres, però la pobresa subsisteix. Ningú no vol les recessions, la caiguda del mercat de valors o l’abandonament de les explotacions agrícoles familiars, però tot això succeeix. (…)
A la llum de totes aquestes calamitats no intencionades, em pregunto si efectivament estem una mica més a prop del control conscient que els nostres avantpassats dels inicis de l’Edat de la Pedra. Com ells, no parem de prendre decisions; però ¿som conscients que estem determinant les grans transformacions necessàries per a la supervivència de la nostra espècie?”
Marvin Harris, Nuestra especie, 1991, pàg.474-477
1.- En funció del que has llegit, què creus que ens cal als humans per a controlar conscientment l’evolució cultural?
2.- Fes una dissertació sobre el següent tema: “ El progrés històric, és un mite?”
