“Puix que em demaneu, il·lustríssim senyor, la meva opinió sobre la tolerància recíproca entre els cristians, us respondré en pocs mots que aquest és el principal criteri de la veritable Església. En efecte, hi ha gent que s’ufanen de l’antiguitat dels llocs i dels noms de llur culte o de la seva esplendor, d’altres, de la reforma de llur disciplina, i tots en general de l’ortodòxia de llur fe (car tothom es creu ésser ortodox); totes aquestes coses i d’altres semblants són més aviat signe de la lluita dels homes pel poder i per l’autoritat, que no pas signes de l’Església de Crist. El qui posseeix tot això, però manca de caritat, de mansuetud o de benevolència envers tots els homes en general, àdhuc els qui no professen la fe cristiana, no és pas encara cristià. «Els reis de les nacions les dominen; però vosaltres, res d’això» (Lluc XXII), diu el Salvador als seus deixebles. Ben diferent és la finalitat de la veritable religió, que no ha nascut pas per a la pompa externa, o per a la dominació eclesiàstica o, en fi, per a la violència, ans per a ordenar la vida dels homes segons la virtut i la pietat. (…)
¿Cal potser que recorri ara a la consciència d’aquells que, sota el pretext de religió, persegueixen, torturen, espolien, maten, i els demani si això ho fan amb un ànim benvolent i amistós? (…) Si en efecte, tal com pretenen, és per caritat i per amor als altres que els desposseeixen dels béns, que els mutilen el cos, que els maceren amb la presó i amb la misèria, que els priven, en fi, de la vida, per tal de donar-los la fe i de salvar-los, ¿per què permeten que «la fornicació, el frau, la malícia», i d’altres coses que són tan obertament mostra de paganisme, com diu l’apòstol (Rom.1), s’escampin impunement entre els seus?. (…)
Que algú vulgui que una ànima, de la qual desitja ardentment la salvació, expiri en la tortura abans i tot d’ésser convertida, m’admira, i admirarà, em sembla, els altres ensems amb mi; però tanmateix és una actitud tal que mai ningú no creurà que pugui néixer de l’amor, de la benvolença o de la caritat. Qui sosté que els homes han de ser empesos pel ferro i el foc a abraçar certs dogmes i han d’ésser obligats per força a practicar un culte exterior, sense que llurs costums siguin de cap manera qüestionats, qui converteix heterodoxos tot forçant-los a fer professió d’una fe que no tenen, (…) aquest -no en tinc cap dubte- vol reunir un grup nombrós de persones que professen el mateix que ell; ara, que també vulgui que la seva església sigui cristiana, ¿qui ho podria creure? (…)
La tolerància envers els qui tenen opinions religioses diferents s’acorda tant amb l’Evangeli i amb la raó, que sembla una monstruositat que hi hagi homes tan cecs enmig d’una llum tan brillant.
(…) tota la jurisdicció del magistrat concerneix solament aquests béns civils, i que el dret i la sobirania del poder civil es limiten i se circumscriuen a conservar i promoure només aquests béns, i que no deuen o no poden de cap manera estendre’s a la salvació de les ànimes.”
