GÒRGIES DE LEONTINIS (483-375 aC, aprox.)

“Gòrgies de Leontinis formava part de la mateixa corrua dels que han eliminat el criteri, per bé que no segons el mateix punt de vista de Protàgores. Efectivament, en l’obra intitulada Del no?ésser, o de la natura, estructura tres punts fonamentals, de forma successiva: primer, que res no és; segon, que baldament fos, és inaprehensible a l’home; tercer, que baldament fos aprehensible, no és, tanmateix, comunicable ni explicable a altres. Que res no és ho argumenta de la següent manera: Si quelcom és, és o bé l’ésser, o bé el no?ésser, o bé l’ésser i el no?ésser. Però l’ésser no és, segons es demostrarà, ni el no?ésser, segons es confirmarà, ni l’ésser ni el no ésser, segons serà explicat. Així doncs, res no és.

El no?ésser no és. Car si el no?ésser és, alhora serà i no serà, car, pel fet de ser pensat com a no essent, no serà, però pel fet de ser no?ésser, llavors serà. Però és absolutament absurd que quelcom sigui i no sigui alhora. Així doncs, el no ésser no és. Altrament, si el no?ésser és, l’ésser no serà, car són coses contràries mútuament, i si l’ésser es predica del no?ésser, el no?ésser es predicarà de l’ésser; de cap manera, però, l’ésser és no?ésser; per tant el no?ésser no serà.

Tampoc no és, però, que l’ésser és. Car si l’ésser és, és o bé etern o generat, o etern i generat alhora. Però no és etern ni generat ni les dues coses alhora, segons demostrarem. Així doncs, l’ésser no és. Efectivament, si l’ésser és etern (car hem de començar per aquí), no té cap principi. Car tot el que es genera té un principi, però com que l’etern resulta ser ingenerat, no té principi. Com que no té principi és infinit. I si és infinit, no és enlloc. Car si és en algun lloc, aquell en el qual és, és diferent d’ell, i així l’ésser contingut per quelcom tampoc serà infinit. Car el continent és més gran que el contingut; però res no és més gran que l’infinit; de manera que l’infinit no és enlloc. Tampoc, però, no és contingut en si mateix. Car allò que conté i allò que és contingut serà el mateix, l’ésser esdevindrà doble, lloc i cos ?lloc és el continent, cos el contingut?. Però això és absurd. Per tant, l’ésser no és en si mateix. De manera que si l’ésser és etern, és infinit, i si és infinit, no és enlloc, i si no és enlloc, no és. Per tant, si l’ésser és etern, no té principi.

Però tampoc l’ésser no por ser generat. Efectivament, si ha estat generat, ha estat generat o bé de l’ésser o del no?ésser. Ara bé, no ha estat generat de l’ésser, car si és ésser no ha estat generat, sinó que ja és. Però tampoc del no?ésser, car el no?ésser no pot generar res, pel fet que el que és generador de quelcom ha de participar forçosament de l’existència. Així doncs, l’ésser no és tampoc generat.

Anàlogament, no pot ser tampoc les dues coses alhora, etern i generat. Car s’exclouen mútuament: si l’ésser és etern, no ha estat generat, i si ha estat generat, no és etern. Per tant, si l’ésser no és ni etern ni generat, ni les dues coses alhora, l’ésser no podrà ser.”

Sextos Empíric. Adversus Mathematicos, (s.II)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *