“L’ànima, doncs, essent immortal i havent nascut molts cops, i havent vist efectivament totes les coses, tant les d’ací com les de l’Hades, no hi ha res que no hagi après; de manera que no hi ha de què estranyar-se si és possible que recordi, no sols la virtut, sinó la resta de les coses que, per cert, abans també coneixia”.
PLATÓ. Menó , s.IV a.C..
“T’adones un cop més, Menó, en quin punt es troba ja del camí de la reminiscència? Perquè al principi no sabia quina era la línia de la superfície de vuit peus, com tampoc ara no ho sap encara; tanmateix, creia aleshores de saber?ho i responia amb la seguretat pròpia del qui sap, considerant que no hi havia problema. Ara, en canvi, considera que està ja en el problema, i com que no sap la resposta, tampoc no creu de saber?la”.
PLATÓ. Menó , s.IV a.C..
“Si doncs, tant en el temps en què és home com en el que no ho és, hi ha en ell opinions veritables que, desvetllades mitjançant la interrogació, es converteixen en fragments de coneixements, ¿no hauria estat l’ànima d’ell, en el temps que sempre dura, en possessió del saber?”
PLATÓ. Menó , s.IV a.C..
“Reprenent, doncs, el principi de la nostra investigació, diem que allò que és animat es distingeix d’allò que és inanimat pel fet de viure. Això no obstant, el mot “viure” es predica en diversos sentits, de manera que n’hi ha prou que s’acompleixi en quelcom un dels seus sentits, com és ara la ment, la percepció sensorial, el moviment i el repòs referits al lloc, com també el moviment referit a l’alimentació, a la decrepitud i a la creixença, perquè diguem que és una cosa que viu. Per això creiem que totes les plantes viuen també: és palès, en efecte, que en les plantes hi ha una energia i un principi en virtut de les quals aconsegueixen una creixença i una decrepitud en diverses direccions locals. Tots aquells éssers que es nodreixen constantment i que continuen vivint sense parar mentre són capaços de nodrir?se, no creixen certament cap a dalt sense créixer cap a baix, sinó que ho fan en ambdues i en totes direccions. D’altra banda, aquesta potència vital pot existir separadament de les altres, mentre que les altres potències vitals, si més no en els mortals, no poden existir sense aquella potència. Aquest fet es palès clarament en les plantes, car elles no posseeixen cap altra potència de l’ànima. Consegüentment, el fet de viure correspon als éssers vivents en funció d’aquest principi. Tanmateix, allò que pertany primàriament als éssers animats és la sensació. Per això diem que fins i tot aquelles coses que no es mouen ni canvien de lloc, però tenen sensació, són éssers animats i no diem únicament que viuen. La primera forma de sensació, nogensmenys, que pertany a tots els éssers animats és el tacte. Alhora, així com la facultat de nutrició pot existir separadament del tacte i del conjunt de la sensació, de la mateixa manera el tacte pot existir sense les altres sensacions. Diem, per cert, que la facultat de nutrició és aquella part de l’ànima de la qual participen també les plantes. Amb tot, és palès que tots els animals tenen la sensació tàctil. (…) L’ànima és el principi de tots aquests fenòmens que hem explicat i es defineix concretament per ells, és a dir, per la facultat de nutrició, per la sensació, per la facultat de pensar i pel moviment. (…)
Aquells éssers vivents que tenen tacte, posseeixen també desig. (…) D’altra banda, hi ha éssers vivents que, a més d’aquestes facultats, tenen també el moviment pel que fa al lloc, mentre que d’altres posseeixen endemés la ment i la facultat de pensar, com ara els homes i qualsevol ésser semblant o superior, si és que existeix.”
ARISTÒTIL. De anima. s.IV a.C.
