Sobre l’estat de naturalesa
“Pregunto quina, la vida natural o la vida civil, és més sotmesa a esdevenir insuportable als qui la gaudeixen. Gairebé només veiem al nostre voltant, gent que es plany de llur existència, molts fins i tot que la sacrifiquen tant com poden; i la conjuminació de les lleis divina i humana basta amb penes i treballs per aturar aquest desordre. Pregunto si mai s’ha sentit a dir que un salvatge en llibertat hagi solament pensat a plànyer-se de la vida i a donar-se la mort. Que es jutgi, doncs, amb menys orgull de quina banda està la veritable misèria. (…)
D’antuvi, sembla que els homes en aquest estat, no tenint entre ells cap mena de relació moral ni de deures coneguts, no podien ésser ni bons ni dolents, i no tenien ni vicis ni virtuts, llevat que, tot prenent aquests mots en un sentit físic, s’anomeni vicis de l’individu a les qualitats que poden perjudicar la seva pròpia conservació, i virtuts a les que poden contribuir-hi, en el qual cas caldria anomenar com al més virtuós el que menys resistís als simples impulsos de la natura. Tanmateix, sense apartar-nos del sentit ordinari, és convenient de suspendre el judici que podríem fer sobre la situació i de desempallegar-nos dels nostres prejudicis fins que, a mà la balança, no s’hagi examinat si hi ha en els homes civilitzats més virtuts que no pas vicis, o si llurs virtuts són més avantatjoses que no pas funestos són llurs vicis, o si el progrés de llurs coneixements és una compensació suficient als mals que ells es fan mútuament a mesura que s’instrueixen sobre el bé que haurien de proporcionar-se, o si no es trobarien, per dir-ho tot, en una situació més feliç per no tenir cap altre mal a témer ni cap bé a esperar de ningú, sinó l’estar-se sotmesos a una dependència universal i l’obligar-se a rebre-ho tot dels que no s’obliguen a donar-los res.”
Discurs sobre l’origen i els fonaments de la desigualtat entre els humans. 1755. p.109-10
Propietat privada
“El primer que havent tancat un terreny gosà dir: Això és meu, i trobà gent prou beneita per creure’l, fou el veritable fundador de la societat civil. Quants crims, guerres, morts, quantes misèries i horrors no hauria estalviat al gènere humà el qui, arrencant les estaques o omplint el fossat, hagués cridat als seus semblants: “Guardeu-vos d’escoltar aquest impostor; esteu perduts si oblideu que els fruits són de tots i que la terra no és de ningú”!
Jean Jacques Rousseau.Discurs sobre l’origen i els fonaments de la desigualtat entre els humans,1755. p.121-22
La religió
“Les idees més grans sobre la Divinitat ens vénen únicament per la raó. Vegeu l’espectacle de la natura, escolteu la veu interior. Déu no ho ha dit tot als nostres ulls, a la nostra consciència, al nostre judici? Què és el que ens diran els homes de més a més? Llurs revelacions no fan sinó degradar Déu, en donar-li les passions humanes. Lluny d’aclarir les nocions del gran Ésser, m’adono que els dogmes particulars l’enreden; que, lluny d’ennoblir-les, les envileixen; que, als misteris inconcebibles que l’envolten, afegeixen contradiccions absurdes; que fan l’home orgullós, intolerant, cruel; que, enlloc d’establir la pau sobre la terra, hi porten l’espasa i el foc. Em pregunto per quins set sous tot això, sense que sàpiga contestar-me. No hi sé veure més que els crims dels homes i les misèries del gènere humà.
Hom va dir-me que calia una revelació a fi d’ensenyar als homes la manera amb què Déu volia ésser servit; (…). Des que els pobles han gosat de fer parlar Déu, cadascú l’ha fet parlar a la seva manera i li ha fet dir el que ha volgut. Si un hom hagués escoltat tan sols allò que Déu diu al cor de l’home, mai no hi hauria hagut més que una religió a la terra.(…)
Considerava aquesta diversitat de sectes que regnen a la terra i que s’acusen mútuament de mentida i d’error; preguntava: Quina és la bona? Tothom em contestava: És la meva; tothom deia: Jo sol i els meus partidaris pensem amb justesa; tots els altres estan equivocats. I com sabeu que la vostra secta és la bona? Perquè Déu ho ha dit. I qui us ha dit que Déu ho ha dit? El meu pastor, que ho sap bé. El meu pastor em diu que cregui així, i així crec: m’assegura que tots els que diuen altrament menteixen, i no els escolto. Home!, pensava, la veritat no és única? I el que és veritat per a mi pot ser fals per a vós? Si el mètode del que segueix el bon camí i el del que s’esgarria és el mateix, ¿quin mèrit, o quin tort fa de més l’un que l’altre? Llur elecció és la conseqüència de l’atzar; imputar-los-la és iniquitat, és recompensar o castigar per haver nascut a aquest o a aquell país. Gosar dir que Déu ens judica així, és ultratjar la seva justícia.
O totes les religions són bones i agradables a Déu, o, si n’hi ha una que ell prescriu als homes i que els castiga pel fet de desconèixer-la, li ha donat senyals certs i clars per a ésser distingida i coneguda com a l’única veritable. Aquests senyals són de tots els temps i de tot arreu, igualment notables per a tots els homes, grans i petits, savis i ignorants, europeus, indis, africans, salvatges. Si a la terra hi hagués una religió fora de la qual no hi hagués més que penes eternes, i si a algun lloc del món algun mortal no hagués estat colpit per la seva evidència, el Déu d’aquesta religió seria el més inic i el més cruel dels tirans.”
Jean-Jacques Rousseau, Professió de fe del vicari savoià,1761, pp 253-255
